Londres (I)

Una a dansa per la música del temps. Sempre acabem tornant als nostres referents. Visitem la Wallace Collection de Manchester Square per veure el quadre de Poussin que va donar títol a l'estimat cicle de novel·les d'Anthony Powell. Com si veure aquest quadre ens insuflés una certa energia o reforcés els nostres convenciments. Perquè no només tenim en gran estima aquests llibres, sinó que creiem en aquesta imatge poderosa de la música del temps. Tal com en aquesta pintura les estacions ballen al ritme de la música que toca el vell alat i que no és altra que la melodia del pas del temps, nosaltres sentim també el vertigen d'aquest compàs frenètic que marca un metrònom despietat. Ens veiem fa trenta anys en aquesta mateixa ciutat, però sent uns altres, uns absoluts desconeguts. La sorra ha anat caient pel minúscul orifici del rellotge de vidre i ja en queda menys per precipitar-se al recipient inferior. La gravetat, igual que el temps, és implacable. Davant d'aquesta realitat, hom tendeix a optar per la resposta fàcil del carpe diem, però, amb independència de les creences de cadascú, penso que la vida no s'ha de viure com una successió accelerada del que ara s'anomena experiències, més o menys plaents. Sense un sentit, res té sentit, valgui la redundància. Veure caure la sorra del rellotge, sentir el moviment frenètic de la dansa del temps no ens ha de fer ballar al ritme encara més endiablat de la possessió o del desig d'acumulació. Ben al contrari, hom diria que cal buscar el camí de la pausa, del silenci, de la moderació, de manera que puguem sedimentar allò que som i cedir, amb tranquil·litat i repòs, el testimoni a qui ens transcendirà i podrà endur-se més enllà dels nostres dies alguna part del que nosaltres hem sigut.

***

Per aquests carrers de Londres circulen cotxes grans i grans cotxes. Alguns ho fan amb una certa discreció -lleu zumzeig dels motors, moviments lànguids, vidres tintats- i d'altres amb la màxima expressió de l'exhibicionisme -colors llampants, música alta, màximes revolucions. Aquests darrers volen ser també expressió de triomf. El triomf -real o imaginat- és un estupefaent terrible. Acostuma a conduir al desig infinit de possessió. I com que el propi triomf afavoreix aquesta possessió, retroalimentant  la conducta i construeix un cercle indubtablement viciós. El triomfador difícilment és temperat i acaba resultant caricaturesc, fins i tot ridícul. Des del màxim hortera que baixa inflat, literalment, del seu Maserati fins a l'aparentment contingut i professoral egòlatra. Tots provoquen, en el fons, una certa tendresa i compassió.

***

Si alguna cosa caracteritza aquesta ciutat és l'estil dels seus habitants. A diferència de la nostra, que ofereix un paisatge força desolador, o fins i tot de París on el chic és, paradoxalment, l'excepció, Londres mostra una amplíssima gama d'individus d'estètica afortunada. Molt diversa però en general, sí, afortunada. M'agrada observar-los al metro, mentre seuen als vagons, s'estan drets a les andanes o caminen pels passadissos. Pujant les inacabables escales mecàniques miro en paral·lel i prenc instantànies fictícies d'aquests individus situats en una filera inclinada. Confegeixen imatges molt cinematogràfiques. Desgraciadament, els detalls d'aquestes fotos s'han esborrat de la meva memòria, però no s'ha esvaït el seu efecte global, quasi hipnòtic. Sí que en servo alguns flaixos: l'home de cinquanta anys, amb abundant cabell blanc i ulls blaus, vestit amb traje marró i samarreta a ratlles horitzontals marrons i grogues. Calça unes bambes a joc, dels mateixos tons. L'acompanya una senyora rossa, de la mateixa edat, elegant, amb molta cosmètica que no pot acabar d'amagar, tanmateix, les arrugues més que incipients. La mirada de la dona expressa, però, la convicció de posseir una bellesa indiscutible i inalterable al pas del temps. Recordo encara més la noia que va pujar al tren de la district line, acompanyada de tres o quatre amigues, acaparant però, només ella, tota la meva atenció: botes doctor Martens de color granat i vestit negre curt i florejat, deixant a la vista unes cames d'una blancor marmòria, hel·lènica. La seva mitja melena negra tenia un ondulat perfecte. No recordo els seus ulls, només el seu nas arremangat, tan comú al país, acompanyat d'una piga propera. Ningú l'hauria descrit com una bellesa però el seu atractiu ocult se'm mostrà majestuós, terriblement poderós. Vaig també la parella de rossos, noi i noia, d'aspecte etonià, asseguts en un racó, molt a prop l'un de l'altre. El color dels cabells de l'un i l'altra és més palla que or, contrastant així amb la roba de marca que, més que vestir, ostenten. Com va endevinar la G., baixaren a Sloane Square. Per compensar, també recordo els borratxos de diumenge al matí, dormint en un extrem del vagó, amb les seves pertinences, incloent una dentadura, disseminades per terra. Els borratxos britànics semblen tenir una intensitat superior als de qualsevol altre indret, portant la seva decrepitud a l'extrem. Javier Marías els retrata molt bé en un conte on apareix el poeta John Gawsworth convertit en un d'ells. A Westminter, a la riba sud del riu, en trobem un altre: petit, brut, insolent, orgullós.

Potser tot això no és més que un engany i soc jo qui, estant en un país diferent, porto unes altres ulleres i miro amb unes lents que em fan veure la realitat d'una altra manera: més vívida i més intensa. Potser, de fet, tot és tan anodí com a tot arreu i aquests personatges que veig dotats d'una certa aura són com els que puc veure al nostre tren de rodalies o circulant per qualsevol carrer de la nostra ciutat: uns dansaires més, comuns i insubstancials, que es mouen també al ritme ineludible de la música del temps.

***

A la botiga de la National Gallery l'N. m'ensenya, rient, un peluix petit d'una guineu vestida de Van Gogh. No sé en quin moment algú deuria considerar una bona idea aquesta creació rocambolesca. Però, més enllà de riure cada vegada que recordem aquesta estrambòtica criatura, el Van Gogh-guineu és la mostra d'una mena d'infantilització educativa que tracta els nens com a beneits. Per acostar l'art als nens cal convertir Van Gogh en guineu, encara que ambdós tinguin el pèl roig? Què serà el següent, convertir el Rembrandt rinxolat en un canitx?

Per cert, quan li pregunto a l'N. si la guineu tenia les dues orelles, em diu que sí.

***

A la National Gallery un imbècil fa fer-se múltiples fotos davant dels gira-sols de Van Gogh. S'hi passa com cinc minuts, allí palplantat, interessat només en el seu narcisisme absurd, donant instruccions precises a la seva nòvia perquè la imatge surti perfecta. No sé si és masclisme pensar que aquest acte de presumpció és especialment reprovable en tractar-se d'un home. Segurament deu ser-ho, però no puc deixar de sentir-ho així.

Qui estigui lliure del pecat de l'egolatria que tiri la primera pedra. Però, dit això, com es pot ser tan estúpid? En quin moment hem caigut tan baix?

***

La presència de multituds movent-se per les sales i el seu inevitable brogit m'impedeix gaudir com voldria d'aquest museu. No soc un maniàtic del silenci i la solitud, però sí que necessito una certa pau perquè la, diguem-ne percepció artística, sigui completa. Així, sento molt més la plenitud de les obres en un museu més modest, a la Wallace Collection, on consumim només algunes obres: Poussin, Fragonard, Canaletto, Rembrandt, Ter Borch, De Hooch.... Enyoro aquell dia en què vam entrar sols a la sala on s'exposa el retrat del matrimoni Arnolfini. Ara, ni que m'hi estigui una estona al davant no aconsegueixo abstreure'm del brogit ambiental.

No digueu a ningú que existeix la Wallace Collection. O la Courtauld. O la Dulwich.