Dissabte

Després del dia d'ahir, en què no va parar de ploure, avui, de bon matí, ja ha sortit el sol. Diuen les previsions que el bon temps no durarà gaire, així que aprofito per sortir. Tot i que ahir a la nit vam arribar tard de Barcelona -eren quarts de dues-, abans de les vuit ja sóc despert. Decideixo anar a comprar a un altre forn i no faig la ruta habitual. Passo pel costat del jardí de l'església. Les branques del cedre majestuós, que té la meva edat, regalimen aigua. Jo vaig ser el primer batejat a l'església nova i va ser en aquell moment que van plantar l'arbre. Avui, les gotes d'aigua pengen de les agulles verdes del brancam. A contrallum, amb el sol baix del matí, és un espectacle preciós. Deixant-me endur per una sinestèsia sobrevinguda, diria que aquesta imatge té alguna cosa de musical: encara que no emetin cap so, les gotes de pluja, algunes penjant i d'altres caient, semblen notes d'una composició oculta i silenciosa. Intento, en va, captar el moment amb una fotografia, però la càmera del telèfon és incapaç de recollir la imatge.

Després, a casa, un cop he esmorzat -madalena de poma amb una tassa de te- surto a passejar pel jardí. La molsa que envaeix el paviment està vivíssima, abasta tot l'espectre de colors verds, des del més tènue fins al més negre. En algun cas, de la seva massa esponjosa n'emergeixen els esporòfits, drets com llances antigues. O com el xiprer de Silos cantat per Gerardo Diego. M'acosto silenciós a la menjadora i observo els ocells que s'hi acosten, agitats, a picar els cacauets. Dominen les mallerengues: carboneres, blaves i emplomallades. Salten capriciosament de les branques nues del petit liquidàmbar a la tanca de xiprers. A la gespa hi cau de tant en tant, en picat, una cotxa fumada. Quan arriben els pardals, grassos i pinxos, els altres ocells s'aparten, però no acaben de fugir del tot. S'esperen a una certa distància i emeten petits crits de queixa. Quan em faig més present, tots fugen esperitats.

***

Les branques del cedre, enormes, com les mans d'un gegant em fan pensar en el poema que vaig llegir ahir de Manent i en la introducció de La ciutat del temps on n'explica la gènesi:

La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, allunyat del tronc.

Manent segueix descrivint la màgia d'aquell instant on tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pompa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna. Aquesta analogia queda reflectida en així en la segona i última estrofa del poema Amb un orgull de seda:

S'assemblen de dibuix la seva lira

cansada i la darrera branca, d'un verd humit.

Núvia fosca, ell em mira

amb ull indiferent, com l'atzar o la nit.

I ha estat justament l'atzar que hi ha posat, un dia després, aquest cedre humit, amb el seu ampli i ambiciós brancam, en el meu modest camí matinal, guiat per la gana i mig ensonyat, cap al forn.

***

I encara aquestes llargues branques del cedre em porten al cap un altre vers de Manent, el que inicia el poema A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra. És un vers molt visual i realista, que dona entrada al poema, breu i profund, que tot i ser escrit el 1960, ens porta indefectiblement al Viladrau de la guerra, al món de El vel de Maia que ens deixà una empremta tan profunda. És un poema breu i no em puc estar de reproduir-lo sencer, amb aquestes branques d'avet que s'acosten al ràfec com un mal presagi:

A la meva filla Maria quan tenia un any, en temps de guerra

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet

i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?

És trista la muntanya al cor del fred,

i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,

damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,

i s'assembla al silenci de la mort

aquest tebi silenci de la vida.

Hi ha en aquest extraordinari poema tot l'esperit de El vel de Maia.

***

A la nit mirem Los domingos, d'Alauda Ruiz de Azúa. Em sembla una gran pel·lícula. Em sorprèn que l'hagin premiat als Goya perquè és l'antítesi del maniqueisme generalitzat del cinema espanyol. Al final, fem una mica de cineclub i contrastem opinions. Jo em quedo amb la posició del pare, que em sembla més respectuosa amb la llibertat de l'individu, de la filla en aquest cas. I em sembla també que la decisió de la noia de fer-se monja no és en cap cas una renúncia a la vida. Em semblen més renúncies les vides planes de netflix, gym i aperol.