- Una altra vegada a la Provença?
- Sí,
- I no t'agrada més la costa bretona: els penya-segats sobre les aigües braves, els fars solitaris, les veles empeses pel vent?
- Són bonics, sí, però...
- I els paisatges del Pirineu: els prats verds, els rierols d'aigües límpides, el romanticisme dels cims rocallosos?
- Són indiscutiblement bells, sí...
- I les platges de sorra blanca, desertes, l'aigua verda i transparent?
- No seré jo qui posi en dubte la seva bellesa innegable...
Però la conversa s'esvaeix quan la ment recorda aquella plana del Luberon, amb vinyes d'un verd que fa mal als ulls, conreus de cereals d'un daurat intens i camps de lavanda d'un blau quasi ofensiu, solcats per camins de terra i tocats aquí i allà per antics masos de pedra clara i finestrals de fusta. I on la plana comença a enfilar-se cap a les muntanyes fosques, els poblets penjats de cases de pedra immaculada: Bonnieux, Lacoste, Ménerbes... brillant sota la llum d'un sol descendent i oblicu. Tanco els ulls i, per molts paisatges que m'imagini, no en sento cap altre tant com aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada