Aquest és el primer Nadal que hem passat sense el pare. I el cert és que la pròpia bogeria que envolta aquests dies -les logístiques de dinars, compres, regals, moviments familiars- acaba per arraconar els sentiments vertaders. Les alegries, la cridòria, els excessos foragiten tant els sentiments -l'enyor, per exemple- com el veritable sentit de la festa.
Mentiria, doncs, si digués que en la festa familiar d'aquest Nadal -que va ser per Sant Esteve- vaig trobar a faltar especialment el pare. Potser perquè els últims anys ja no era gaire ell, però, sobretot, per la falta material d'espai i recolliment per fer-ho. Hi he pensat més ara, en fer aquest petit balanç, i sobretot durant aquest any llarguíssim que ha passat des d'aquell 3 de febrer.
En molts moments han anat apareixent, com autèntics flashback, les seves frases, expressions, posats; les anècdotes que relatava i que tots coneixíem de memòria.
I en pensar en això he recordat indefectiblement aquest article d'Andrés Trapiello, un dels records més bonics a la memòria d'un pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada