Dia trist, el d’ahir. Arribo a casa i l’À. em fa l’esperada, però temuda pregunta sobre els Reis. Li han dit a l’escola. Abans d’anar a dormir li explico la realitat i no sé si em sento més mesquí per allunyar-lo del paradís de la seva primera infantesa o per descobrir el que no deixa de ser un engany ordit pel món dels adults. El primer gran engany de la seva vida.
Es queda al llit, tranquil, com si el pes d’aquesta veritat no l’afectés (diu que demà potser ja no se’n recordarà) però a mi em pesa terriblement. Com si s’hagués tancat definitivament una altra porta. Una porta que restava oberta a no sé ben bé què. Al passat, a la pròpia infantesa? I recorro a uns versos que m’entristeixen encara més però alhora m’alleugen. No estem sols, una vegada més ens sentim acompanyats.
No vendrán este año,
ya no hay engaño,
los tres magos de Oriente.
Dejaste de ser niño,
eres ya gente.
Todo el día ha nevado,
cinco de enero,
copos de nieve triste.
¿Dónde quedó el que fuiste
tan verdadero?
(De Cinco de enero, Rama desnuda. Andrés Trapiello, 2001)
Per acabar d’arrodonir el dia, miro a la televisió la pel•lícula sobre la vida d’Édith Piaf. Una vida excessiva, atropellada, plena de contrastos, amb extrems d’alegria i tristesa, de luxe i misèria. Champagne i pústules. Una vida d’artista maleïda que acompanyava aquella veu divina (o potser infernal). I al final: non, je ne regrette rien. C'est payé, balayé, oublié. Je me fous du passé. No lamentar res: sobretot haver viscut.
4 comentaris:
Aquest any hem viscut els primers Reis amb la nostra filla de 10 mesos i continuament m'ha estat rondant el pensament l'arribada d'aquest moment i la tristesa que això suposarà pel que té de final d'etapa. Potser aquesta tristesa és així perquè mirem al mirall i veiem allò que vam ser.
Pensa que, almenys, encara ha viscut plenament l'alegria d'aquests darrers Reis. Jo sempre recordaré el dia que vaig trobar, amagats sota el llit de l'oncle i sense embolicar, els regals que havia demanat a la carta. Va ser tres o quatre dies abans de la cavalcada.
Sí, tots tenim molt present com ho vam descobrir. Jo vaig també vaig veure els regals, en aquest cas a l'habitació dels meus pares...Sort que els nens ens donen una segona oportunitat.
Per cert, ja tinc el "Cuaderno de Binissaida" i l'he trobat preciós. Són apunts que descriuen molt bé tant l'atmosfera de l'entorn com el contingut de les jornades que vau passar. I l'edició, una joieta, quina alegria veure que hi ha gent que fa coses tan maques. Et torno a felicitar sincerament. Veig que ha desaparegut el post sobre el dia de la presentació, ha canviat alguna cosa?
Gràcies, Robert, pels teus comentaris sobre el "Cuaderno de Binissaida". Em fan estar content.
Respecte a la presentació, encara no he comunicat res perquè estic mirant de trobar una solució alternativa, però ha quedat suspesa per problemes interns de l'entitat on es feia, aliens totalment a l'autor.
Publica un comentari a l'entrada