Passejants i somniadors

Fa anys, en una fira de llibres de Toulouse, van regalar-me un punt de llibre consistent en la reproducció d’una pintura neoimpressionista en què es veia dos personatges –barbuts i amb aspecte de saberuts- passejant per la riba d’un riu. Els edificis vermells de l’altra ribera permetien identificar fàcilment la ciutat –la mateixa Toulouse- però mai vaig aconseguir saber qui eren els caminants –un d’ells amb un llibre a les mans- ni el pintor, ni l’obra, que em va semblar bella i evocadora.
Fa unes setmanes, a principis de novembre, en una curta estada a Toulouse, vam entrar per primera vegada a l’interior del Capitole. No sé ben bé per què no ho havíem fet abans. Potser perquè en teníem prou amb la visió exterior de la majestuositat excessiva de l’edifici. O perquè ens atreien més les terrasses dels cafès i braseries de l’altre costat de la plaça, ideals per un esmorzar matinal de tardor, amb el sol encara baix. Doncs bé, la qüestió és que finalment, enmig d’una munió de persones –molts tolosans endiumenjats i desenfeinats-, vam creuar el pati interior, on un ram de flors a terra recordava l’aniversari de l'execució del Duc de Montmorency, i vam pujar l’escala fins arribar als enormes i desangelats salons que s’obren al públic. Esperàvem trobar-nos allí amb les inevitables pintures d’al•legories històriques –de fet, també n’hi havia- que semblen haver estat creades per guarnir les parets d’aquest tipus d’edificis públics, però ens van sorprendre, en una de les sales, uns quadres –de grans dimensions, això sí- d’un estil puntillista però alhora acadèmic, d’un cert avantguardisme passat per la tradició, si això es possible. Seurat passat per Millet i Pissarro. L’autor, Henri Martin, no el coneixíem però de seguida vam combregar amb la seva pintura lluminosa, poètica, quotidiana, sense ínfules. Entre aquells grans quadres n’hi havia un que representava una sèrie de personatges passejant per la riba del Garona i, allà al mig, hi havia els dos savis barbuts del punt de llibre. El títol, Les rêveurs ou les promeneurs. Ben trobat: passejar sempre té un punt de somni.
Ara, per acabar de tancar aquest cercle, em trobo al bloc d’Andrés Trapiello aquestes entrades il•lustrades amb les esmentades pintures d’Henri Martin i amb data de 29 de novembre de 2011. Coincidències.
I intentant saber qui era el pintor Martin, la socorreguda viquipèdia ens explica, entre d’altres coses, que el seu caràcter discret i poc donat a les estridències el va fer deixar París per retirar-se a Marquayrol, una casa prop del poble de Labastide-du-Vert, on va poder dedicar-se, amb la calma necessària, a pintar els meravellosos paisatges del Quercy i de la vall del Lot. No cal dir que m’agrada el to d’Henri Martin.