El mòbil

Article publicat a El 9 Nou el 6 de novembre de 2006

Fins fa uns quants anys un mòbil era una mena d’artilugi que es penjava al sostre de les habitacions dels nens amb finalitat lúdica i decorativa. També, quan algú parlava de el mòbil s’acostumava a referir a la motivació d’un crim. Avui en dia no conec ningú que no associï de forma immediata el terme mòbil a un telèfon. Fins i tot el meu fill de dos anys quan veu un aparell telefònic, sigui del tipus que sigui, diu mira, un “mòlil”.
Doncs bé, per aquelles absurditats que ens acostuma a procurar la dictadura tecnològica, avui en dia un mòbil és cada cop menys un telèfon. Fins ara no me n’havia adonat però fa uns dies vaig tenir ocasió de constatar aquest fet. Tot va començar quan vaig perdre la cobertura del meu telèfon mòbil. Inicialment ho vaig atribuir a algun problema en les antenes de l’operador telefònic, però després de fer una consulta al seu servei d’atenció al client (si su consulta es sobre el teléfono desde el que llama, diga este teléfono; si el motivo de su consulta es otro, diga otras consultas), vaig arribar a la conclusió que es tractava d’una avaria del meu aparell. Súbitament vaig notar una suor freda i em va envair una sensació de pànic: m’hauria d’estar unes hores, potser un dies, sense mòbil, aïllat del món i desplaçat per la societat. He de confessar, però, que vaig passar uns dies molt tranquil. Malgrat això, vaig decidir posar remei al meu aïllament. Ni se’m va passar pel cap arreglar el meu aparell. Un Nokia amb tres anys d’antiguitat és com una nevera Super Ser de l’any 71. O com l’ordinador Spectrum de 48K de memòria que encara conservo en algun armari. Arreglar un telèfon mòbil! Tothom s’hauria mofat de mi. Un mòbil és avui en dia gairebé com un kleenex: usar i llençar. I resulta que els punts Vodafone, com els de la targeta de crèdit, serveixen per alguna cosa més que per conèixer-ne mensualment el saldo.
Així doncs, revestit de l’autoritat que m’atorgaven els meus 1.000 punts, em vaig adreçar a una botiga especialitzada i allí va ser on vaig veure la llum. Il·lús de mi, volia un telèfon per telefonar, però ràpidament em van fer notar la meva gran equivocació. Resulta que els telèfons serveixen per fer fotos, enregistrar vídeos, gravar missatges de veu, escoltar la ràdio, jugar al pinball, reproduir música (en mp3, of course), comunicar-se per videoconferència i moltes altres coses que ja se m’han oblidat. Jo el que desitjava era telefonar però ràpidament termes com 3G, MMS o bluetooth van passar a formar part del meu vocabulari més habitual. En poques hores vaig fer una immersió en el mon de la telefonia no telefònica a través del catàleg de The Phone House.
Estalviaré detalls sobre el surrealista procés de compra, que es va allargar durant més d’una hora gràcies als avantatges de la tecnologia (ordinadors que es pengen, enviaments i reenviaments de missatges amb codis i més codis, petició reiterada de dades personals, lectors de targetes que no saben llegir,...). Com a resultat ara tinc un nou telèfon amb un meravellós manual explicatiu de 130 pàgines. Esperava que fos el típic llibret multilingüe (sense la versió catalana, això seria demanar massa) i que tot plegat quedés reduït a les 20-30 pàgines de rigor, però no, resulta que és tot en espanyol. Realment sento decebre la confiança que l’empresa Sharp diposita en els seus clients, però si es pensen que m’empassaré aquest totxo il·legible d’instruccions, amb la gran quantitat de llibres interessants que hi ha al món per llegir, és que estan sonats. Així doncs, tal com em passa amb molts altres aparells, i crec que no estic sol al món, ara tinc un pseudotelèfon que aprofitaré només en un 10% de les seves potencialitats. Trucar i poca cosa més.
No sóc un tecnòfob, però crec que ens hauríem de plantejar els suposats beneficis que ens aporta la vertiginosa evolució tecnològica. Realment, hi ha avenços innegablement molt útils. No cal esmentar-los de tan evidents com són. Però, d’altra banda, s’estan creant suposades necessitats, absolutament supèrflues, amb finalitats únicament econòmiques. Jo no sé a vostès, però a mi, que em soni el telèfon amb la musiqueta de l’últim èxit de La oreja de Van Gogh no m’aporta res. Tampoc tinc per costum mirar la tele en una pantalleta de 5x3 cm, encara que facin programes tan interessants com El diario de Patricia. Fer videoconferència amb la meva dona per dir-li que sortiré tard de la feina em sembla un xic excessiu. I poder passar-me fotos i vídeos d’un minut de durada del telèfon a l’ordinador i de l’ordinador al telèfon no m’ajuda a ser més feliç. No ho sé, potser és que sóc una mica estrany.

La platja

La temperatura era excepcionalment càlida per un diumenge de finals d’octubre, amb un sol que escalfava sense cremar. La platja estava gairebé deserta i la sorra, poblada de restes de troncs i algues, era humida i fresca. Corríem, jugàvem i ens mullàvem els peus. Vàrem recollir petxines, pedres de colors i vidres desgastats pel mar. El moviment de les onades ens hipnotitzava. Érem conscients de la nostra felicitat, sense oblidar que tot és efímer.
D’Eloy Sánchez Rosillo, La playa:

Nadie podrá quitarme -me digo- la ilusión

de soñar que ha existido esta mañana.

Se ha detenido el tiempo: oigo tu risa,

tus palabras de niño. Nunca he estado

tan conforme con todo, tan seguro

de mi alegría. Juegas junto al agua, y te ayudo

a recoger chapinas, a levantar castillos

de arena. Vas corriendo de un sitio para otro,

chapoteas, das gritos, te caes, corres de nuevo,

y luego te detienes a mi lado y me abrazas

y yo beso tus ojos, tus mejillas, tu pelo,

tu niñez jubilosa. El mar está

muy azul y muy plácido. A lo lejos,

algunas velas blancas. El sol deja

su oro violento en nuestra piel. Me digo

que es cierto este milagro, que es verdad

el inmóvil fluir de la quieta mañana,

la ilusión de soñar el remanso dulcísimo

en el que acontecemos como seres

dichosos de estar vivos, felices de estar juntos

y de habitar la luz.

Pero escucho, de pronto,

el ruido terrible y oscuro y velocísimo

que hace el tiempo al pasar, y la firmeza

de mi sueño se rompe; se hace añicos

-como un cristal muy frágil- la ilusión

de estar aquí, contigo, junto al agua.

El cielo se oscurece, el mar se agita.

Siento en mi sangre el vértigo espantoso

de la edad: en un instante, transcurren muchos años.

Y te veo crecer, y alejarte. Ya no eres

el niño que jugaba con su padre en la playa.

Eres un hombre ahora, y tú también comprendes

que no existió, ni existe, ni existirá este día,

la venturosa fábula de mis ojos mirándote,

la leyenda imposible de tu infancia.

Estás solo, y me buscas. Pero yo he muerto acaso.

Somos sombras de un sueño, niebla, palabras, nada

(De Autorretratos, copyright de l’autor)

Recordant Georges Brassens

Ahir es van complir vint-i-cinc anys de la mort de Georges Brassens, el cantautor de Seta.
De Georges Brassens, La mauvaise réputation:

Au village, sans prétention,
J'ai mauvaise réputation.
Qu'je m'démène ou qu'je reste coi
Je pass' pour un je-ne-sais-quoi!
Je ne fait pourtant de tort à personne
En suivant mon chemin de petit bonhomme.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde médit de moi,
Sauf les muets, ça va de soi.

Le jour du Quatorze Juillet
Je reste dans mon lit douillet.
La musique qui marche au pas,
Cela ne me regarde pas.
Je ne fais pourtant de tort à personne,
En n'écoutant pas le clairon qui sonne.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde me montre du doigt
Sauf les manchots, ça va de soi.

Quand j'croise un voleur malchanceux,
Poursuivi par un cul-terreux;
J'lance la patte et pourquoi le taire,
Le cul-terreux s'retrouv' par terre
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En laissant courir les voleurs de pommes.
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout le monde se rue sur moi,
Sauf les culs-de-jatte, ça va de soi.

Pas besoin d'être Jérémie,
Pour d'viner l'sort qui m'est promis,
S'ils trouv'nt une corde à leur goût,
Ils me la passeront au cou,
Je ne fait pourtant de tort à personne,
En suivant les ch'mins qui n'mènent pas à Rome,
Mais les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Non les brav's gens n'aiment pas que
L'on suive une autre route qu'eux,
Tout l'mond' viendra me voir pendu,
Sauf les aveugles, bien entendu.

Totes les lletres de les cançons de Georges Brassens (que es poden escoltar en part), a www.georgesbrassens.com

Premios Príncipe de Asturias

Aquests dies, durant els actes de lliurament dels Premios Príncipe de Asturias (aquesta mena de Premis Nobel a l’espanyola que deuen costar una fortuna a l’erari públic i que no sé massa bé què ens aporten) hem vist sovint junts a dos dels guardonats més coneguts i reconeguts: Paul Auster i Pedro Almodóvar.
Aquesta imatge m’ha fet reflexionar doblement.
En primer lloc, m’ha fet gràcia que el fet de veure passejar per Oviedo, la Vetusta de Clarín, a dues figures emblemàtiques de la modernitat com Auster i Almodóvar, i tot sota la benedicció de la més representativa “parella de joves del nostre temps” (vegi’s Felip de Borbó i Letizia, escrit amb zeta, Ortiz) vulgui ser vist per molts com una metàfora de la transformació d’Espanya. La veritat és que em fa gràcia aquesta visió tan provinciana de la realitat. Molt més provinciana que la Vetusta d’Adriana Ozores, el magistral i tots aquells personatges de La Regenta. I no vull anar més enllà per aquest camí, que encara prendria mal.
En segon lloc, m’ha fet somriure l’equiparació que s’ha fet en els mitjans de comunicació dels guardonats abans esmentats. Auster i Almodóvar, Almodóvar i Auster. Tanto monta, monta tanto. Madrid i Nova York. Nova York i Madrid. Dues figures de les arts contemporànies i de la mal anomenada modernitat. Doncs què voleu que us digui jo no hi trobo similituds per enlloc. En l’obra d’Auster hi veig enginy i creativitat. En la d’Almodóvar xabacaneria i vulgaritat. I perdó per la blasfèmia.

Interessant article de Javier Marías

No puc deixar de reproduir aquest text de Javier Marías publicat ahir a El País Semanal. Per a mi il·lustra de forma extraordinària les absurdes formes de treballar que s'estan imposant i que, malauradament, tots trobem ja normals.

LA ZONA FANTASMA. 22 de octubre de 2006.

Adicción e incontinencia

Yo supongo que ustedes, se dediquen a lo que se dediquen, ya se habrán percatado a estas alturas de que la vida actual está extrañamente montada para impedirle a la gente dedicarse a lo que se dedica u obstaculizárselo al máximo, o, dicho de otra manera, para que nadie trabaje como es debido. Da lo mismo de qué se trate o del país en que se viva. Cada vez que hablo o me escribo con alguna amistad, oigo la misma canción: “Estoy agobiado y desesperado. No es ya que no me quede apenas tiempo para mí, sino que difícilmente puedo hacer mi tarea, por la que me pagan y con la que me gano la vida. Voy siempre con la lengua fuera, salvando chapuceramente las cosas”. Conozco profesores de Universidad españoles, italianos, británicos y norteamericanos, y todos ellos se pasan más tiempo en reuniones absurdas sobre minucias, o despachando asuntos administrativos, o escribiendo a desgana piezas que no leerá nadie para justificar que “investigan” y publican, que preparando o dando clases, convertidas en lo que menos importa. También atendiendo a los alumnos, desde luego, pero en los asuntos más peregrinos e impropios: desde que existe el correo electrónico, sobre todo, muchos estudiantes han adoptado la costumbre de enviar mails a los catedráticos preguntándoles por la hora de las clases (en vez de mirarlo en un corcho), exponiéndoles sus problemas psicodramáticos o diciéndoles que se dejen de cuentos y les digan cuáles son los libros “de verdad”, los básicos, de la bibliografía tan larga que han dado. Hace poco me contó el gran historiador Anthony Beevor que un universitario inglés se había dirigido a él en los siguientes términos aproximados: “Mire, mi tutor me ha mandado leer su libro Stalingrado; pero como es extenso y no me da tiempo, quisiera que me hiciera usted un resumen”. Beevor, que fue militar durante un tiempo, se molestó en contestarle pidiéndole el nombre de su superior, pero ya no obtuvo respuesta.

Mis editores de diferentes países me confiesan a veces que no logran poner pie en su oficina, ocupados como están con viajes, reuniones con los comerciales, con los distribuidores, con los gerentes, cenas y almuerzos, diversas Ferias del Libro o simposios internacionales con cocktails, visitas de autores, presentaciones y promociones, acompañamiento de “genios” que no saben dar un paso sin sentir que llevan séquito o al menos espectadores … Y cuando por fin se acercan algún día raro a su despacho, lo último que pueden hacer es leerse un original o supervisar una edición inminente, porque no paran de sonar los teléfonos ni de asomarse gente a su puerta para inquirir o comunicar nimiedades.

Pero quienes peor lo tenemos somos quienes trabajamos en casa. Una amiga que traduce, otra que escribe guiones de televisión, dos que corrigen libros o más bien “limpian” los textos (labor monumental hoy en día, dadas la desfachatez e ignorancia de la mayoría de los escritores, traductores y editores, que entregan y aceptan borradores porquerosos confiando en que mis amigas y otros los adecenten), y yo mismo, claro está, que se supone que hago novelas: todos trabajamos en casa, lo cual lleva a pensar a casi todo el mundo que podemos interrumpirnos en cualquier momento para atender la menor ocurrencia de cualquiera; como carecemos de horario, o nos lo confeccionamos a nuestro gusto, la idea generalizada es que ya podremos “seguir luego”. Yo me blindo lo más que puedo: para empezar, continúo sin móvil; el contestador está siempre puesto; como a veces eso no basta, desconecto teléfono y fax durante horas; en cuanto puedo me largo a una ciudad recóndita, a un refugio en el que no hay nada de eso ni recibo correo ordinario; y por supuesto no he dejado entrar en mi casa un ordenador, con su agobiante e-mail incorporado. Pero algunas de estas amigas no se pueden permitir tanto blindaje. En quehaceres que precisan concentración y continuidad, éstas siempre les faltan: se ven interrumpidas por todo quisque, desde familiares que las llaman a contarles lo que le ha pasado al perro hasta agresivas llamadas de publicidad constantes. Pero lo más asombroso de todo es que quienes más les dificultan llevar a cabo sus tareas son precisamente, a menudo, aquellos para quienes las hacen: que si se me ha olvidado esto, que si he pensado esto otro, que cómo lo llevas, que si puedes adelantarnos parte, que si tengo ya un nuevo encargo urgente que hacerte, que por qué no me contestas al correo que te he mandado …

Ya lo he comentado otras veces: desde la aparición de los e-mails y los móviles casi nadie se ahorra un escrito ni una llamada; nadie se para a pensar si lo que ha de preguntar o pedir lo puede resolver por su cuenta y sin molestar a otro; si lo que ha de decir es necesario, o de interés para el interlocutor; si puede interrumpirle algo importante; y así se multiplican los requerimientos superfluos –cuando no imbéciles– por todas partes, hasta el punto de impedir el trabajo. Así suelen salir tantas patadas, en todos los ámbitos, si no se deja a nadie concentrarse. Ya digo, carezco de mail y de móvil y no tengo experiencia con ellos. Pero alguien debería explicar por qué provocan tanta adicción como el denostado tabaco, y mucha más incontinencia.

JAVIER MARÍAS

El País Semanal, 22 de octubre de 2006

Primer text de ficció

Tal com vaig anunciar fa unes setmanes, provaré d'incloure també textos propis de ficció en el bloc. En aquest cas, es tracta d'una narració curta.

Despedida

Tren, camina, silba, humea,
acarrea
tu ejército de vagones,
ajetrea
maletas y corazones.

Antonio Machado, Otro viaje

Llegaron a la estación muy de mañana, a las 7:26. Exactamente once minutos antes de la hora prevista para la llegada del tren. El rojo del semáforo delataba que aún quedaba tiempo. Tiempo para las despedidas, tal vez para las lágrimas. Era febrero y hacía frío. Las pasarelas de madera que cruzan las vías estaban cubiertas de una escarcha viva y brillante que instaba a pisarlas con sumo cuidado. Bajaron del coche, protegidos con abrigos y bufandas. La madre lo abrazó con fuerza. “Déjalo ir, un día volverá, es mejor así, dejándolo marchar” rezaba una canción que escuchaba de joven, justo cuando conoció a J, quien después sería su marido. Siempre escuchaba esa canción después de despedir a J en esa misma estación, cuando eran novios, los domingos por la tarde. De eso hacía ya más de treinta años y ella tenía la misma edad que su hijo ahora. Qué ironía, la misma canción para una nueva despedida. “¿Qué es la vida? Absurdo trajín” decía otra canción de la misma época y en esos momentos no podía estar más de acuerdo. Cuántos cambios, alegrías, pesadumbres, esfuerzos se dan en una vida. ¿Útiles o vanos? No sabría decirlo. Sólo sabía que sentía una profunda tristeza al dejar ir a su hijo. Un ardor en el estómago que le quemaba los ojos.
El hijo estaba muy serio. Quizás sentía más miedo, temor, que tristeza. Veía como su cómoda vida se desvanecía por momentos. Dejaba atrás el cariño, la protección, la seguridad, por un futuro desconocido. Notaba un cierto remolino en los intestinos.
El padre, por su parte, había preferido no acompañarles. Se quedó en casa, solo. Por la noche casi no había dormido. En las largas horas en velo, su vida había pasado ante si como una película. Como ocurre, según cuentan, justo antes de morir, aunque más lentamente, deteniéndose sobretodo en los años de su juventud. Los estudios, los planes, las expectativas, las esperanzas... ¡Cuántos anhelos! Toda una vida por delante y una maleta llena de ambiciones. Unas ambiciones que se fueron quedando poco a poco en el camino, inútiles como hojarasca. Y ahora era su hijo quien cargaba esa misma maleta, llena a rebosar de ilusiones. Como los artistas decimonónicos que cogían el tren de París. El padre nunca quiso que su escepticismo manchara las ilusiones de su hijo, vírgenes aún. Era otra vida, otro futuro. Y aunque ese futuro muy pronto sería también pasado, tal vez un gris pasado, no creía tener derecho a contar según qué verdades. Y pese a que adoraba a su hijo, consideraba preferible verlo caer, sufrir, a, como vulgarmente se dice, cortarle las alas. Cómo hieren el cariño y el tiempo, pensaba el padre mientras la madre y el hijo esperaban en el andén.
En el andén, el aire gélido hería también. Se clavaba en el rostro como flechas de hielo. Algunas figuras aisladas esperaban también, curvándose en sus gabanes para guarecerse del frío mientras expulsaban fugaces bocanadas de vaho. La luz despuntaba descubriendo un cielo azul espectral, delimitado por la nítida silueta de las montañas. Los ventanales de la estación permanecían cerrados mientras el viejo reloj marcaba la hora de un día muy lejano. Tal vez del día en que la madre daba a luz a aquel hijo. Fue un sábado de invierno, en una inhóspita clínica de la ciudad. El niño nació sin problemas, llorando. Como lloraron la madre y el padre ante aquel ser desvalido que tanto coraje les dio para vivir día a día. Recordaba esos momentos a la perfección mientras escondía la cabeza entre las anchas espaldas de su hijo para protegerse del aire y de la realidad. No lloraba, cerraba los ojos y aspiraba su olor. Un olor que se confundía con el de la lana y el del tabaco que desprendía su tabardo azul. No se oía aún el silbido del tren. Los raíles refulgían, brillantes, poderosos, futuristas, como una imagen perfecta del ambiente glacial que reinaba y del destino inclemente. Entre ellos, las piedras de granito que tantas veces había recogido de niña, seleccionando la mejor para su colección de minerales. Tal vez su vieja madre aun la guardara, encima de algún armario o en el altillo que había sobre el baño.
El hijo esperaba con impaciencia. Quería que todo terminara. No era falta de sensibilidad. Era su propia timidez que se conjuraba con la voluntad de acabar cuanto antes. Como cuando de niño había que arrancarse un esparadrapo: cuanto más rápido, mejor. Aunque su decisión era firme, tenía miedo a la duda. No quería pensar ni por un momento que había vuelta atrás. Quería mirar hacia adelante, hacía el final del túnel que atravesaría en unos minutos. No quería recordar.
El recuerdo es la peor de las drogas, pensaba el padre, mientras preparaba una taza de té en la cocina. Da un gran bienestar mientras se inocula lentamente y se deja la mente vagar en él pero después hiere y envenena. El recuerdo más auténtico es el de la infancia y la primera juventud, se decía también, mientras la cucharilla vertía los brillantes y minúsculos gránulos de azúcar en la taza de té. Las olas que generaba la cuchara en el líquido ambarino le recordaron por un momento las horas pasadas junto al río de niño, cuando con sus amigos lanzaban piedras haciéndolas rebotar sobre la superficie tenuemente viscosa del agua. O cuando competían para ver quien aguantaba más rato con el pie metido en el agua helada. Pensaba también en las primeras disputas con otros chavales del grupo en la primera adolescencia. Fueron tal vez las primeras decepciones que le deparó la vida, sus primeros encuentros con la mezquindad y la ruindad. Como cuando le expulsaron del equipo de fútbol por no querer plegarse a las estúpidas y pueriles directrices de algún joven aprendiz de tirano. De eso hacía ya cuarenta años.
A la estación iban llegando algunos viajeros, que se apresuraban para alcanzar el andén. Una vez allí, se relajaban y daban pequeños pasos de un lado a otro, sin sentido. Alguno golpeaba el suelo con la punta de los zapatos en un intento vano de hacer entrar los pies en calor. La madre y el hijo hablaban de temas banales.
- ¿Has cogido la máquina de afeitar? ¿No habrás olvidado el DNI?
Preguntas que añadían más tensión, si cabe, al momento. Sin embargo, el hijo contestaba con tranquilidad. La situación le impedía utilizar aquel típico tono con el que los jóvenes responden a la insistencia de sus madres. Mientras respondía miraba hacia abajo, a la carretera. La estación estaba situada en una de las laderas del valle y desde el andén opuesto a donde estaba el edificio de la estación podían verse el río y la carretera que discurría paralela a él. Pese a la temprana hora, la circulación era intensa, ágilmente intensa. Las lonas de los numerosos camiones que circulaban a aquella hora zumbaban a causa de la velocidad. Al hijo le parecía absurdo todo aquel frenético movimiento.
Desde la cocina, el padre veía pasar aquellos mismos camiones con algunos segundos de diferencia. Recordaba cuando sentaba a su hijo en el regazo y miraban pasar los coches por esa misma carretera. Entonces era casi un bebé. Ahora, el padre sentía no poder hacer nada más que ver pasar los coches, otros coches, y beber, lentamente, la taza de té. En sus pensamientos la tristeza por la partida del hijo, por su futura lejanía, se mezclaba con la inquietud. Lo que más deseaba en el mundo era que su hijo fuera feliz. Y temía que no lo fuera. Hasta hora, junto a ellos, su hijo no había vivido. No, no había vivido en el sentido completo del término. Se había encontrado con dificultades, problemas, peligros, desilusiones, sin duda, pero no se había enfrentado a pecho descubierto con el mundo. Y eso era vivir: esquivar puñales sin escudo.
La madre, en la estación, se preguntaba qué era la vida. La vida era un hermoso sábado de invierno, frío y claro, con los árboles desnudos, que transcurría lentamente tras un amplio ventanal. Pero la vida era también una oscura noche de domingo, sudando entre las sábanas, con la cabeza llena de dudas y temores. Lo peor de la vida era ese miedo: el temor al futuro y a lo desconocido. Lo mejor de la vida era el sol, el aire, la amplitud del cielo, la seguridad, el cariño.
El hijo no hubiera sabido decir qué era lo mejor de vivir. Tal vez cuando alguna chica se quedaba absorta en sus falsamente seguras explicaciones, mirándole con aquellos ojos grandes, sin parpadear. O cuando charlaba con sus amigos sin ningún complejo, riéndose a carcajadas, sin miedo a nada. Pero ahora sí sentía miedo. Miedo al mañana y a la decepción. Quería demostrar su valía. Y empezar cuánto antes. Y el tren no llegaba nunca.
El padre miró el reloj de la cocina. Pronto oiré el pitido, pensó. Y recordó, sin saber por qué, la primera vez que llevó a su hijo al fútbol. Y vio con nitidez la cara de ilusión del niño, enmarcada por la bufanda y el gorro con los colores de su equipo. Recordó aquellos enormes bocadillos, como cohetes metálicos dentro de la bolsa de plástico. Y la admiración del hijo al ver por primera vez aquel verde tan intenso del césped bajo la luz de los focos del estadio. Aquel día empataron a cero y aún recordaba su profunda decepción porque el hijo no pudo vivir la mágica alegría de cantar un gol en el campo.
Al fin, el padre oyó un ruido familiar. Era el tren. Miró de nuevo el reloj. Era la hora. Lo vio pasar entre los árboles, con las luces de las ventanillas resplandeciendo. Iba rápido y muy pronto llegaría a la estación. Pensó en todos los trenes que había cogido en su vida. Muchísimos, pero ninguno era como aquel. Aquel era el tren que llevaba a su hijo a la vida y que a él le traía ya la vejez. Siguió sorbiendo el té, era todo cuanto podía hacer.
La madre y el hijo seguían en el andén. No sabían qué decir y estaban inquietos. La madre no quería llorar. Hacía grandes esfuerzos para no hacerlo. Sus enguantadas manos temblaban. Cogía a su hijo por un brazo, con ambas manos, apretándolo con fuerza. Quiso cantarle una canción como cuando era un bebé pero no lo hizo. Quiso decirle algo, darle un último consejo, expresar una muestra final de afecto pero no pudo.
Y llegó el tren a la estación, potente, incontestable, insolente. Pitó un par de veces y se plantó ante los viajeros con todo su esplendor. Iba casi vacío. Los pasajeros ya instalados miraban a los que subían con desconfianza, como a invasores de su territorio. Subió el hijo con sus bolsas. Miró a su madre desde la plataforma y le dijo adiós con la mano, forzando una sonrisa. Buscó un asiento libre, colocó las bolsas en el portaequipajes, estirando los brazos, y se quedó unos segundos inmóvil ante la ventana, con el cuerpo tenso y la mirada perdida. Reaccionó y se sentó. Sonó el aviso y las puertas se cerraron. El hijo sonrió de nuevo y saludó a su madre. El tren arrancó suavemente. El hijo siguió saludando con la mano mientras giraba progresivamente la cabeza.
La madre gritaba el nombre de su hijo con la voz no muy alta mientras movía ambas manos rítmica y apesadumbradamente, caminando en la misma dirección del tren. Veía como el rostro de su hijo, tras el cristal, se iba alejando. Al final ya no lo veía y el tren se iba haciendo cada vez más pequeño hasta que desapareció entre unas rocas. Miró a su alrededor. Estaba sola en el andén. Hacía mucho frío. Su hijo se había ido. No lloraba.

Copyright d'Àlex Figueras

Apunt francès: sobre arbres autèntics i falsos

Article publicat a El 9 Nou l'11 de setembre de 2006

Gordes és un bellíssim poble provençal. Potser el poble més bonic que mai hagi vist. Les cases s’amunteguen en els vessants d’un turó coronat per l’església i un sobri castell. Totes elles són d’una pedra de tons clars, amb finestrals de fusta marrons, blancs, verds o blaus. Els murs i les tanques són de pedra seca. Els xiprers i heures dels jardins donen un toc de verd al conjunt. No hi ha res que hi desentoni. Amb la llum de l’horabaixa tot el vilatge adquireix una tonalitat daurada. El paisatge que envolta el poble és també extraordinari, amb una plana dominada per les vinyes i esquitxada d’alguns camps de lavanda. Ben al fons, regnen les muntanyes del Luberon sembrades d’altres pobles igualment idíl·lics: Menerbes, Oppède-le-vieux, Bonnieux,...
Gordes fou un centre d’adob de pells durant l’època napoleònica, va acollir també artistes com Chagall i, segons m’informen, durant els últims anys ha estat discret lloc d’escapada de la gauche caviar parisenca, menys donada a fer-se veure que la nostra cada cop més tronada gauche divine.
Doncs bé, per necessitats de la vida moderna i de les noves comunicacions, Gordes ha hagut de dotar-se d’una antena de telefonia mòbil. Durant uns mesos, i de forma provisional, la van situar als afores del poble. Però la solució definitiva és per treure’s el barret. En un petit solar poblat d’arbres a l’entrada del poble s’ha construït un fals arbre metàl·lic, amb el seu corresponent tronc i les seves branques, que no és més que una antena de telefonia mòbil. L’arbre-antena fa la seva funció, potser emet radiacions nocives com la resta d’antenes de telefonia (això encara ningú ho ha aclarit) però passa desapercebut enmig dels arbres i no afecta el paisatge. Una solució refinada, francesa, Richeuliana.
I ja que parlem d’aquest arbre fals, no puc deixar de fer referència a uns altres arbres, autèntics en aquest cas però també molt francesos: els plataners. Una característica comú a molts pobles del país veí és l’existència de carreteres, avingudes o carrers vorejats de plataners vells i robustos. A l’hivern, aquests arbres mostren els seus nobles i antics esquelets, mentre que a l’estiu ens obsequien amb la seva ombra benèfica i generosa. França ha conservat aquests plataners com un tresor i els ha convertit gairebé en un fet diferencial. Aquí, per contra, tenim una tendència salvatge a arrencar-los. Les excuses són diverses: que si són perillosos per la conducció (doncs no correm tant que arribarem igual), que si no permeten ampliar les carreteres (doncs deixem-les com estan), que si s’han de fer voreres noves (i no estan bé les que tenim?), etc. Així doncs, s’imposa la rajola i l’asfalt i els pocs plataners que tenim es substitueixen per fanals generalment lletjos o, en el millor dels casos, per arbres raquítics que trigaran anys i panys a tornar a fer ombra. I el resultat el patim a curt i a llarg termini. A la llarga, i quan ja no tindrem temps de tornar enrera, ens adonarem de la uniformització, pèrdua de personalitat i lletjor que estem creant. I a curt termini, cada estiu, tots patim les conseqüències d’haver de caminar per terrenys on domina el ciment en lloc de gaudir de la frescor d’aquests plàtans tan francesos.

Eloy Sánchez Rosillo

Confesso que llegeixo poca poesia i tinc uns coneixements molt limitats sobre aquest gènere. Així mateix, i tal com em passa amb les diferents formes de modernitat artística, em costa entrar en certes formes i corrents de poesia. Els trobo obscurs, allunyats de la meva sensibilitat. M’avorreixen i em deixen indiferent. M’agraden, en canvi, els poetes que sento propers, que m’emocionen: Machado, Sagarra, Leopardi, Manent, García Lorca. També Pessoa, amb tota la seva complexitat. I entre els poetes actuals tinc especial predilecció pel murcià Eloy Sánchez Rosillo. Potser perquè, com deia abans, la seva poesia senzilla em resulta molt propera.
Reprodueixo aquí un parell de poemes de Sánchez Rosillo. Pertanyen al volum La vida (1996) i, al meu parer, expressen perfectament moltes de les sensacions pròpies d’aquest moment de l’any.

Septiembre

De repente, las playas se han quedado desiertas;
ha refrescado un poco y se acortan las tardes.
Hoy comienza septiembre, y la melancolía
del final del verano, puntualísima, acude
a su cita conmigo. Hay que volver mañana
a la ciudad. En ella me esperan las rutinas
y las viejas costumbres que me fueron haciendo
ser el que soy. Muy pronto, se irán quedando en nada
los sueños que he soñado junto al mar, los propósitos
de libertad, de cambio, que en las noches de julio
y agosto fabulé, tan fervorosamente
como en la adolescencia, a la vez que mis ojos
con asombro miraban la inquieta muchedumbre
de los astros del cielo. En la ciudad, no hay duda,
me encontraré de nuevo cuando llegue con ese
que se quedó en mi casa mientras yo estaba fuera,
con ese que se niega a cambiar y conoce
como nadie mis gestos, mis horarios, las cosas
que me atan a mí mismo. Él me pondrá al corriente
de los tontos asuntos que habrá que ir resolviendo
en los próximos días. Así, sin mucha pena
y sin gloria ninguna, transcurrirá el otoño.
Y después, de muy malas maneras, implacable,
tomará posesión de mi vida el invierno.

(De La vida, copyright de l’autor)

Depedida

El verano se acaba.
Parece que fue ayer cuando llegó de súbito
en su carro de oro.
Venía, jubiloso, por los campos
y a su paso las tierras se colmaban
de espigas y de frutos.
Dispuso que las sombras se apartaran
del corazón del hombre y que creciera
la alegría en su pecho. Estaba todo
lleno de luz, de intensidad. Se hicieron
inmensas las mañanas y las tardes
no terminaban nunca.
Daba la sensación de que el verano
iba a quedarse aquí ya para siempre.
Pero, mirad: se acaba.
Y nos parece ahora que fue breve en extremo
su prodigiosa estancia entre nosotros.
Mirad cómo se marcha: invicto, fulgurante,
se aleja por los campos en su carro de oro.
Los días, poco a poco, van menguando.
Y un indicio de otoño que hay en el aire dice
que es muy fugaz la dicha.

(De La vida, copyright de l’autor)

També ficció

Fins ara aquest bloc s'havia nodrit bàsicament d'articles periodístics, notes disperses, reflexions sobre l'actualitat, etc. En definitiva, textos que s'englobarien en el que es coneix com a "no ficció".

Tot i que potser aquesta no sigui la funció d'un bloc, a partir d'ara hi inclouré també alguna narració de ficció.

Així mateix, tinc la intenció d'anar incorporant alguns fragments de textos d'altres autors. Espero que això contribueixi a enriquir el bloc.

El biaix informatiu de sempre

Ahir l’informatiu del vespre de la nostra televisió pública ens va oferir imatges d’un hospital libanès, juntament amb el testimoni de diferents víctimes dels atacs israelians ateses en aquell centre sanitari. Era una informació colpidora que ens va permetre conèixer de primera mà l’horror del conflicte iniciat per les milícies islàmiques d’Hezbol·là i el dolor d’un dels bàndols.
Lamentablement, però, la nostra televisió pública (i en general tots els mitjans del país) mai ens mostren el patiment de l’altre bàndol. Ni testimonis de les víctimes israelianes dels atacs aeris d’Hezbol·là a Haifa, ni persones mutilades pels atemptats terroristes palestins ni entrevistes amb les famílies dels soldats segrestats o assassinats. Res de res. Uns són els bons i els altres els dolents. Maniqueisme i biaix informatiu pagats amb els impostos de tots.

Impressionisme al Montseny

Article publicat a El 9 Nou el 17 de juliol de 2006

Quan sentim parlar de l’impressionisme, instintivament ens venen el cap imatges de les ballarines de Degas, els nenúfars de Monet o els retrats de Renoir. I, si ens centrem en els paisatges impressionistes, veiem de seguida vistes urbanes de París, pescadors i barques al Sena, estacions de tren emboirades, platges normandes o camps i arbredes del nord de França. I pensem ràpidament en Monet, Sisley, Pissarro, els grans mestres del paisatge impressionista. No hi ha dubte que aquest moviment pictòric està del tot lligat a uns determinats escenaris, genuïnament francesos. No obstant això, alguns paisatges molt més propers han estat també objecte de pintures impressionistes.
Marià (o Marian) Pidelaserra (Barcelona, 1877-1946) està considerat l’exponent més clar de pintor impressionista català, almenys durant una etapa de la seva trajectòria artística. Malgrat que la seva obra inicial s’alinea en l’academicisme, el seu desplaçament a París l’any 1899 va capgirar la seva manera de pintar i ràpidament va adoptar els postulats de l’impressionisme. Tot i que pintats molts anys després, els seus paisatges parisencs estan en línia amb els de Monet, Sisley, Pissarro o Caillebotte. Retornat a Barcelona, l’any 1902 exposa a la Sala Parés un conjunt d’aquests paisatges parisencs, que constitueixen la primera mostra purament impressionista de l’art català.
Profundament decebut pel poc èxit comercial assolit, l’any 1903 Marià Pidelaserra decideix passar una temporada al Montseny, concretament al santuari de Sant Segimon, on practica el puntillisme, una de les variants evolucionades de l’impressionisme. Entre la sèrie de pintures del Montseny, moltes de les quals es troben en col·leccions particulars, destaca un quadre d’un faig -que va entusiasmar el peculiar filòsof Francesc Pujols i que entronca amb la pintura de Vincent Van Gogh-, una vista de Sant Segimon i el quadre Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí, exposat al MNAC i que il·lustra aquest article.
En el llibre de Carles Albesa El Montseny com a pretext es detalla aquesta estada a Sant Segimon, que va marcar la futura trajectòria professional i personal de Pidelaserra:
“Profundament aclaparat, féu, però, un darrer intent per sobreposar-se i es va instal·lar al santuari de Sant Segimon, on en el transcurs de dos mesos va captar el paisatge del Montseny mitjançant una tècnica puntillista molt personal, que representava amb ingènua aparença de detall la vegetació de la muntanya. Aquestes pintures, les exposà aquell mateix any a l’Ateneu Barcelonès i, malgrat els elogis de Francesc Pujols, que en una conferència va parlar de les muntanyes del Montseny tancades al Saló de l’Ateneu, no va vendre cap quadre.”
Aquest nou fracàs de públic va portar Pidelaserra a abandonar temporalment la pintura i a centrar-se en el negoci familiar.
El Montseny té, doncs, un paper –tardà i indubtablement molt petit, però paper a la fi- en el moviment impressionista. No es pot atribuir ni de lluny un rol central com el de Cotlliure en l’origen del fauvisme o el de Ceret en el cubisme, però sí que va ser protagonista d’una obra trencadora i incompresa en el seu temps, que va donar lloc a una important crisi d’un gran pintor català. Al costat dels esmentats pobles de la Catalunya nord i d’altres com Horta de Sant Joan o Gósol, de gran influència en l’obra de Picasso, situem també, amb humilitat, el Sant Segimon de Pidelaserra i no podem deixar de sentir una mica d’enveja envers el pintor per haver passat uns mesos en un lloc privilegiat del Montseny, pintant amb absoluta llibertat i gaudint d’uns paisatges extraordinaris.

Toujours Simenon

Aquests dies dedico les poques hores que em queden lliures a llegir Imprenta moderna, l’últim volum publicat per Andrés Trapiello i dedicat a fer un repàs a l’edició i impressió de llibres a Espanya durant els dos últims segles.
Aquest volum, ni pel fons ni per la forma (edició cuidada i il·lustrada), em sembla adient com a lectura de platja i/o piscina, així que davant d’un cap de setmana dedicat a activitats aquàtiques i lectures sota un para-sol interrompudes per jocs infantils a la sorra, em va semblar raonable buscar un llibre més lleuger. I així vaig caure, un cop més, en els braços del mestre Simenon.
Però Simenon ens enganya. O som nosaltres els que ens volem enganyar. Simenon no és un escriptor lleuger ni d’entreteniment. Ni tan sols és un escriptor de gènere. Simenon és un mestre de la literatura.

El llibre en qüestió, que encara no he acabat, és una simple història del comissari Maigret. No és ni tan sols una de les anomenades novel·les dures. És fàcil de llegir, amb una senzilla trama policíaca. Però quins personatges tan ben resolts! Quina capacitat per crear ambients! Amb unes quantes pàgines Simenon t’aïlla del soroll i la calor d’una platja de la Costa Brava i et transporta als baixos fons d’un París hivernal. I tot sense grans digressions ni llargues descripcions ni llenguatge ampul·lós. Simple, dur i eficaç: així és Simenon.

Rusiñol + Pla = 100

Article publicat a El 9 Nou el 30 de juny de 2006

L’any 1994 vaig iniciar les meves col·laboracions a El 9 Nou amb un article sobre els lligams de Santiago Rusiñol i Ramon Casas amb la comarca d’Osona. Tres anys després, vaig publicar l’article De Palafrugell a Itàlia, passant per Vic, en el qual intentava aprofundir en el sentiment de Josep Pla cap a la ciutat de Vic, a través d’un text en què comparava la capital d’Osona amb la ciutat italiana de Recanati, cuna del poeta Leopardi. I l’any passat vaig defensar en aquestes mateixes pàgines el paper de la plaça de Vic com a plaça major de Catalunya, d’acord amb una afirmació del mateix Pla.
Josep Pla i Santiago Rusiñol són, doncs, dos referents culturals ineludibles per a mi, a banda de figures primordials de la cultura catalana moderna.
Doncs bé, l’atzar ha volgut que aquest any es compleixin vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla i setanta-cinc anys de la mort de Rusiñol. Mirant-ho fredament, això de celebrar els aniversaris de les morts no deixa de ser una mica morbós però el cert és que ens hi hem anat acostumant i així ens trobem aquest 2006 recordant novament amb publicacions, taules rodones i actes diversos Pla i Rusiñol. I com que, a diferència d’Enrique Vila-Matas, sembla que a tots plegats ens agraden tant els números rodons, no m’he pogut estar de fer una suma que no porta enlloc però que m’ha donat un títol d’article extravagant amb un número encara més rodó. I el cert és que no em desagrada aquest resultat de la suma, perquè cent és potser el número que més s’associa a la idea de tot, de conjunt, d’obra completa. I no hi ha dubte que a través de l’obra de Pla i Rusiñol podem tenir una idea bastant completa del que ha estat i és el nostre país, o com a mínim una part del país, que esperem que no acabi desapareixent.
Malgrat el salt generacional que els separava, les respectives obres i trajectòries vitals han tingut alguns paral·lelismes i, fins i tot, s’han creuat en determinats punts. Ambdós procedien de família burgesa: d’origen industrial, l’una i agrari, l’altra. Ambdós gaudien d’un caràcter vital, que ha estat font d’un nombre inacabable d’anècdotes. Ambdós van saber arribar al gran públic amb una obra de qualitat indiscutible. Ambdós han deixat una obra prolífica, fruit d’un intens treball, malgrat la seva fama de bohemis. I ambdós van sentir l’atracció de París, on van viure la bohèmia finisecular i la vida artística de Montmarte en el cas de Rusiñol, i el món literari i periodístic d’entreguerres, en el cas de Pla. Aquest pas per París, com a referent ineludible per a la formació vital i cultural, és un dels aspectes d’una determinada Catalunya que, com dèiem abans, ells ens van dibuixar i que ara ja ha desaparegut.
L’any 1931, quan la mort va sorpendre Santiago Rusiñol, tots dos es trobaven al centre d’Espanya: Rusiñol pintant els jardins d’Aranjuez i Pla escrivint cròniques sobre l’adveniment de la II República a Madrid. Pla visitava periòdicament Rusiñol, que tot i el seu estat de salut seguia conservant el sentit de l’humor. Com a gran memorialista del país que fou, Josep Pla no voler deixar d’escriure sobre una figura polièdrica i fascinant com la de Rusiñol i, l’any 1942, va publicar, lògicament en castellà, Santiago Rusiñol y su tiempo.
També Pla i Rusiñol van tenir lligams amb Osona. La família de Rusiñol era de Manlleu, on tenien la fàbrica tèxtil que finançava la seva dolça bohèmia. La figura del burgès senyor Esteve té, doncs, uns certs origens manlleuencs i en aquesta vila situa Rusiñol la seva obra Els savis de Vilatrista. Quan Rusiñol, acompanyat de Ramon Casas, va fer un viatge en bicicleta, que va donar lloc a una crònica, el recorregut escollit va ser de Vic a Barcelona. Enguany, a Manlleu, es celebra amb actes i exposicions l’any Rusiñol.
També Josep Pla centra en Osona una petita part de la seva extensa obra. Un senyor de Barcelona és un llibre centrat en els records del manlleuenc Rafael Puget i alguns dels seu llibres de viatges de vol gallinaci passen per la nostra comarca. És en un d’ells, De l’Empordanet a Andorra, que es tracen els paral·lelismes entre Vic i la Itàlia que tant estimava.
Sense caure en xovinismes comarcals podem dir, doncs, que dues figures amb una clara vocació de fer crònica d’un país, als quals recordem aquest any, no obvien una comarca com Osona que ha estat, és i ha de seguir sent un referent per Catalunya.

Pel bon camí

En aquests darrers dies he rebut amb agradable sorpresa dues manifestacions provinents de la jerarquia de l'Església catòlica.

D'una banda, la visita de Benet XVI al camp d'extermini d'Auschwitz i les seves preguntes en veu alta: "Per què, Senyor, vas romandre callat? Com vas poder tolerar tot això?". Aquest pensament ens siuta Ratzinger una mica més proper.

D'altra banda, les declaracions d'avui del Bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, criticant la deslocalització de la planta de Braun i, en general, la forma de fer de les multinacionals, guiades únicament per la fredor del compte de resultats. Unes declaracions valentes i plenes de raó.

Paul Auster, altra vegada

Avui s'ha fet públic que el jurat del Premi Príncep d'Astúries de les lletres ha decidit atorgar aquest guardó a l'escriptor novaiorquès Paul Auster.

M'he alegrat de la notícia ja que considero Auster un gran creador d'històries i un bon escriptor. A més, vistos els dinosaures que acostumen a guanyar aquest tipus de premis, Auster aporta una mica d'aire fresc.

Felicitats al guanyador i al jurat.

El model de la Toscana i el model del totxo

Article publicat a El 9 Nou el 29 de juny de 2006

He tingut la sort de passar uns dies de primavera a la Val d’Orcia, a la regió italiana de la Toscana. Allí he pogut gaudir de l‘extraordinari patrimoni artístic d’aquell país, dels seus meravellosos paisatges i, el que és més important, del seu envejable estil de vida.
Com és ben sabut, la Toscana és coneguda mundialment per la seva riquesa artística, amb la seva capital, Florència, al capdavant, i amb moltes altres viles i ciutats del valor i l’encant de Siena, Arezzo, Lucca, Pienza, Montepulciano o San Gimignano. Però la Toscana ha esdevingut també un referent indiscutible per la seva qualitat de vida; un concepte molt ampli en el qual hi intervenen factors com ara la bellesa paisatgística, l’elevat nivell de conservació d’aquests paisatges, la qualitat dels seus productes, la cuina, el bon clima i una certa manera d’entendre la vida. A donar aquesta imatge idíl·lica de la Toscana hi han contribuït també en gran mesura una sèrie d’il·lustres visitants anglosaxons que, des dels Henry James o E. M. Forster en el segle XIX, fins a la més recent bestsellerista americana Frances Mayes, autora de l’exitós Sota el sol de la Toscana, han contribuït a publicitar aquesta regió.
El cert és que tot i aquesta idealització un xic naïf pròpia dels ianquis, l’ascensió de la Toscana al cim mundial del refinament i la bona vida té realment una justificació. Evidentment, la Toscana és una regió prou gran que no deixa de tenir zones urbanes, àrees industrialitzades i paratges alterats que no s’escapen de la contaminació ni dels ritmes de vida actuals. Però, en general, ha sabut conservar la seva bellesa paisatgística (qui no té en ment la típica imatge de camps verds amb camins vorejats de xiprers?), les formes de vida pròpies, les construccions autòctones i l’economia agrària tradicional, amb una aposta clara pels productes de qualitat. A més, darrerament han sorgit a Itàlia els moviments anomenats Slow food i Slow cities (Menjar lent i Ciutats lentes) que tenen com a objectiu preservar aquests valors: des de l’alimentació tradicional fins a una forma de vida que busca el repòs, la tranquil·litat, la qualitat de vida.
Tot això ha servit en safata a la Toscana el fet de convertir-se en la meca mundial del turisme de qualitat. Un turisme que, si exceptuem la seva massificada capital, s’hostatja bàsicament en cases de pagès, petits hotels rurals o palauets restaurats i que gaudeix de la bellesa, l’art, la cuina i la privilegiada forma de vida de la regió.Aquest és el model de la Toscana i, modestament, crec que hauria de ser un model a seguir. Però tot i que Catalunya comparteix molts dels valors d’aquesta regió italiana i que hi ha alguns corrents que sintonitzen amb aquesta línia, a casa nostra continua imposant-se un altre model de desenvolupament: el model del totxo, l’asfalt, la velocitat i el soroll. Mentre l’agricultura i també la indústria perden pistonada, la nostra economia sembla dependre cada vegada més de la construcció i el turisme; una construcció desmesurada i un turisme situat a les antípodes del que descrivia anteriorment. Malauradament, a casa nostra l’asfalt i el formigó proliferen arreu, van morint els paisatges i la nostra tranquil·litat es veu alterada constantment pel soroll de cotxes, celebracions incíviques o discoteques que superen els límits de la legalitat. Les nostres ciutats i pobles són cada cop menys slow i més sorollosos i accelerats. A més, les administracions semblen voler sumar-se a aquest desgavell amb projectes com el del quart cinturó, la nova autovia Sant Feliu de Codines-Centelles, o l’anunciada creació de grans nuclis de població a Osona sud. Esperem que tots aquests projectes es quedin només en projectes i que el nostre model de país viri del negre de l’asfalt al verd dels camps de la Toscana.

Un país molt petit

És molt trist que un país es redueixi a un equip de futbol.

Els regidors estan tristos

Els regidors de l’oposició de l’Ajuntament de Martorell estan tristos. Què tindran els regidors? Doncs que els han convocat a un ple a l’hora d’un partit de futbol i no el podran veure. Quina gran injustícia!
Siguem seriosos. Tots som conscients del que suposen les obligacions laborals. Tots ens hem perdut alguna celebració familiar, alguna reunió a l’escola dels nostres fills, alguna activitat cultural que ens interessava per motius de feina. I si entrem en l’àmbit frívol dels esdeveniments esportius, quants partits de tennis o etapes del Tour de França no hauria desitjat veure i no he pogut per haver de treballar! Però sembla que per alguns amb el partit d’avui s’acabi el món. I mentre els serveis d’urgències dels hospitals continuaran funcionant, els cambrers seguiran servint en bars o restaurants i els serveis de neteja no s’aturaran, hi ha regidors que estan tristos i queixosos per haver d’assistir a un plenari. Quina gran injustícia es comet amb ells! Alguna ONG hauria d’intervenir per aturar aquest autèntic drama humà.

Al voltant de Josep Pla

Fa 25 anys que va morir Josep Pla i al seu voltant continuen les polèmiques estèrils, les capelletes, les rivalitats, els estudis indigeribles, el “jo el coneixia millor que ningú”, el “jo l’he llegit millor que tu”, etcètera, etcètera.
Estic llegint ara Les preguntes pendents de Josep Pla, de Xavier Febrés, i hi ha moments en què sento un autèntic vertigen davant de tot el que allí s’explica. Disputes entre branques de la família (amb retrets econòmics inclosos), enfrontaments polítics de poble, querelles i denúncies diverses, insults entre editor i biògrafs, xafarderies infames sobre l’escriptor que veuen la llum,...
Davant de tot això, més que mai, m’aferro com a un salvavides a l’obra de Josep Pla, a les seves pàgines i a la seva literatura. I cada cop m’interessa menys la seva vida, els estudis biogràfics escrits des de tots els angles possibles i les interpretacions dels experts.
Hi ha dues maneres de mirar una papallona: gaudint dels seus colors, el seu vol, la seva fragilitat,... o bé mirar-la amb lupa, estudiar les seves potes, les antenes, els pigments que li donen color, comprovar si comença a volar a les sis del matí o a les dotze del migdia, analitzar què menja,... Potser és una visió simplista però jo gaudeixo de la literatura com miraria volar una papallona i sense entrar en les disseccions d’un entomòleg. Ja sé que són necessaris, però em cansen els estudiosos de la literatura que semblen llegir amb el bisturí i les pinces de dissecció a la mà. I, en el cas de Pla, vistos els resultats, em cansen doblement.

Les seleccions de personal

Enviï’ns el curriculum. Despulli’s personalment i professionalment. Parli’ns de la seva vida familiar. Està casat? Té fills? De què treballen els seus germans? Quant cobra i quant vol cobrar? Quins són els seus punts febles? Parlem una estona amb anglès. Ara en francès. Contesti’ns aquest test: dura 4 hores i l’ocuparà tota la tarda. Té 300 preguntes. No menteixi, que el descobrirem. Ara s’entrevistarà amb un psicòleg. Com es definiria? Com va aconseguir l’última feina? Per què viu en un poble? Què ens pot aportar? Gràcies. Ja el trucarem. O no.
Algun dia els tribunals hauran d’intervenir en relació a les seleccions de personal. Vulneren l’honor, la intimitat. S’aprofiten de la necessitat de la gent. Burxen dins teu per trobar les teves debilitats. Ho volen saber tot. Tot a canvi de res. Indefensió total. Caldria legislar en aquest àmbit i posar límits. Ho dic seriosament.
Sempre he pensat que si algun dia tinc temps, humor i ganes em presentaré com a candidat fictici en uns quants processos de selecció. Per fer-los perdre el temps a ells i pel plaer de deixar anar alguna boutade en el moment just. Sí, ho hauré de fer. Ho faré.

Paul Auster

Estic a punt d’acabar Brooklyn follies, l’última novel·la de Paul Auster. M’admira la gran capacitat fabuladora d’Auster, la seva facilitat per crear històries i personatges, la seva habilitat per atraure l’atenció del lector envers els seus arguments gairebé inverossímils. Però de vegades penso que abusa de les seves virtuts creadores. Com aquells futbolistes habilidosos que driblen a tot l’equip contrari però acaben perdent la pilota davant l’últim defensa, els arguments de Paul Auster s’acaben enfonsant a l’hora de la rematada final.
No sé encara com acabarà Brooklyn follies però em temo que em passarà el mateix que amb La nit de l’oracle, una magnífica novel·la amb una part final decebedora.
Veurem...

Sobre els horaris

Aplaudeixo al Ministre de Treball, Jesús Caldera, per la seva proposta d’adequar els horaris de treball a la vida familiar de les persones. Tot i que crec que la seva recomanació no servirà de res, no puc deixar de mostrar-li el meu suport.
I és que a Catalunya, i a Espanya, tenim uns horaris que fan pena. Fa pena el nostre horari laboral i també el nostre horari d’esbarjo. Sortir a sopar a quarts d’onze de la nit i començar “la festa” a les dues de la matinada és una cosa que fa riure. Però a aquests horaris lúdics, tot i que no és així del tot, podem dir que s’hi apunta qui vol.
Treballar, en canvi, és una obligació per a la immensa i desgraciada majoria. I en aquest àmbit arrosseguem també uns horaris que avui en dia no tenen raó de ser. Actualment molta gent treballa lluny de casa i tenir dues o tres hores lliures al migdia no suposa cap benefici. Per qui pot anar a casa a dinar i fer una migdiada “de pijama i orinal”, com deia l’ínclit Camilo José Cela, perfecte, però per a la majoria és una absurda pèrdua de temps. Amb una pausa d’una hora es pot dinar perfectament sense haver de recórrer al fast food ni a dietes escombraria. I sortir de la feina una o dues hores abans sí que millora la qualitat de vida de les persones. A més, hi ha estudis que diuen que el rendiment del treballador millora. Sembla lògic: empleat satisfet, millor feina.
Però vivim en un món poc cartesià i, com tots sabem, el que prima a l’empresa és “treballar molt”. I ho escric entre cometes perquè sota aquest concepte s’entén, sobre tot, passar-se moltes hores a la feina. El rendiment d’aquestes hores? Això ja són figues d’un altre paner. També hi ha la voluntat d’agradar a qui mana. Allò de “si el cap es queda fins tard, jo també”. D’això en diuen hores presencials, perquè el que importa és la presència, no la feina. I com que tots sabem que els dinars de qui mana s’acostumen a allargar amb sobretaules inacabables, doncs, la jornada laboral també s’allarga, la dels que han dinat amb una hora i la dels que n’han trigat tres. A tot això, sumem-hi que a molts homes potser ens resulta més còmode estar fins tard en un despatx que no fer el sopar o banyar criatures. Per tot això, crec que, malauradament, la proposta del ministre Caldera està abocada al fracàs.
Els detractors d’aquests nous horaris diuen que no podem copiar els països del nord d’Europa perquè al Mediterrani els ritmes són diferents: els dies són més llargs, la gent no es recull a casa tan d’hora. Doncs, raons de més, per adoptar aquests horaris! Si tenim aquests avantatges, aprofitem-los. Aprofitem el dia, el sol, la vida al carrer i passegem a la família o sortim amb els amics. No ens quedem tancats treballant fins les nou del vespre. Ai, si poguéssim sortir a sopar a les vuit i a les dotze estar dormint com angelets!

Les becades del Collsacabra

Article publicat a El 9 Nou el 3 de març de 2006

El meu nebot caçador em va recomanar fa temps la lectura del llibre Becadas en Corriol de Rafael Puget. D’entrada, el fet que l’autor fos fill d’un altre Rafael Puget, l’il·lustre senyor de Barcelona de Josep Pla, ja jugava a favor seu. Un senyor de Barcelona és un dels llibres que més bones estones m’ha fet passar i amb els que més he après sobre la història més propera del nostre país i la nostra comarca. És una autèntica llàstima que no es llegeixi més.
D’altra banda, l’autor del llibre sobre la caça de becades a la finca familiar de Corriol, al Collsacabra, era també nebot de Jacint Puget, un altre personatge interessant, que va deixar la indústria tèxtil familiar per instal·lar una estancia, anomenada La Catalana, a la Patagònia i dedicar-se a la cria d’ovelles. Jacint Puget va ser també biografiat per Pla a Un senyor de Terra del Foc i, més recentment, per Xavier Moret a El català de la Terra del Foc. No fa gaire, Miquel Calçada, en el programa de TV3 Afers exteriors va anar també a la recerca de La Catalana, casa que finalment va trobar, enmig d’extensions inhòspites, abandonada.
Però deixem la llunyana Argentina i centrem-nos en el Collsacabra, el senyor Puget i les seves becades. Seguint els consells del meu nebot, he llegit el llibre sobre aquests ocells tan preuats, tot i que hi havia també alguns elements que m’hi predisposaven en contra. El primer: l’obsessió de Rafael Puget per la caça, que el feia abatre al cap de l’any una gran quantitat de becades. He de dir que no m’han agradat mai aquests excessos. No sóc un detractor de la caça escudat en postulats ecologistes. Al contrari, penso que la caça és una activitat tradicional que, si es practica com a tal, pot afavorir l’equilibri natural. Però no crec en la caça com esport o competició. Penso que el caçador no ha de ser un depredador: ha de passejar-se, aturar-se a esmorzar, saber viure la natura, caçar poc, amb tranquil·litat i normalitat, i menjar-se allò que caça. No m’agraden les matances ni estèticament ni ecològicament. I quan dic això, tot i que el cas de què parlem és absolutament oposat, em venen sempre el cap les repulsives imatges de les monterías de señoritos amb grans esteses d’animals morts.
Un altre punt en contra: la moda de la becada. He vist a les cartes d’alguns restaurants plats de becada a preus exorbitants. Segurament són preus ajustats a l’oferta i la demanda, no ho discuteixo. Però sembla que davant la generalització del consum de marisc i d’altres delicatessen i de la cria en granja d’altres espècies cinegètiques, la becada ha esdevingut l’últim reducte de l’esnobisme. No ho critico, només ho constato. Fins i tot un grup de cuiners d’èlit del nostre país han editat, amb gran luxe, un llibre sobre la becada. Sembla que estem, doncs, davant d’un nou mite per a minories selectes.
Malgrat tot, he llegit Becadas en Corriol, un llibre també rar, exclusiu i difícil de trobar. I he de dir que en certs passatges m’ha arribat a captivar la mística, la veritable mística, d’un ocell del que tant m’havien parlat. De la mà d’aquest Puget que desconeixia i dels personatges que l’acompanyen (Casals de Tavertet, Ramon de Vilademunt,...) m’he passejat amb joia per les muntanyes del Collsacabra, com tantes vegades havia fet abans amb un altre gran caçador, el mestre Miguel Delibes, per les terres de Castella.

Manifest

Reprodueixo i expresso el meu suport al manifest signat per intel·lectuals, escriptors i periodistes contra l’islamisme (Publicat al diari danès Jyllands-Posten i al setmanari francès Charlie Hebdo)

MANIFESTO: Together facing the new totalitarianism
After having overcome fascism, Nazism, and Stalinism, the world now faces a new totalitarian global threat: Islamism.
We, writers, journalists, intellectuals, call for resistance to religious totalitarianism and for the promotion of freedom, equal opportunity and secular values for all.
The recent events, which occurred after the publication of drawings of Muhammed in European newspapers, have revealed the necessity of the struggle for these universal values. This struggle will not be won by arms, but in the ideological field. It is not a clash of civilisations nor an antagonism of West and East that we are witnessing, but a global struggle that confronts democrats and theocrats.
Like all totalitarianisms, Islamism is nurtured by fears and frustrations. The hate preachers bet on these feelings in order to form battalions destined to impose a liberticidal and unegalitarian world. But we clearly and firmly state: nothing, not even despair, justifies the choice of obscurantism, totalitarianism and hatred. Islamism is a reactionary ideology which kills equality, freedom and secularism wherever it is present. Its success can only lead to a world of domination: man's domination of woman, the Islamists' domination of all the others. To counter this, we must assure universal rights to oppressed or discriminated people.
We reject « cultural relativism », which consists in accepting that men and women of Muslim culture should be deprived of the right to equality, freedom and secular values in the name of respect for cultures and traditions. We refuse to renounce our critical spirit out of fear of being accused of "Islamophobia", an unfortunate concept which confuses criticism of Islam as a religion with stigmatisation of its believers.
We plead for the universality of freedom of expression, so that a critical spirit may be exercised on all continents, against all abuses and all dogmas.
We appeal to democrats and free spirits of all countries that our century should be one of Enlightenment, not of obscurantism.
12 signatures
Ayaan Hirsi Ali, Chahla Chafiq, Caroline Fourest, Bernard-Henri Lévy, Irshad Manji, Mehdi Mozaffari, Maryam Namazie, Taslima Nasreen, Salman Rushdie, Antoine Sfeir, Philippe Val, Ibn Warraq
Presentations:
Ayaan Hirsi Ali

Ayaan Hirsi Ali, from somilian origin, is member of Dutch parliement, member of the liberal party VVD. Writter of the film Submission which caused the assasination of Theo Van Gogh by an islamist in november 2004, she lives under police protection.
Chahla Chafiq

Chahla Chafiq, writer from iranian origin, exiled in France is a novelist and an essayist. She's the author of "Le nouvel homme islamiste , la prison politique en Iran " (2002). She also wrote novels such as "Chemins et brouillard" (2005).
Caroline Fourest

Essayist, editor in chief of Prochoix (a review who defend liberties against dogmatic and integrist ideologies), author of several reference books on « laicité » and fanatism : Tirs Croisés : la laïcité à l'épreuve des intégrismes juif, chrétien et musulman (with Fiammetta Venner), Frère Tariq : discours, stratégie et méthode de Tariq Ramadan, et la Tentation obscurantiste (Grasset, 2005). She receieved the National prize of laicité in 2005.
Bernard-Henri Lévy

French philosoph, born in Algeria, engaged against all the XXth century « ism » (Fascism, antisemitism, totalitarism, terrorism), he is the author of La Barbarie à visage humain, L'Idéologie française, La Pureté dangereuse, and more recently American Vertigo.
Irshad Manji

Irshad Manji is a Fellow at Yale University and the internationally best-selling author of "The Trouble with Islam Today: A Muslim's Call for Reform in Her Faith" (en francais: "Musulmane Mais Libre"). She speaks out for free expression based on the Koran itself. Née en Ouganda, elle a fui ce pays avec sa famille musulmane d'origine indienne à l'âge de quatre ans et vit maintenant au Canada, où ses émissions et ses livres connaissent un énorme succès.
Mehdi Mozaffari

Mehdi Mozaffari, professor from iranian origin and exiled in Denmark, is the author of several articles and books on islam and islamism such as : Authority in Islam: From Muhammad to Khomeini, Fatwa: Violence and Discourtesy and Glaobalization and Civilizations.
Maryam Namazie

Writer, TV International English producer; Director of the Worker-communist Party of Iran's International Relations; and 2005 winner of the National Secular Society's Secularist of the Year award.
Taslima Nasreen

Taslima Nasreen is born in Bangladesh. Doctor, her positions defending women and minorities brought her in trouble with a comittee of integrist called « Destroy Taslima » and to be persecuted as « apostate »
Salman Rushdie

Salman Rushdie is the author of nine novels, including Midnight's Children, The Satanic Verses and, most recently, Shalimar the Clown. He has received many literary awards, including the Booker Prize, the Whitbread Prize for Best Novel, Germany's Author of the Year Award, the European Union's Aristeion Prize, the Budapest Grand Prize for Literature, the Premio Mantova, and the Austrian State Prize for European Literature. He is a Commandeur of the Ordre des Arts et Lettres, an Honorary Professor in the Humanities at M.I.T., and the president of PEN American Center. His books have been translated into over 40 languages.
Philippe ValDirector of publication of Charlie Hebdo (Leftwing french newspaper who have republished the cartoons on the prophet Muhammad by solidarity with the danish citizens targeted by islamists).
Ibn Warraq

Ibn Warraq , author notably of Why I am Not a Muslim ; Leaving Islam : Apostates Speak Out ; and The Origins of the Koran , is at present Research Fellow at a New York Institute conducting philological and historical research into the Origins of Islam and its Holy Book.
Antoine Sfeir : Born in Lebanon, christian, Antoine Sfeir choosed french nationality to live in an universalist and « laïc » (real secular) country. He is the director of Les cahiers de l'Orient and has published several reference books on islamism such as Les réseaux d'Allah (2001) et Liberté, égalité, Islam : la République face au communautarisme (2005).

Llàgrimes per Denise i Élisabeth

He acabat de llegir Suite francesa, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.
Però el que realment m’ha emocionat de Suite francesa ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de Suite francesa.

Apunt sobre el Maestrat

Hem passat uns dies al Maestrat, al límit entre les províncies de Castelló i Teruel. Quina bellesa tenen aquests pobles adustos i austers! I quina sonoritat tenen els seus noms: Cantavieja, Mirambel, Tronchón, Iglesuela del Cid.
El paisatge és dur, sec, agrest. Hi ha pocs arbres: algunes alzines centenàries, ametllers encara nus, comptats roures majestuosos i petits bosquets de pins. Regnen, en canvi, les mates baixes i llenyoses, com l’espígol i la farigola, que desprenen amb generositat el seu aroma mediterrani. Per tot arreu, infinits murs de pedra seca, fruit de l’esforç de generacions llunyanes, llueixen daurats al sol. El cel és blau, pur, límpid. Queda una mica de neu a les muntanyes, una neu també seca, que més que fondre’s s’esmicola.
Els pobles són bells; no han patit les agressions de la construcció moderna (qui diu moderna vol dir dels últims cinquanta anys). Possiblement la pobresa i l’abandonament els hagin salvat. És ben trist que la bellesa hagi d'anar unida a la pobresa.
El país està despoblat. Que llunyana sembla la nostra Catalunya urbana i densa. Són dos móns diferents. Aquí seríem feliços? – ens preguntem. Ens agradaria aquesta vida? – afegim. Preguntes de difícil resposta. La literatura està plena de referències a la felicitat aliena, en contraposició a la pròpia. Andrés Trapiello sempre veu la felicitat en formes de vida allunyades de la seva, més simples i més pures, i Pessoa ens deixà uns versos d’una gran contundència:

A l’esquerra, més enrera, el casalot, modest, més que modest.
Allà la vida hi deu ser feliç, només perquè no és la meva.

No sé si seríem més feliços a Mirambel que a Barcelona, a Cantavieja que a Aiguafreda. No sé si, acostumats a la nostra forma de vida, podríem viure plàcidament en aquest racó del Maestrat. Però el que sí que tinc clar és que en aquests pobles oblidats tot ha de ser més simple, més clar, menys complicat. Amb això no vull dir que la vida hagi de ser més fàcil; ben al contrari, estic segur que la vida en aquestes terres és difícil i requereix lluita. Però aquí la vida ha de ser també més simple, més allunyada de les complicacions absurdes que constitueixen el nostre dia a dia.

La crisi de les caricatures i el paraigua de Chamberlain

El primer ministre britànic Neville Chamberlain i el seu paraigua han passat a la història com a l'exponent del fracàs de la política tova i conciliadora davant del règim genocida de Hitler.
Ara, gran part del pensament i de l'opinió pública occidental adopta les mateixes posicions que Chamberlain davant d'una nova amenaça totalitària i liberticida: l'islamisme radical. Això passa també entre els polítics i la mostra més evident és l'article escrit a quatre mans entre els premiers espanyol i turc, Rodríguez Zapatero i Erdogan.
Jo crec que situacions com la crisi de les caricatures, el triomf de Hamas a Palestina o l'escalada nuclear d'Iran no s'han de prendre en broma. Ara més que mai, cal una política ferma de defensa dels valors de la civilització occidental. Ara, no s'hi valen mitges tintes. És el moment dels churchills i no dels chamberlains.