Premios Príncipe de Asturias

Aquests dies, durant els actes de lliurament dels Premios Príncipe de Asturias (aquesta mena de Premis Nobel a l’espanyola que deuen costar una fortuna a l’erari públic i que no sé massa bé què ens aporten) hem vist sovint junts a dos dels guardonats més coneguts i reconeguts: Paul Auster i Pedro Almodóvar.
Aquesta imatge m’ha fet reflexionar doblement.
En primer lloc, m’ha fet gràcia que el fet de veure passejar per Oviedo, la Vetusta de Clarín, a dues figures emblemàtiques de la modernitat com Auster i Almodóvar, i tot sota la benedicció de la més representativa “parella de joves del nostre temps” (vegi’s Felip de Borbó i Letizia, escrit amb zeta, Ortiz) vulgui ser vist per molts com una metàfora de la transformació d’Espanya. La veritat és que em fa gràcia aquesta visió tan provinciana de la realitat. Molt més provinciana que la Vetusta d’Adriana Ozores, el magistral i tots aquells personatges de La Regenta. I no vull anar més enllà per aquest camí, que encara prendria mal.
En segon lloc, m’ha fet somriure l’equiparació que s’ha fet en els mitjans de comunicació dels guardonats abans esmentats. Auster i Almodóvar, Almodóvar i Auster. Tanto monta, monta tanto. Madrid i Nova York. Nova York i Madrid. Dues figures de les arts contemporànies i de la mal anomenada modernitat. Doncs què voleu que us digui jo no hi trobo similituds per enlloc. En l’obra d’Auster hi veig enginy i creativitat. En la d’Almodóvar xabacaneria i vulgaritat. I perdó per la blasfèmia.

Paul Auster, altra vegada

Avui s'ha fet públic que el jurat del Premi Príncep d'Astúries de les lletres ha decidit atorgar aquest guardó a l'escriptor novaiorquès Paul Auster.

M'he alegrat de la notícia ja que considero Auster un gran creador d'històries i un bon escriptor. A més, vistos els dinosaures que acostumen a guanyar aquest tipus de premis, Auster aporta una mica d'aire fresc.

Felicitats al guanyador i al jurat.

Paul Auster

Estic a punt d’acabar Brooklyn follies, l’última novel·la de Paul Auster. M’admira la gran capacitat fabuladora d’Auster, la seva facilitat per crear històries i personatges, la seva habilitat per atraure l’atenció del lector envers els seus arguments gairebé inverossímils. Però de vegades penso que abusa de les seves virtuts creadores. Com aquells futbolistes habilidosos que driblen a tot l’equip contrari però acaben perdent la pilota davant l’últim defensa, els arguments de Paul Auster s’acaben enfonsant a l’hora de la rematada final.
No sé encara com acabarà Brooklyn follies però em temo que em passarà el mateix que amb La nit de l’oracle, una magnífica novel·la amb una part final decebedora.
Veurem...