Gordes és un bellíssim poble provençal. Potser el poble més bonic que mai hagi vist. Les cases s’amunteguen en els vessants d’un turó coronat per l’església i un sobri castell. Totes elles són d’una pedra de tons clars, amb finestrals de fusta marrons, blancs, verds o blaus. Els murs i les tanques són de pedra seca. Els xiprers i heures dels jardins donen un toc de verd al conjunt. No hi ha res que hi desentoni. Amb la llum de l’horabaixa tot el vilatge adquireix una tonalitat daurada. El paisatge que envolta el poble és també extraordinari, amb una plana dominada per les vinyes i esquitxada d’alguns camps de lavanda. Ben al fons, regnen les muntanyes del Luberon sembrades d’altres pobles igualment idíl·lics: Menerbes, Oppède-le-vieux, Bonnieux,...Gordes fou un centre d’adob de pells durant l’època napoleònica, va acollir també artistes com Chagall i, segons m’informen, durant els últims anys ha estat discret lloc d’escapada de la gauche caviar parisenca, menys donada a fer-se veure que la nostra cada cop més tronada gauche divine.
Doncs bé, per necessitats de la vida moderna i de les noves comunicacions, Gordes ha hagut de dotar-se d’una antena de telefonia mòbil. Durant uns mesos, i de forma provisional, la van situar als afores del poble. Però la solució definitiva és per treure’s el barret. En un petit solar poblat d’arbres a l’entrada del poble s’ha construït un fals arbre metàl·lic, amb el seu corresponent tronc i les seves branques, que no és més que una antena de telefonia mòbil. L’arbre-antena fa la seva funció, potser emet radiacions nocives com la resta d’antenes de telefonia (això encara ningú ho ha aclarit) però passa desapercebut enmig dels arbres i no afecta el paisatge. Una solució refinada, francesa, Richeuliana.
I ja que parlem d’aquest arbre fals, no puc deixar de fer referència a uns altres arbres, autèntics en aquest cas però també molt francesos: els plataners. Una característica comú a molts pobles del país veí és l’existència de carreteres, avingudes o carrers vorejats de plataners vells i robustos. A l’hivern, aquests arbres mostren els seus nobles i antics esquelets, mentre que a l’estiu ens obsequien amb la seva ombra benèfica i generosa. França ha conservat aquests plataners com un tresor i els ha convertit gairebé en un fet diferencial. Aquí, per contra, tenim una tendència salvatge a arrencar-los. Les excuses són diverses: que si són perillosos per la conducció (doncs no correm tant que arribarem igual), que si no permeten ampliar les carreteres (doncs deixem-les com estan), que si s’han de fer voreres noves (i no estan bé les que tenim?), etc. Així doncs, s’imposa la rajola i l’asfalt i els pocs plataners que tenim es substitueixen per fanals generalment lletjos o, en el millor dels casos, per arbres raquítics que trigaran anys i panys a tornar a fer ombra. I el resultat el patim a curt i a llarg termini. A la llarga, i quan ja no tindrem temps de tornar enrera, ens adonarem de la uniformització, pèrdua de personalitat i lletjor que estem creant. I a curt termini, cada estiu, tots patim les conseqüències d’haver de caminar per terrenys on domina el ciment en lloc de gaudir de la frescor d’aquests plàtans tan francesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada