He acabat de llegir Suite francesa, de l’escriptora russa de família jueva Irène Némirovsky. El volum està format per dues novel·les, independents però relacionades, sobre l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial. M’ha semblat un llibre ben escrit, amb històries plenes d’interès i que posa de manifest el paper que va tenir França, més aviat galdós, durant aquesta guerra.
Però el que realment m’ha emocionat de Suite francesa ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de Suite francesa.
Però el que realment m’ha emocionat de Suite francesa ha estat la història al voltant de la novel·la i de la seva creadora.
Irène Némirovsky, que ja havia hagut de fugir de Rússia amb la seva família per la persecució bolxevic, fou una de les nombroses víctimes de la persecució nazi cap als jueus. Detinguda el 13 de juliol de 1942 per la policia francesa, fou traslladada a Auschwitz, on va ser assassinada a la cambra de gas. Al final de l’edició de Suite francesa s’inclouen tot un seguit de cartes que Michel Epstein, el marit de Némirovsky, va escriure a editors i personalitats franceses de l’època perquè intercedissin per ella o n’obtinguessin alguna notícia. Totes les gestions van ser en va. Finalment, Epstein, desesperat, va demanar a les autoritats franceses intercanviar el lloc amb la seva dona. Amb això només va aconseguir que el detinguessin i l’assassinessin també a ell.
Però l’horror no acaba aquí, i aquesta és la part que m’ha trasbalsat més de la història. Orfes sense saber-ho, les dues filles del matrimoni, Denise i Élisabeth, van quedar sota la tutela de la seva tutora, Julie Dumot, que, en un acte de lucidesa i intel·ligència, va descosir l’estrella de David de la seva roba i va decidir traslladar-les a un lloc més segur. Doncs bé, Dumot va haver de passar per un calvari de viatges i trasllats per salvar les nenes de la persecució acarnissada de la policia francesa. I és aquest fet el que m’ha afectat profundament. Que les ments malaltes i pèrfides que van idear l’extermini dels jueus, i els seus sequaços de les SS i la Gestapo, poguessin arribar a aquests límits de persecució sembla que tots ho hem assimilat. Eren bojos assassins. Ara bé, que gendarmes francesos, encara que sota un règim col·laboracionista, no defallissin en la persecució de dues nenes orfes i desemparades, és una cosa que no puc arribar a comprendre. Sembla que, en determinades circumstàncies, la maldat humana no té límits.
Malgrat tot, les dues nenes, gràcies a la persistència de la seva tutora, a l’ajut de diferents ordes de religioses, que van amagar-les en els seus convents, i al suport econòmic dels editors d’Irène Némirovsky van sobreviure, encara que sense pare i mare. Aquesta és la trista història al voltant de Suite francesa.
1 comentari:
Hola, Àlex,
Està molt bé la teva reflexió. Certament, la maldat sempre sorprèn, sempre ve de nou. Deu ser per això que moltes vegades l'atribuïm a una malaltia mental. El fet és que no es pot justificar un maltractador, ni un violador, ni un assassí apel·lant a un desequilibri. Tot i que pot ser cert en un cas concret, com s'explica la complicitat de tants francesos que van abandonar a la seva sort els milers de refugiats catalans i espanyols l'any 39? I no parlem de la societat alemanya, còmplice de tortura i mort de tants milions de persones, en època nazi.
Així doncs, la maldat pot ser tan individual com col·lectiva? M'agradaria llegir la teva reflexió sobre això...
Salutacions,
Pilar F.
Publica un comentari a l'entrada