Londres (IV) i altres anotacions

Seguint un dels carrers de Hampstead, Church row, arribem a un cementiri. El carrer és un dels conjunts més ben conservats de cases d'arquitectura georgiana. Al cementiri, hi ha la tomba de Constable. Està en un racó, al costat d'un dels murs. Pel camí, enmig de les làpides, veiem unes adolescents, mig amagades, gravant vídeos. La tomba del pintor és una mena de mausoleu tetraèdric, sense cap gràcia, tancat amb una reixa de ferro. El conjunt del cementiri és bell, romàntic, malgrat la gravació de vídeos de tik-tok. Enmig de les branques nues dels grans arbres es veuen les cases del barri. A l'interior de l'església hi canten uns nens, en un ambient parroquial lleugerament kumbaià.

***
Escolto una entrevista a Leila Guerriero. És una escriptora que té ara un gran predicament. Tanmateix, no m'acaba d'interessar. Només quan parla del seu llibre sobre la concentració de suïcidis de joves en un poble del sud d'Argentina, dominat pel vent. Miraré de llegir-lo.

***

A Hatchard's vaig comprar el llibre A boy at the Hogarth Press, de Richard Kennedy, editat per Plain Foxed Editions. No en sabia res d'aquest llibre; em va cridar l'atenció la temàtica i l'edició. Està editat en tela, com els llibres de fa un segle i porta una solapa de paper amb el títol, l'autor i un dibuix. La tipografia i el disseny del llom fa pensar també en les edicions angleses de principis del segle XX.. El resultat és esplèndid. El llibre és divertit; el llegeixo a petites dosi. Narra amb humor l'experiència del jove Kennedy, que acaba de deixar els seus estudis i és endollat pel seu oncle a l'editorial del matrimoni Woolf. Té una mirada iconoclasta, molt britànica, de les figures de Leonard i Virginia Woolf i de la resta d'intel·lectuals bloomsburians que van apareixent en les seves pàgines. Descriu festes amb un aire de Powell i fotografia amb realisme les excentricitats de la parella. El jove Kennedy, descrit per Leonard Woolf com l'idiota més espantós que mai he tingut el privilegi de conèixer en la meva llarga carrera d'aguntar ximples, és preguntat en una festa per la seva opinió sobre Virgina Woolf, la seva mestressa i fulgurant estrella literària, i contesta amb tot el coratge que no creu que sàpiga crear personatges com ho fa Turgenev. Diu que els interlocutors el miren com mirarien Sant Pere després de negar tres cops a Crist. Hi ha llibres que són per passar-s'ho bé i aquest n'és un.

***

Contrasta aquesta lectura amb A flor d'oblit, dietari de Marià Manent que he acabat avui mateix. Les últimes pàgines són tot poesia en prosa: paisatges, ocells, botànica... És especialment emotiu el relat que fa del viatge de Carner a Catalunya, el 1970. El poeta presenta ja símptomes de demència, que alterna, però, amb moments de lucidesa. La seva capacitat poètica no ha desaparegut. Crida l'atenció que gent del carrer, taxistes... reconeguin el poeta, que porta dècades a l'exili, i el saludin amb reverència. Com ha canviat aquest país nostre!

***
Diuen que estimen molt Catalunya. No ho poso en dubte, però les polítiques que apliquen, des de fa anys, condueixen a la seva desaparició.

***

M'he d'ajudar del diccionari i d'internet per comprendre bé A boy at the Hogath Press. Per exemple, quan Kennedy escriu que Leonard Woolf té al despatx Cox's Orange Pippin. És una varietat de pomes. Em fa pensar en el cistell de pomes que tenien a la recepció de l'hotel de Londres. Cada vegada que hi passava n'agafava una, la fregava al camal dels pantalons i me la menjava mentre passejàvem pels carrers adjacents als jardins de Kensington, camí del metro o de qualsevol altre destí. El meu consum de pomes provocava una certa hilaritat en l'N., però per a mi era un signe més de la despreocupació i felicitat, una mica ingènues, tan pròpia dels viatges. Aquelles pomes de l'hotel no eren gaire diferents de les Cox's Orange Pippin, segons la foto que trobo a google d'aquesta varietat. M'agradaria pensar que eren les mateixes que mossegava Leonard Woolf al seu despatx, enterrat entre llibres i proves d'impremta. Les de l'hotel no eren gaire grans i això em fa pensar que les deurien collir d'alguna pomera del jardí.

***

Al nostre jardí, el de casa, arriben uns ànecs. Mentre estic treballant, l'N. m'envia un vídeo de sis ànecs petitons passejant-s'hi. Després, quan ja sóc a casa, tornem a sentir el quaquejar i sortim a fora. Ara hi ha la mare amb els petits. Només que els aneguets ara són cinc. L'ànega recorre tot el jardí, seguida dels petits, cercant el que falta. No deixa un racó per revisar, indiferent a la nostra mirada. Nosaltres ens afegim a la cerca. Ells es fiquen dintre la tanca de xiprers, nosaltres ens estirem per terra, buscant darrere les torratxes, mirant els racons. Entren fins i tot al garatge, passant per sota el cotxe. L'ànega no defalleix en la seva cerca infructuosa. No es dona per vençuda!- diu l'N. És clar, és una mare -respon la G. I des d'aquesta perspectiva és impossible no sentir empatia envers aquesta criatura i el seu sentit maternal. Només és un animal, penso. I, encara més, recordo l'ànec rostit a la cantonesa que vaig crospir-me fa uns dies en un restaurant xinès del Soho. Però ni això m'allibera de sentir compassió per aquesta bèstia. Al final, mare i fills acaben marxant. Els veiem allunyar-se caminant per la vorera mentre un home els fa fotos. La seva visita ens deixa un rastre agredolç.

***

L'N. sempre se'n riu de mi quan dic que soc incapaç d'escollir entre Londres i París. Però ara crec que ja tinc la resposta.