Londres (III): Hampstead

Si visqués a Hampstead, escriuria millor. Aquesta és la típica excusa que hom acostuma a expressar, encara que sigui interiorment, sense acabar de dir-ho. O es diu mig en broma, mig de veritat. És fals, òbviament, però cal ser benèvol amb aquest tipus de justificacions. Sempre hi ha una excusa que empara la incapacitat o la desídia. I aquesta no és la pitjor. Perquè hom s'imagina fàcilment vivint aquí una vida plàcida, contemplativa, creativa i sense estretors. La llista d'escriptors que han habitat aquests carrers és gairebé inacabable: Keats, Martin Amis, Tagore, Waugh, D.H. Lawrence, Katherine Mansfield, Stevenson... Hi ha molta placa blava per aquests carrers. I molta pau, també. L'aire fresc i el verd dels jardins són un element clau. Quin gran aliat de la civilització és la frescor ambiental! I quin gran aliat de la llibertat és la solvència econòmica! Mig de reüll, miro els preus de les cases d'aquest barri als cartells de l'aparador d'una immobiliària. No baixen de les set xifres i la primera rarament és un u (més aviat se situa entre el 3 i el 6). Amb els anys, hom aprèn a descartar els somnis abans de que facin aparició. És un acte de prevenció, d'higiene. Això no impedeix, tanmateix, el gaudi temporal -gairebé efímer- de passejar per aquest barri. Tan sols hi passem un matí. Cap a les deu traiem el cap, i la resta del cos, per l'estació de metro de Hampstead. Recorrem, carrer avall, la high street. És potser la part menys interessant del veïnat. S'hi han anat situant les típiques botigues de marca i fins i tot els forns, les botigues de comestibles, els cafès (d'especialitat) o les llibreries infantils hi tenen un aire distingit. En una entrada que fa el carrer veiem, enretirada, la façana del darrera d'una església neogòtica. La deixem enrere. Després, a casa, me'n penediré: m'assabento que té elements decoratius del moviment arts and crafts, com ara un vitrall de William Morris. Mai es pot conèixer tot, abastar-ho tot. I l'interès i la bellesa de Hampstead els trobo sobretot en els carrers secundaris. Val la pena perdre-s'hi, amb destí incert. Hi ha cases blanques i cases de maó, georgianes, n'hi ha d'altres amb la façana coberta d'heura d'on emergeixen només portes i finestres d'un blanc immaculat. Hi ha altres portes, totes molt ben esmaltades, que són negres o blaves o grises o verdes. Com verds són els jardins: la gespa, les fulles que comencen a emergir de les branques dels arbres o les tanques retallades. Algun arbre és en flor: les magnòlies liles i els prunus rosats, que contrasten amb el blanc de les façanes. Harmonia seria potser la paraula que descriu millor aquest barri. Harmonia de colors, d'estils arquitectònics, fins i tot de caràcter.

El carrer que seguim ara es bifurca. Al mig de la forquilla s'hi troba una altra església. La seva façana blanca amb el frontispici triangular li dona un aire colonial. Seguim el carrer de la dreta, que ens porta al nostre destí. Perquè quan deia que vagàvem sense rumb, en realitat mentia. Com es menteix sovint quan hom escriu. El nostre camí porta a la casa del poeta Keats, a tocar del gran parc de Hampstead Heath. Es coneix com la casa de Keats -Keats house- encara que en realitat era casa seva. Hi visqué un parell d'anys, els més productius de la seva vida literària, però ocupà només una part de la casa que pertanyia a la família Brown. Allí s'enamorà d'una veïna de cognom quasi homònim: Fanny Brawne. Ella l'inspirà i el recordà quan Keats va morir tan jove, amb vint-i-cinc anys, a Roma. Keats exercí de farmacèutic-cirurgià en hospitals de la ciutat. Finalment, va abandonar aquesta professió per dedicar-se només a la poesia. Va llegir i va escriure molt des d'aquelles estances de la casa de Hampstead. (Ho veieu com allí es pot escriure millor?). Algú va dir -i d'altres ho rebaten- que sota una prunera del jardí de la casa va escriure la seva cèlebre Oda a un rossinyol. En tot cas, així és publicita allí, i al jardí hi ha plantada una prunera que, d'alguna manera, és successora d'aquella on el poeta sentí cantar el rossinyol. I és llàstima que els rossinyols no hagin arribat encara a les Illes Britàniques (ho fan a mitjan abril segons les guies ornitològiques) perquè hauria estat rodó sentir-ne cantar un des d'aquell jardí. Però sí que sentim cantar altres ocells i un pit-roig se m'acosta quasi a tocar quan estic fent una fotografia sota un arbre. La crida del romanticisme -Keats, els ocells, la natura- és quasi irresistible, però la civilització i l'esperit de circumspecció anglès tiben cap a l'altra banda. Per trobar l'equilibri perfecte em trec un conill del barret de copa, que no és una altra cosa que un exemplar de la primera edició de les versions que Marià Manent féu de les odes i sonets de Keats. El romanticisme del poeta anglès queda així temperat per la flema noucentista de Manent. La bella tipografia i composició d'aquest llibre ajuden a la quadratura d'aquest cercle. I si posar-nos a declamar en la nostra llengua els versos de Keats seria excessiu (tot i que l'entorn ens hi abocaria), sí que em permeto llegir algun poema en veu baixa i fer unes fotografies del llibre amb el jardí i la casa de fons. Què menys que gaudir del privilegi de visitar aquest indret i fer-ho de la mà d'un dels nostres grans poetes i traductors. Quina sort tenir un Manent! I quina fortuna ser en aquesta casa de Hampstead! La llàstima és no poder quedar-nos-hi més temps o, millor encara, tenir sempre a mà aquest jardí, ser-ne veïns. Només set xifres ens en separen.