Aplaudeixo al Ministre de Treball, Jesús Caldera, per la seva proposta d’adequar els horaris de treball a la vida familiar de les persones. Tot i que crec que la seva recomanació no servirà de res, no puc deixar de mostrar-li el meu suport.
I és que a Catalunya, i a Espanya, tenim uns horaris que fan pena. Fa pena el nostre horari laboral i també el nostre horari d’esbarjo. Sortir a sopar a quarts d’onze de la nit i començar “la festa” a les dues de la matinada és una cosa que fa riure. Però a aquests horaris lúdics, tot i que no és així del tot, podem dir que s’hi apunta qui vol.
Treballar, en canvi, és una obligació per a la immensa i desgraciada majoria. I en aquest àmbit arrosseguem també uns horaris que avui en dia no tenen raó de ser. Actualment molta gent treballa lluny de casa i tenir dues o tres hores lliures al migdia no suposa cap benefici. Per qui pot anar a casa a dinar i fer una migdiada “de pijama i orinal”, com deia l’ínclit Camilo José Cela, perfecte, però per a la majoria és una absurda pèrdua de temps. Amb una pausa d’una hora es pot dinar perfectament sense haver de recórrer al fast food ni a dietes escombraria. I sortir de la feina una o dues hores abans sí que millora la qualitat de vida de les persones. A més, hi ha estudis que diuen que el rendiment del treballador millora. Sembla lògic: empleat satisfet, millor feina.
Però vivim en un món poc cartesià i, com tots sabem, el que prima a l’empresa és “treballar molt”. I ho escric entre cometes perquè sota aquest concepte s’entén, sobre tot, passar-se moltes hores a la feina. El rendiment d’aquestes hores? Això ja són figues d’un altre paner. També hi ha la voluntat d’agradar a qui mana. Allò de “si el cap es queda fins tard, jo també”. D’això en diuen hores presencials, perquè el que importa és la presència, no la feina. I com que tots sabem que els dinars de qui mana s’acostumen a allargar amb sobretaules inacabables, doncs, la jornada laboral també s’allarga, la dels que han dinat amb una hora i la dels que n’han trigat tres. A tot això, sumem-hi que a molts homes potser ens resulta més còmode estar fins tard en un despatx que no fer el sopar o banyar criatures. Per tot això, crec que, malauradament, la proposta del ministre Caldera està abocada al fracàs.
Els detractors d’aquests nous horaris diuen que no podem copiar els països del nord d’Europa perquè al Mediterrani els ritmes són diferents: els dies són més llargs, la gent no es recull a casa tan d’hora. Doncs, raons de més, per adoptar aquests horaris! Si tenim aquests avantatges, aprofitem-los. Aprofitem el dia, el sol, la vida al carrer i passegem a la família o sortim amb els amics. No ens quedem tancats treballant fins les nou del vespre. Ai, si poguéssim sortir a sopar a les vuit i a les dotze estar dormint com angelets!
I és que a Catalunya, i a Espanya, tenim uns horaris que fan pena. Fa pena el nostre horari laboral i també el nostre horari d’esbarjo. Sortir a sopar a quarts d’onze de la nit i començar “la festa” a les dues de la matinada és una cosa que fa riure. Però a aquests horaris lúdics, tot i que no és així del tot, podem dir que s’hi apunta qui vol.
Treballar, en canvi, és una obligació per a la immensa i desgraciada majoria. I en aquest àmbit arrosseguem també uns horaris que avui en dia no tenen raó de ser. Actualment molta gent treballa lluny de casa i tenir dues o tres hores lliures al migdia no suposa cap benefici. Per qui pot anar a casa a dinar i fer una migdiada “de pijama i orinal”, com deia l’ínclit Camilo José Cela, perfecte, però per a la majoria és una absurda pèrdua de temps. Amb una pausa d’una hora es pot dinar perfectament sense haver de recórrer al fast food ni a dietes escombraria. I sortir de la feina una o dues hores abans sí que millora la qualitat de vida de les persones. A més, hi ha estudis que diuen que el rendiment del treballador millora. Sembla lògic: empleat satisfet, millor feina.
Però vivim en un món poc cartesià i, com tots sabem, el que prima a l’empresa és “treballar molt”. I ho escric entre cometes perquè sota aquest concepte s’entén, sobre tot, passar-se moltes hores a la feina. El rendiment d’aquestes hores? Això ja són figues d’un altre paner. També hi ha la voluntat d’agradar a qui mana. Allò de “si el cap es queda fins tard, jo també”. D’això en diuen hores presencials, perquè el que importa és la presència, no la feina. I com que tots sabem que els dinars de qui mana s’acostumen a allargar amb sobretaules inacabables, doncs, la jornada laboral també s’allarga, la dels que han dinat amb una hora i la dels que n’han trigat tres. A tot això, sumem-hi que a molts homes potser ens resulta més còmode estar fins tard en un despatx que no fer el sopar o banyar criatures. Per tot això, crec que, malauradament, la proposta del ministre Caldera està abocada al fracàs.
Els detractors d’aquests nous horaris diuen que no podem copiar els països del nord d’Europa perquè al Mediterrani els ritmes són diferents: els dies són més llargs, la gent no es recull a casa tan d’hora. Doncs, raons de més, per adoptar aquests horaris! Si tenim aquests avantatges, aprofitem-los. Aprofitem el dia, el sol, la vida al carrer i passegem a la família o sortim amb els amics. No ens quedem tancats treballant fins les nou del vespre. Ai, si poguéssim sortir a sopar a les vuit i a les dotze estar dormint com angelets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada