Article publicat a El 9 Nou el 30 de juny de 2006
L’any 1994 vaig iniciar les meves col·laboracions a El 9 Nou amb un article sobre els lligams de Santiago Rusiñol i Ramon Casas amb la comarca d’Osona. Tres anys després, vaig publicar l’article De Palafrugell a Itàlia, passant per Vic, en el qual intentava aprofundir en el sentiment de Josep Pla cap a la ciutat de Vic, a través d’un text en què comparava la capital d’Osona amb la ciutat italiana de Recanati, cuna del poeta Leopardi. I l’any passat vaig defensar en aquestes mateixes pàgines el paper de la plaça de Vic com a plaça major de Catalunya, d’acord amb una afirmació del mateix Pla.
Josep Pla i Santiago Rusiñol són, doncs, dos referents culturals ineludibles per a mi, a banda de figures primordials de la cultura catalana moderna.
Doncs bé, l’atzar ha volgut que aquest any es compleixin vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla i setanta-cinc anys de la mort de Rusiñol. Mirant-ho fredament, això de celebrar els aniversaris de les morts no deixa de ser una mica morbós però el cert és que ens hi hem anat acostumant i així ens trobem aquest 2006 recordant novament amb publicacions, taules rodones i actes diversos Pla i Rusiñol. I com que, a diferència d’Enrique Vila-Matas, sembla que a tots plegats ens agraden tant els números rodons, no m’he pogut estar de fer una suma que no porta enlloc però que m’ha donat un títol d’article extravagant amb un número encara més rodó. I el cert és que no em desagrada aquest resultat de la suma, perquè cent és potser el número que més s’associa a la idea de tot, de conjunt, d’obra completa. I no hi ha dubte que a través de l’obra de Pla i Rusiñol podem tenir una idea bastant completa del que ha estat i és el nostre país, o com a mínim una part del país, que esperem que no acabi desapareixent.
Malgrat el salt generacional que els separava, les respectives obres i trajectòries vitals han tingut alguns paral·lelismes i, fins i tot, s’han creuat en determinats punts. Ambdós procedien de família burgesa: d’origen industrial, l’una i agrari, l’altra. Ambdós gaudien d’un caràcter vital, que ha estat font d’un nombre inacabable d’anècdotes. Ambdós van saber arribar al gran públic amb una obra de qualitat indiscutible. Ambdós han deixat una obra prolífica, fruit d’un intens treball, malgrat la seva fama de bohemis. I ambdós van sentir l’atracció de París, on van viure la bohèmia finisecular i la vida artística de Montmarte en el cas de Rusiñol, i el món literari i periodístic d’entreguerres, en el cas de Pla. Aquest pas per París, com a referent ineludible per a la formació vital i cultural, és un dels aspectes d’una determinada Catalunya que, com dèiem abans, ells ens van dibuixar i que ara ja ha desaparegut.
L’any 1931, quan la mort va sorpendre Santiago Rusiñol, tots dos es trobaven al centre d’Espanya: Rusiñol pintant els jardins d’Aranjuez i Pla escrivint cròniques sobre l’adveniment de la II República a Madrid. Pla visitava periòdicament Rusiñol, que tot i el seu estat de salut seguia conservant el sentit de l’humor. Com a gran memorialista del país que fou, Josep Pla no voler deixar d’escriure sobre una figura polièdrica i fascinant com la de Rusiñol i, l’any 1942, va publicar, lògicament en castellà, Santiago Rusiñol y su tiempo.
També Pla i Rusiñol van tenir lligams amb Osona. La família de Rusiñol era de Manlleu, on tenien la fàbrica tèxtil que finançava la seva dolça bohèmia. La figura del burgès senyor Esteve té, doncs, uns certs origens manlleuencs i en aquesta vila situa Rusiñol la seva obra Els savis de Vilatrista. Quan Rusiñol, acompanyat de Ramon Casas, va fer un viatge en bicicleta, que va donar lloc a una crònica, el recorregut escollit va ser de Vic a Barcelona. Enguany, a Manlleu, es celebra amb actes i exposicions l’any Rusiñol.
També Josep Pla centra en Osona una petita part de la seva extensa obra. Un senyor de Barcelona és un llibre centrat en els records del manlleuenc Rafael Puget i alguns dels seu llibres de viatges de vol gallinaci passen per la nostra comarca. És en un d’ells, De l’Empordanet a Andorra, que es tracen els paral·lelismes entre Vic i la Itàlia que tant estimava.
Sense caure en xovinismes comarcals podem dir, doncs, que dues figures amb una clara vocació de fer crònica d’un país, als quals recordem aquest any, no obvien una comarca com Osona que ha estat, és i ha de seguir sent un referent per Catalunya.
Josep Pla i Santiago Rusiñol són, doncs, dos referents culturals ineludibles per a mi, a banda de figures primordials de la cultura catalana moderna.
Doncs bé, l’atzar ha volgut que aquest any es compleixin vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla i setanta-cinc anys de la mort de Rusiñol. Mirant-ho fredament, això de celebrar els aniversaris de les morts no deixa de ser una mica morbós però el cert és que ens hi hem anat acostumant i així ens trobem aquest 2006 recordant novament amb publicacions, taules rodones i actes diversos Pla i Rusiñol. I com que, a diferència d’Enrique Vila-Matas, sembla que a tots plegats ens agraden tant els números rodons, no m’he pogut estar de fer una suma que no porta enlloc però que m’ha donat un títol d’article extravagant amb un número encara més rodó. I el cert és que no em desagrada aquest resultat de la suma, perquè cent és potser el número que més s’associa a la idea de tot, de conjunt, d’obra completa. I no hi ha dubte que a través de l’obra de Pla i Rusiñol podem tenir una idea bastant completa del que ha estat i és el nostre país, o com a mínim una part del país, que esperem que no acabi desapareixent.
Malgrat el salt generacional que els separava, les respectives obres i trajectòries vitals han tingut alguns paral·lelismes i, fins i tot, s’han creuat en determinats punts. Ambdós procedien de família burgesa: d’origen industrial, l’una i agrari, l’altra. Ambdós gaudien d’un caràcter vital, que ha estat font d’un nombre inacabable d’anècdotes. Ambdós van saber arribar al gran públic amb una obra de qualitat indiscutible. Ambdós han deixat una obra prolífica, fruit d’un intens treball, malgrat la seva fama de bohemis. I ambdós van sentir l’atracció de París, on van viure la bohèmia finisecular i la vida artística de Montmarte en el cas de Rusiñol, i el món literari i periodístic d’entreguerres, en el cas de Pla. Aquest pas per París, com a referent ineludible per a la formació vital i cultural, és un dels aspectes d’una determinada Catalunya que, com dèiem abans, ells ens van dibuixar i que ara ja ha desaparegut.
L’any 1931, quan la mort va sorpendre Santiago Rusiñol, tots dos es trobaven al centre d’Espanya: Rusiñol pintant els jardins d’Aranjuez i Pla escrivint cròniques sobre l’adveniment de la II República a Madrid. Pla visitava periòdicament Rusiñol, que tot i el seu estat de salut seguia conservant el sentit de l’humor. Com a gran memorialista del país que fou, Josep Pla no voler deixar d’escriure sobre una figura polièdrica i fascinant com la de Rusiñol i, l’any 1942, va publicar, lògicament en castellà, Santiago Rusiñol y su tiempo.
També Pla i Rusiñol van tenir lligams amb Osona. La família de Rusiñol era de Manlleu, on tenien la fàbrica tèxtil que finançava la seva dolça bohèmia. La figura del burgès senyor Esteve té, doncs, uns certs origens manlleuencs i en aquesta vila situa Rusiñol la seva obra Els savis de Vilatrista. Quan Rusiñol, acompanyat de Ramon Casas, va fer un viatge en bicicleta, que va donar lloc a una crònica, el recorregut escollit va ser de Vic a Barcelona. Enguany, a Manlleu, es celebra amb actes i exposicions l’any Rusiñol.
També Josep Pla centra en Osona una petita part de la seva extensa obra. Un senyor de Barcelona és un llibre centrat en els records del manlleuenc Rafael Puget i alguns dels seu llibres de viatges de vol gallinaci passen per la nostra comarca. És en un d’ells, De l’Empordanet a Andorra, que es tracen els paral·lelismes entre Vic i la Itàlia que tant estimava.
Sense caure en xovinismes comarcals podem dir, doncs, que dues figures amb una clara vocació de fer crònica d’un país, als quals recordem aquest any, no obvien una comarca com Osona que ha estat, és i ha de seguir sent un referent per Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada