Les becades del Collsacabra

Article publicat a El 9 Nou el 3 de març de 2006

El meu nebot caçador em va recomanar fa temps la lectura del llibre Becadas en Corriol de Rafael Puget. D’entrada, el fet que l’autor fos fill d’un altre Rafael Puget, l’il·lustre senyor de Barcelona de Josep Pla, ja jugava a favor seu. Un senyor de Barcelona és un dels llibres que més bones estones m’ha fet passar i amb els que més he après sobre la història més propera del nostre país i la nostra comarca. És una autèntica llàstima que no es llegeixi més.
D’altra banda, l’autor del llibre sobre la caça de becades a la finca familiar de Corriol, al Collsacabra, era també nebot de Jacint Puget, un altre personatge interessant, que va deixar la indústria tèxtil familiar per instal·lar una estancia, anomenada La Catalana, a la Patagònia i dedicar-se a la cria d’ovelles. Jacint Puget va ser també biografiat per Pla a Un senyor de Terra del Foc i, més recentment, per Xavier Moret a El català de la Terra del Foc. No fa gaire, Miquel Calçada, en el programa de TV3 Afers exteriors va anar també a la recerca de La Catalana, casa que finalment va trobar, enmig d’extensions inhòspites, abandonada.
Però deixem la llunyana Argentina i centrem-nos en el Collsacabra, el senyor Puget i les seves becades. Seguint els consells del meu nebot, he llegit el llibre sobre aquests ocells tan preuats, tot i que hi havia també alguns elements que m’hi predisposaven en contra. El primer: l’obsessió de Rafael Puget per la caça, que el feia abatre al cap de l’any una gran quantitat de becades. He de dir que no m’han agradat mai aquests excessos. No sóc un detractor de la caça escudat en postulats ecologistes. Al contrari, penso que la caça és una activitat tradicional que, si es practica com a tal, pot afavorir l’equilibri natural. Però no crec en la caça com esport o competició. Penso que el caçador no ha de ser un depredador: ha de passejar-se, aturar-se a esmorzar, saber viure la natura, caçar poc, amb tranquil·litat i normalitat, i menjar-se allò que caça. No m’agraden les matances ni estèticament ni ecològicament. I quan dic això, tot i que el cas de què parlem és absolutament oposat, em venen sempre el cap les repulsives imatges de les monterías de señoritos amb grans esteses d’animals morts.
Un altre punt en contra: la moda de la becada. He vist a les cartes d’alguns restaurants plats de becada a preus exorbitants. Segurament són preus ajustats a l’oferta i la demanda, no ho discuteixo. Però sembla que davant la generalització del consum de marisc i d’altres delicatessen i de la cria en granja d’altres espècies cinegètiques, la becada ha esdevingut l’últim reducte de l’esnobisme. No ho critico, només ho constato. Fins i tot un grup de cuiners d’èlit del nostre país han editat, amb gran luxe, un llibre sobre la becada. Sembla que estem, doncs, davant d’un nou mite per a minories selectes.
Malgrat tot, he llegit Becadas en Corriol, un llibre també rar, exclusiu i difícil de trobar. I he de dir que en certs passatges m’ha arribat a captivar la mística, la veritable mística, d’un ocell del que tant m’havien parlat. De la mà d’aquest Puget que desconeixia i dels personatges que l’acompanyen (Casals de Tavertet, Ramon de Vilademunt,...) m’he passejat amb joia per les muntanyes del Collsacabra, com tantes vegades havia fet abans amb un altre gran caçador, el mestre Miguel Delibes, per les terres de Castella.