Sobredosi de magdalenes

Vaig esmorzar magdalenes. Però sense gaire pedigree, de bossa, La bella Easo. Així que no em refereixo a aquestes magdalenes.

Vam sortir en bicicleta, a banyar-nos al riu. Papa, tinc les rodes desinflades, me les infles? Papa, m’apuges el seient? Papa, on és el casc? Papa, els guants d’anar en bici em van petits, en demanaré uns als Reis. Papa, omplo la cantimplora? Així són els prolegòmens, però valen la pena. I, al cap de poca estona, no queda cap dubte que las bicicletas son para el verano.

Anem tirant cap a Avencó amb alguna dificultat (Papa, quin rotllo, l’N. va molt lenta!). Hi ha pujadetes que es fan difícils, algun problema amb el canvi de marxes, però per fortuna no se’ns surt la cadena. I les magdalenes  comencen a fer efecte. Proust en estat pur. Qui hagi vist Inside out que pensi en boles de vidre amb records que circulen d’aquí cap allà. Amb aquestes imatges:

Competicions a veure qui aguantava més estona el peu dis l’aigua gelada per impressionar X.

Contrarellotges de juliol, en aquell mateix camí, després d’haver vist l’etapa del dia del Tour.

Jornades d’estudi de catorze hores, el mes de juny, que interrompia només per fer una escapada ciclista fulgurant a la font d’en Vinyes i cremar així tota l’energia acumulada (en una d’aquelles pedalades a ritme trepidant recordo –la bola o la magdalena porten una imatge nitidíssima- uns nanos del poble espiant entre les bardisses unes noies que es banyaven nues. Jo les vaig veure de refiló, passant amb la bici, però inicialment vaig creure que era una al·lucinació pròpia de l’esforç ciclístic o de l’excés d’hores d’estudi).

Tardes de pesca –primer amb el pare i després amb els amics- amb arts molt rudimentàries.

Navegació adolescent al pantà (posin-se en cursiva els termes pantà i navegació) amb una barca inflable de nom Xaloc, comprada per ser utilitzada, amb més coherència, a la platja de l’Estartit.

Diferents models de bicicletes, però especialment unes Rabassa-derbi dels anys 80 amb uns respatllers alts, que eren la sensació del moment però que ara podríem qualificar clarament d’horteres.

I mentre aquests records anaven projectant-se entre pedalada i pedalada, aturada i aturada (papa, tinc molta set), arribem al petit gorg que teníem com a objectiu. I allí es repeteix, com per màgia, el cicle de la vida. L’aigua està molt freda, les fulles del fons fan molt fàstic (no hi haurà cap serp, oi?), les pedres segueixen relliscant, les bambes estan a punt de caure al riu, els mitjons queden bruts de terra, les bicicletes esperen tombades al voral del camí, la font del Ferro raja només gota a gota... I quan miro l’A. I l’N. ficant els peus a l’aigua o ressolant pel baixador de terra ja no sé gaire bé si són ells o sóc jo mateix. I penso que aquest vertigen propi de les magdalenes és molt més important del que sembla i, a mesura que passen els anys i van apareixent les arrugues, és el que acaba donant sentit a la vida.