Esbossos

L'amic P. m'envia el pròleg de l'últim poemari de Miguel d'Ors. En aquest text, el poeta reflexiona sobre els riscos de l'escriptura en els anys que Jorge Manrique anomenava arrabal de senectud. De forma molt resumida, aquests riscos serien les debilitats de la senilitat, la reiteració de temes i motius (escriptura automàtica, en diu d'Ors) i, en contraposició amb això últim, una evolució forçada cap a noves fórmules. Quin camí ha de seguir, doncs, un poeta vell?, es pregunta d'Ors i es respon dient que reincidir en su mundo y en su voz, pero tratando de llevarlos al poema con cada vez mayor precisión, intensidad y belleza, si es que estas tres cosas no son en realidad la misma. Conclou dient que el lector hauria d'experimentar així una sensació de familiaritat i novetat al mateix temps.

Aquesta fórmula de d'Ors seria segurament una quadratura del cercle, a l'abast de ben pocs. Personalment, posats a triar, jo em quedo amb la reiteració, amb la repetició, amb la familiaritat. Acabem escrivint sempre el mateix, com els quadres de Modest Urgell, que criticat per la reincidència en els motius, els titulava irònicament El mateix de sempre. La nostra veu neix de les nostres obsessions i els nostres desitjos, que poden evolucionar i refigurar-se, però que solen mantenir els ingredients de base. M'agrada trobar sempre aquests ingredients en els autors que segueixo, perquè són precisament els que me'ls fan propers. Modiano, Pla, Marías, Trapiello, Azorín, per posar només els primers exemples que em venen al cap d'escriptors pels quals sento predilecció, són prosistes molt diferents, que es caracteritzen per reincidir en temàtiques, mons, idees, visions i, fins i tot, obsessions. Sé el que hi busco i m'agrada trobar-ho. Amb redefinicions, reconstruccions o sense.

***

També quan viatjo a llocs on ja he estat vull trobar allò que ja he vist, que ja he viscut. Això no vol dir que no m'agradi descobrir nous llocs, visitar nous barris, trepitjar carrers inèdits. Sí. Però sobretot el que vull és tornar a viure instants del passat. Vull anar a dinar a aquell restaurant de Mayfair o a aquell pub de Fitzrovia. Vull banyar-me en aquella piscina de Lacoste plena de vespes. Vull tornar a aquella llibreria de vell prop de la plaça Saint Sulpice il·luminada només per una bombeta nua, que tintava els llibres d'un groc mortuori. Vull veure el blau del cel de la capella Scrovegni amb els ulls de 1998. Vull -se'm dibuixa nítidament la imatge a la retina- servir-me parmesà mòlt d'una mena de sucrera d'acer inoxidable al meu plat de pasta al ragú, mentre seiem en una terrassa del Zattere venecià, sota un tendal verd, amb vistes a la Giudecca (dubto que el món girés en aquell moment). Vull passar per davant d'aquella residència d'estudiants georgiana de Marylebone i entristir-me, o no, perquè s'hagi convertit en vivendes de luxe (això últim és una intuïció). Vull que aquell nen ros del ferri d'Estocolm m'agafi de la mà, confonent-me amb el seu pare. Vull que aquell fred de Praga se'm fiqui als ossos i l'hagi d'exorcitzar a còpia de sopes i infusions. Però que sigui aquell fred.

Per això, em molesta que les ciutats canviïn, o encara més, sentir-me'n exclòs, pels motius que sigui, alguns dels quals potser fantasmagòrics, que només veig jo, amb una mirada paranoide. Que el món que es dibuixa no resulta gaire acollidor, ja ho sabem, però que els vells refugis desapareixin i es mantinguin només en la nostra memòria em resulta difícil d'acceptar. Que nos quiten lo bailao, m'escriu avui la D., quasi des del passat i referint-se a altres qüestions, però lamento dir que això no m'aporta cap consol.

I, sí, ja hem tornat a copiar Modest Urgell: el mateix de sempre.

***

Topo amb dues cites d'autors francesos sobre la democràcia. Camus diu que la democràcia no és la llei de la majoria sinó la protecció de la minoria. Saint-Exupéry afirma que una democràcia ha de ser una fraternitat i sinó, és una impostura.

És a dir, el contrari del somos más i de la polarització. Em sento reconfortat amb la companyia d'aquests savis.

***

Aquesta cita de Saint-Exupéry, i la lectura que estic fent de Terre des hommes, m'han fet pensar que quan vam anar a visitar els I. a Speracèdes, vam passar per davant d'una casa on havia viscut l'escriptor-aviador francès. Els I. vivien en una casa a la muntanya, entre Speracèdes i Cabris, prop de Grasse, oberta als quatre vents i amb vistes al mar de la Costa Blava. El que més recordo és que una finestra del menjador enquadrava perfectament el poble de Cabris, situat a uns quilòmetres de distància. La casa de Saint-Exupéry la recordo com més amagada, oculta entre els pins d'aquells boscos. No sé com la vam identificar: potser ens la van mostrar els mateixos I. O potser la vam veure nosaltres mateixos, quan ens vam perdre nombroses vegades per aquells camins de terra, abans d'arribar a la casa. L'À. deuria tenir tres anys, n'han passat gairebé vint, i aquells dies comencen a estar coberts d'una boirina, com en una novel·la de Modiano.

***

Cercant ara informació, trobo que qui vivia a Cabris era realment la mare de Saint-Exupéry. L'escriptor hi havia passat alguna temporada i la tradició local diu que a l'hotel del poble va acabar d'escriure precisament Terre des hommes. També Camus, una altra casualitat, va estar-se a Cabris en diverses ocasions durant els anys 50, a casa d'André Gide, per recuperar-se de la tuberculosi que patia. No van ser els únics artistes que van freqüentar la localitat, que com tota la Costa Blava, compta amb omnipresents referències a la vida artística i literària francesa i d'arreu del món. En la pàgina web de l'ajuntament de Cabris s'assenyala amb orgull que al cafè del poble hom hi podia trobar tres premis Nobel de literatura: Camus, Gide i Martin du Gard.

Notes

Llegeixo aquesta meravella que és 70 bis, entrée des artistes de Patrick Modiano i Christian Mazzalai. El text és de Modiano, mentre que Mazzalai aporta l'arxiu de fotografies, anuncis i materials diversos que completen el llibre. No és un Modiano a l'ús, no té les atmosferes pròpies de les seves novel·les, però és una magnífica evocació del Montparnasse dels artistes, a partir d'un sol immoble i un son carrer, el de Notre-Dame-des-Champs.

Aquest carrer em porta també els meus records. En un viatge hivernal a París, del qual ja he escrit en altres ocasions, vam fer-hi cap, a sopar en un modest restaurant del teatre Le Lucernaire, situat en aquest carrer. Per arrribar-hi vam recórrer el carrer de Vaugirard, que ressegueix la tanca dels jardins de Luxemburg. Recordo aquest indret com fosc i solitari. Després, el restaurant del teatre, que ens va recomanar l'S., va resultar un lloc molt agradable, com sortit d'una pel·lícula de la nouvelle vague. Jo vaig menjar-hi un coq au vin.

Què n'hauríem de fer d'aquests records? Són ara mateix agredolços. Dolços, per haver-los viscut i perquè encara els tenim. Si fóssim de la UNESCO diríem que són un patrimoni immaterial. Però també amargs, perquè aquells moments són irrecuperables. Aquell París ja no existeix, ja no tindrem mai més trenta anys i, el que és pitjor, ja no podem mirar amb aquells ulls. Com qui té cataractes, l'edat ens posa un tel -almenys jo el tinc- que no permet mirar sense un cert escepticisme. Precisament Modiano, en la majoria d'aquestes novel·les, escriu des d'aquesta perspectiva mig nostàlgica, mig desenganyada, sobre un passat boironós, tèrbol i irrecuperable, lligat sempre a una geografia: un carrer, una barriada, una casa, una ciutat de banlieue... Si almenys tinguéssim el do de Modiano per capturar aquest passat i projectar-lo a les ments de milers de lectors, ja ens donaríem per satisfets.

***

Les impactants notícies de les darreres setmanes em porten sovint a reflexionar, i a acabar escrivint, sobre molts d'aquests fets: accidents de tren, guerres, conflictes internacionals... Em surten textos que acaben semblant articles periodístics o d'opinió, com els que havia escrit en alguna etapa de la meva vida. Després de molts esforços d'escriptura, m'adono que aquest no és el camí que vull seguir. Estripo, metafòricament, els papers i em sento, malgrat tot, satisfet. Perquè no és, no ha de ser, el meu camí.

Fugir de l'actualitat no és, ni molt menys, fugir del món.

Notes

Llegeixo a The Spectator que una escola anglesa ha decidit, per votació dels seus alumnes, retirar el nom de Samuel Pepys a un dels seus edificis pel tracte abusiu que l'autor dels famosos diaris donava a les dones. Es tracta de Hinchingbrooke Scool, a Cambridgeshire, que fins fa poc mostrava amb orgull la seva vinculació amb el prolífic diarista, que hi havia estudiat. Es dona el cas que aquesta escola segueix donant als seus edificis el nom de personatges il·lustres, com per exemple Oliver Cromwell. Es veu que tallar caps i torturar rivals religiosos no deu estar tan mal vist pels nous inquisidors.

La incapacitat dels promotors de la cultura de la cancel·lació per entendre que les grans figures de les arts o de les ciències no són éssers beatífics i que els valors imperants en els diferents moments històrics difereixen dels actuals sembla fora de tota discussió. Com també ho hauria de ser el fet que el reconeixement a l'obra de determinats personatges no implica una acceptació cega del comportament de l'individu. Aquests dos són els eixos fonamentals, expressats reiteradament, d'un debat que ja hauria d'estar superat. No caldria repetir-se més. Però en aquest cas, la polèmica m'interessa especialment perquè se centra en el camp de la diarística. Aquest tracte inapropiat, reprobable, en alguns casos repulsiu, que Pepys dona a alguns dels seus congèneres, especialment a les dones, es coneix i es fa evident pel propi testimoni de l'autor en els seus diaris. En les edicions victorianes s'havian esporgat alguns d'aquests fragments controvertits, que en les últimes dècades s'han anat recuperant. I el que ajuda ara a definir l'obscuritat de la persona, revaloritza en canvi la transparència del diarista. He citat moltes vegades un fragment de El quadern gris on Josep Pla identifica amb claretat els condicionants de l'escriptor memorialista: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència... Són els límits a la sinceritat que Pepys traspassa a bastament, fet que li passen factura fins i tot passats quatre segles. No puc deixar de pensar en l'editora que va dir-me que als meus escrits els faltava sinceritat. Segurament tenia raó. Pepys explica les seves fantasies poc edificants. Però, com diu Joanna Williams, autora de l'article de The Spectator, qui, avui en dia, voldria retre comptes de les seves fantasies privades?

Aquest debat sobre la intimitat dels diaris sempre m'ha interessat, per raons òbvies, però no acaben aquí les reflexions d'interès de Joanna Williams arran d'aquest fet. La més òbvia: realment els alumnes han pogut escollir lliurement o ho han fet, cito textualment, només després d'haver-los omplert el cap de biaix i propaganda. I encara, relacionant-ho amb la declaració de 2026 con l'any nacional de la lectura: Els adults culpem immediatament les xarxes socials de l'aversió dels nens cap als llibres. Però potser la nostra incapacitat de celebrar el passat i la nostra desesperada necessitat de transformar els llibres en històries morals sobre el present són també profundament desencoratjadores per als joves lectors.

***

Segurament algú podria dir-me que el que és vàlid per a Pepys també ho és per Gil de Biedma. Però, en primer lloc, em sembla que ningú ha cancel·lat Gil de Biedma. I, en segon lloc, el moment històric, i per tant moral, dels diaris de Gil de Biedma està bastan proper i és pràcticament homologable a l'actual. A més, allò que hi compta col·lisiona amb una ètica i uns valors que transcendeixen les èpoques.

***

Llegeixo també una entrevista -de fa cinc anys- a Óscar Tusquets. Em fa gràcia la frase final, que ja es veu que té ganes de dir-la, perquè no ve gaire a tomb: El arte del toreo tiene algo bueno, que es que, si eres un absoluto farsante, te coge el toro. A un fraude como el de Koons o el de Hirst, los coge el toro al primer pase. Yo no conozco otro arte así.

Jo tinc dubtes sobre si torejar és un art -més aviat diria que no- però coincideixo amb ell amb la qualificació que dona a aquests dos artistes i, sobretot, amb l'afirmació de que posar-se davant d'un toro és una prova indiscutible de competència que no té parangó en l'art contemporani. Bé, potser sí, potser el toro de l'art contemporani és la construcció del propi personatge. És a dir, un antitoro.

***

M'ha passat una mica desapercebuda aquesta tendència de les xarxes socials de recuperar fotos de fa deu anys, del 2016. Però n'he vist els últims estertors i he estat temptat, jo també, de publicar alguna foto d'aquell any. Per a mi fou un any que podríem qualificar de feliç, tot i que d'una manera una mica boja i estranya. Però a la fi he pensat que, en realitat, l'any que jo desitjo viure és el 2036.

***

La pederàstia practicada per individus que haurien de resultar protectors -pares, capellans, professors- resulta especialment repulsiva per l'agreujant que suposa aquesta traïció repugnant a la funció protectora, aquest aprofitament execrable de la confiança.

Salvant totes les distàncies, la utilització interessada dels mitjans de comunicació seriosos, la flexibilització de la veritat amb un interès de part que porta a terme sovint el periodisme prestigiat suposa un agreujant de la mateixa índole.

Cap de setmana

Divendres a la nit miro un partit de futbol. O el que queda del partit de futbol, després de ser trinxat per un arbitratge infame. A mesura que avança el partit, em ve al cap una idea per una sèrie truculenta d'aquestes que agraden tant a les plataformes: la història d'un assassí en sèrie d'àrbitres corruptes. El cedeixo gratuïtament la idea si em reserven, a canvi, el paper protagonista.

***

Dissabte em llevo malhumorat, conseqüència encara del maleït partit. El dia no ajuda gaire a capgirar la situació. Amb la G. anem a comprar, després cuino un arròs i havent dinat, llegeixo sol al menjador aquestes històries de pintors holandesos recollides a El mundo del revés, de Benjamin Moser. La tarda cau acompanyada d'un silenci que només trenca el so de la pluja. Les gotes d'aigua cauen rímicament sobre el plàstic de l'hivernacle: cloc, cloc, cloc.... Al final, com la tarda i la pluja, jo caic també, però dolçament, en braços de Morfeu. Després parlo per telèfon amb l'amic X. De Proust, del qual n'és especialista, d'escriptors de diaris i de les dificultats que alguns tenim per publicar.

***

Torno a dormir malament. Potser perquè l'À. és fora i penso en les carreteres molles. Sento caure la pluja, que va i ve. Em llevo d'hora i, malgrat el dia plujós i tèrbol, ho faig d'un humor excel·lent. Al final, vivim guiats per la neuroquímica, que és inescrutable. Surto a comprar el pa, la frescor del dia em resulta agradable. Tot és moll, el verd de la molsa envaeix qualsevol racó, les branques dels arbres regalimen. Els ocells estan esverats; la gent en canvi està tancada a casa, ningú circula pels carrers. El que més m'agrada del poble són els arbres dels jardins i les teulades velles, que són el testimoni mut del pas del temps. D'elles, n'emergeixen xemeneies arcaiques que fumegen. El fum s'acaba confonent amb la boira i amb la grisor del cel. Passa un cotxe pel carrer i trenca el silenci, l'encanteri d'arbres, cases i ocells. Arribo a casa i em preparo un te. Me'l bec feliç mentre miro per la finestra de la cuina una merla que, impertorbable, entoma la pluja.

***

La història d'aquests pintors holandesos (Rembrandt,Vermeer, De Hooch, Hals, Avercamp, Fabritius, Saenredam...) és fascinant. Carregats de fills, molts dels quals morien amb pocs anys, sempre endeutats, envoltats d'epidèmies i guerres, foren capaços de crear, cadascun d'ells en el seu estil propi, una obra extraordinària. Majoritàriament moriren joves, menys Frans Hals, el que més deutes tenia i que superà els vuitanta anys, un fet absolutament excepcional a l'època. Avercamp era sordmut, Hals estava carregat de deutes, Fabritius morí per l'explosió d'un polvorí, els fills de Steen acabaren en un orfanat, Vermeer  n'hagué de mantenir onze pintant només, al llarg de la vida, una cinquantena de quadres, Rembrandt era, segons Moser, impertinente, grosero y quisquilloso; fue cruel con sus amantes. Després ho rebla citant l'historiador de l'art Gary Schwartz: Rembrandt tenía un temperamento despreciable y un carácter indigno de confianza.

Tingueren vides difícils, carregades de problemes i, majoritàriament, curtes. Vermeer morí amb quaranta-tres anys, Fabritius amb trenta-dos, Potter amb vint-i-vuit, Metsu amb trenta-vuit, Avercamp amb quaranta-nou... Steen, Ter Borch, De Hooch, Rembrandt i, sobretot, Hals visqueren més, però en entorns difícls. Costa trobar adjectius al nivell del seu llegat.

Repasso mentalment la llista dels màxims exponents de l'art contemporani i penso que, més enllà de la seva indiscutible capacitat d'épater, potser el confort, la placidesa i el benestar propis de la nostra època acaben sent antitètics a l'exigència i a l'expressió del talent.

Apunts

Just acabo de donar per tancada, i enviada a l'editorial, la revisió del llibre sobre ciutats que em topo amb una cita de Proust que encaixa a la perfecció amb l'ànima del llibre, expressada en el pròleg. Potser encara seré a temps d'incloure-la, en alguna revisió posterior, perquè ajudaria a tancar la idea de viatge que pretenc transmetre-hi. Escriu Proust a La prisionnière:

Le seul véritable voyage, le seul bain de Jouvence, ce ne serait pas d’aller vers de nouveaux paysages, mais d’avoir d’autres yeux, de voir l’univers avec les yeux d’un autre, de cent autres, de voir les cent univers que chacun d’eux voit, que chacun d’eux est ; et cela, nous le pouvons avec un Elstir, avec un Vinteuil ; avec leurs pareils, nous volons vraiment d’étoiles en étoiles.

Elstir i Vinteuil són els artistes, que ens ajuden a veure-hi amb aquests altres ulls. Però el que m'interessa més i enllaça amb el que vaig escriure jo -i espero que els lectors puguin llegir aviat- és el fet que per poder viatjar cal, en el fons, poder ser un altre.

***

Defensar les víctimes no hauria d'estar renyit amb respectar la pressumpció d'innocència, que és un dels principis fonamentals d'un estat de dret. Per jutjar hi ha els òrgans judicials, que haurien de ser, això sí, més ràpids, i no els mitjans de comunicació, cada cop més infectats per interessos aliens a la seva funció informativa.

***

El accidente és una novel·la curta de Blanca Lacasa que es llegeix en una tarda. És admirable la capacitat de l'autora per descriure les sensacions i els altibaixos de l'enamorament. Ha estat una de les últimes -i escasses- experiències lectores satisfactòries.

***

Els lectors de diaris tendim a pensar, amb evident ingenuïtat, que arribarà a agradar-nos qualsevol diari que caigui a les nostres mans, només pel fet de pertànyer a aquest gènere. És un pensament absurd: mai faríem el mateix raonament respecte a la novel·la o la poesia. Però amb els diaris, no sé per què, el fem. Potser perquè arribem a creure que els escriptors i lectors de diaris constituïm una minoria -una meravellosa minoria- amb una sèrie de trets comuns que veurem reflectits en les pàgines de qualsevol dietari i que teixirem sempre, autor i lectors, una sòlida xarxa de complicitats. Per anys que passin ens costa adonar-nos de que la realitat dista molt de ser aquesta. Amb la recent lectura fallida de dos dietaris, en català l'un i en castellà l'altra, he quedat definitivament convençut de que en la diarística cal aplicar el mateix grau d'escepticisme selectiu que en la resta de gèneres literaris.

 

Notes

Avui, quan he sortit ha comprar el pa, he experimentat la sorpresa del color. Tot estava tenyit d'una coloració estranya. La gespa era d'un groc punyent i l'atmosfera estava enterbolida i densa. La boira s'adheria, com sempre, a les fondalades de les muntanyes però estava impregnada d'un violeta pàl·lid. L'aire tenia un color d'infusió de camamilla, com si el dia estigués malalt o convalescent. Quan he sortit del jardí i he començat a caminar pel carrer, he vist que a llevant, sobre la Calma, el cel estava tenyit de vermell i que aquesta era la causa de la particular projecció de colors: la llum del sol travessava aquesta cortina vermella i es projectava sobre les coses amb una estranya simfonia de tonalitats. He recordat que la meva mare, quan el cel mostrava una especial bellesa o espectacularitat deia que si allò ho pintaves no s'ho creia ningú. Segurament si eres Turner, Monet, Constable o Modest Urgell, sí.

Al forn no hi havia ningú. No sé per què, potser erquè no es pensin que sóc un antipàtic, he iniciat una conversa sobre el temps:

- Avui ja no fa tan fred- he dit.

- Sí, però el dia està com vermell -ha respost la noia que despatxava, que ha sortit amb mi a mirar-se'l. Cel rogent, pluja o vent, diuen- ha afegit. I de vent ja n'hem tingut- ha reblat.

- Sí, i de pluja també- he tancat mentre m'acomiadava, pensant en els inacabables dies grisos de les últimes setmanes.

De tornada, he vist que començaven a fer unes obres al carrer: hi ha tanques, excavadores i marques de pintura rosa a les voreres. En alguns punts, ja les han aixecat. De seguida he pensat que en qualsevol moment saltarà la llum o ens quedarem sense aigua. Ens hem saludat amb un dels homes de l'obra. Poc a poc, la coloració del cel s'ha difuminat, fins que s'ha esvaït del tot. El rellotge fregava les vuit i ja era ben clar.

***

De totes les ensenyances que he rebut dels meus pares, una de les que considero més valuoses és la reverència pel menjar: no des de la perspectiva gastronòmica, tot al contrari, sinó pel valor intrínsec de l'aliment. Això fa que no deixi mai res al plat i que no suporti haver de llançar menjar, encara que sigui un grapat d'arròs blanc o quatre patates bullides sobreres que han quedat guardades durant dies en un tàper a la nevera. El malbaratament em posa malalt, i tot i que sóc de menjar molt, tampoc m'acaba d'agradar la sobreabundància excessiva. Aquesta visió quasi sagrada del menjar, sentit com un do, deu venir segurament de la carestia que visqueren els meus pares durant la guerra. Tot i que nosaltres hem tingut la sort de no viure-la mai, els fills hem heredat aquest sentiment i l'hem fet nostre. No sé si d'aquí deu venir també la meva aversió personal al barroquisme culinari i a aquesta ridiculesa dels cuiners pseudoartistes. El cuiner el veig com un artesà, amb uns coneixements valuosíssims i envejables, però mai com un artista inflat o infulat. He utilitzat el terme barroquisme per referir-me a les pràctiques d'aquests cuiners artistes, però és curiós com els seus artificis no s'expressen de forma xurrigueresca, sinó tot el contrari, amb el resultat d'un minimalisme gairebé nòrdic, de pinzellada pollockiana i dimensions jibaritzades, fruit de coccions impossibles, reaccions de quimicefa i manipulacions pròpies d'un forense. Potser estaré equivocat, però conceptualment percebo aquestes pràctiques com l'antítesi, i no l'evolució, de la cuina honesta d'àvies, mares, cuiners i cuineres, que és fruit de la saviesa, el coneixement, l'experiència i la dedicació, que juga amb els ingredients disponibles en cada moment -en funció del que dóna la terra- i no necessita anar a buscar-los a l'altra punta del món, i que alimenta oferint un plaer sa a qui sap donar les gràcies pel que ha rebut i que pensa que potser no sempre serà tan afortunat.

***

Ana Iris Simón, en l'article Vicente "El Comunista" escrit a la mort del seu pare: En herencia no has dejado joyas ni relojes, no has dejado tapices ni jarrones, sino algo mucho mejor: la conciencia de que nada de eso es importante.

***

Anar al metge quan tens la certesa, o potser només la percepció, de que no tens res greu, pot arribar a procurar un cert plaer, lleuger i ocult. És la sensació de sentir-se cuidat, de poder deixar-se anar per un moment, de sentir-se acompanyat i bressolat, de poder ser obertament fràgil. Quan vaig tenir l'accident, a banda del dolor, les ferides i hemorràgies, tenia por, no sabia que m'havia arribat a passar. Ajagut a la llitera, al passadís d'urgències, estava molt nerviós. Recordo que la metgessa que em va atendre -una noia jove, rotundament eficient, guapa amb les seves ulleres de pasta negra- em va dir: tranquil, tu deixa't portar. Aquestes paraules, que tenien també un punt d'amonestació, em van fer reaccionar i em van confortar. Per qui tendeix a voler agafar sempre el timó amb puny ferm, està bé deixar-se portar.

Notes

La pluja i el fred han deixat pas al vent. Ha bufat amb força tota la nit. El sentia des del llit, inquiet. El nostre no és país de vent, i el vent ens inquieta. El trobo malastruc; quan bufa penso que passarà alguna desgràcia. Ha assecat la humitat de tots aquests dies. Si sortia algun bolet -algun fredeluc-, que no ho sé, les gelades i el vent ho hauran acabat. El que fa un parell de dies era blanc, ara és negre: els jardins, els camps, els pins. Des de la finestra veig els núvols, esfilagarsats com un sucre de fira, moure's a tota velocitat. El cel és d'un blau esblaimat. La lluna, un semicercle perfecte, penja avui de més amunt. Avui no surto de casa, la veig des de la finestra del menjador. Després de molts dies, avui estaré sol a casa.

***

El millor indicador per mesurar el conservadurisme d'una persona (conservadurisme de caràcter, no polític) és la seva actitud davant les nevades. De jove, jo n'era un grandíssim partidari, mentre el meu pare n'era absolutament reaci, un autèntic hater de la neu. M'adono que amb els anys vaig canviant, progressivament, de bàndol: la practicitat s'imposa al romanticisme.

***

Una constatació d'aquest fet. Miro una sèrie policíaca escandinava amb escenaris permanentment nevats. Només de veure aquells paisatges -bellíssims, tanmateix- m'agafa fred.

***

Definitivament, sembla que això de Venezuela anava de petroli, no de llibertat. Continua la tirania, consentida a canvi d'uns quants barrils. Quin desengany!

Deixaran anar, tanmateix, alguns presos polítics. Seran ells els legitimats per dir si ha valgut la pena, més que els voyeurs d'occident que ens ho mirem des dels nostres còmodes sofàs parlant de llibertat, amb majúscula, o del dret internacional, imprès en llibrets de paper de fumar. 

Matí

En contra del que deien les previsions, no ha nevat cap dia. Sí que fa, però, un fred intens. Avui és el dia que en fa més. He sortit a comprar el pa i l'esmorzar quan les campanes tocaven les vuit. El mòbil em deia que estàvem a cinc sota zero, però ves a saber. El dia encara no s'havia aixecat del tot. La lluna surava, com una nau aturada, damunt del cingle: tres quarts de lluna ben nítida, n'he pogut veure els mars i els cràters, perfectament dibuixats. No m'he fixat en el color del cel, me l'imagino encara una mica obscur, atenuant-se a mesura que s'acostava a l'horitzó, al perfil de les muntanyes. La gespa estava coberta per una capa de glaç, igual que els xiprers retallats i les teulades. També estaven ben blancs els cotxes aparcats al carrer. Els seus amos necessitaran avui temps i paciència per poder posar-se en marxa. Alguns estaven protegits amb una manta o amb cartrons. M'he fixat bé per on posava els peus, per no tenir cap sorpresa, però les voreres estaven ben seques. Anava abrigat amb l'anorac més gruixut, els guants i el gorro de llana. De tenir-lo tancat en una caixa i no portar-lo mai, fa una mica de pudor de florit, força desagradable. L'hauré de treure al sol, a ventilar-se. Per sort, no m'ha impregnat el cap d'aquesta olor. Arribat a casa, he posat l'aigua a bullir per fer un te, que m'he begut acompanyat d'una trena. No tenien croissants. Mentrestant, he pensat que aquesta vida, aquests costums simples, podrien considerar-se propis de la felicitat. Objectivament seria així. També he pensat que demà començaré a fer vida normal: baixaré a Barcelona. Després he trucat a l'hospital: una veu automàtica m'ha dit que estava a la posició número vint-i-cinc esperant per ser atès. He aprofitat per començar a escriure. Ara ja estic a la posició dos. La veu em dona gràcies per la paciència. De res, el temps no s'ha perdut i ja m'han atès. Continuo escrivint. Ja és ben bé de dia i fa sol. Des de la finestra veig les copes verdes d'uns pins i el cel, ben blau. S'hi enfila el fum que surt d'una xemeneia. Hem començat l'any i els dies ja creixen. Encara que faci tan fred, el camí porta a la primavera, a una llum que aquests dies quasi no hem vist. Deixem enrere l'excés, tan estrany i impropi, i torna la rutina, que jo no he acabat d'abandonar. Esbosso noves il·lusions, nous horitzons, amb més prevencions que mai: l'edició dels llibres, tan encallada, l'exposició de Hammershoi, la lectura de l'Ulisses, potser alguna escapada a França... No són propòstits d'any nou, que mai es compleixen, sinó més aviat combustible per mantenir encès el foc, per no deixar apagar-lo, perquè la cendra és inert, grisa i trista.

Notes

A Estocolm, on va anar a recollir el premi Nobel de literatura, Albert Camus va fer una de les seves declaracions més controvertides. Preguntat insisistenment per l'onada de violència que saccejava Algèria durant el seu procés d'alliberament i que causava nombroses víctimes entre la població civil, Camus, fatigat, va respondre el següent: Sempre he condemnat el terror. He de condemnar també un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpejar la meva mare i la meva família. Crec en la justícia, però defensaré sempre la meva mare abans que la justícia.

Sovint, s'ha citat aquesta resposta de manera inexacta i apòcrifa: Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare. No és això el que va dir Camus, tot i que el sentit de l'expressió no hi difereix massa.

Aquesta declaració de Camus m'ha vingut al cap arran del succeït fa un parell de dies a Venezuela. Lluny de sentir-me Camus, i sense tenir cap vincle emocional amb el país, podria dir que entre el dret internacional i els presos polítics torturats a les presons chavistes, sempre triaré els presos torturats. I més quan el dret internacional, que no és ni tan sols un concepte tan immaculat com la justícia, està en mans d'un consell de seguretat de les Nacions Unides on tenen dret a veto estats tan democràtics com Rússia o la Xina.

***

Quina mandra escriure sobre això. Però més mandra em fa callar.

Dit això, aquest debat sembla clarament estèril quan el país continua governat pels oligarques de la tirania.

***

Tornant a Camus, cal recordar com Sartre i els sartrians li buscaven insistentment la palla a l'ull, quan ells tenien la biga de l'estalinisme i del gulag en l'ull propi.

He trobat aquest post que conté la traducció d'un text de Bernard-Henri Lévy que parla justament d'això.