Apunts

Just acabo de donar per tancada, i enviada a l'editorial, la revisió del llibre sobre ciutats que em topo amb una cita de Proust que encaixa a la perfecció amb l'ànima del llibre, expressada en el pròleg. Potser encara seré a temps d'incloure-la, en alguna revisió posterior, perquè ajudaria a tancar la idea de viatge que pretenc transmetre-hi. Escriu Proust a La prisionnière:

Le seul véritable voyage, le seul bain de Jouvence, ce ne serait pas d’aller vers de nouveaux paysages, mais d’avoir d’autres yeux, de voir l’univers avec les yeux d’un autre, de cent autres, de voir les cent univers que chacun d’eux voit, que chacun d’eux est ; et cela, nous le pouvons avec un Elstir, avec un Vinteuil ; avec leurs pareils, nous volons vraiment d’étoiles en étoiles.

Elstir i Vinteuil són els artistes, que ens ajuden a veure-hi amb aquests altres ulls. Però el que m'interessa més i enllaça amb el que vaig escriure jo -i espero que els lectors puguin llegir aviat- és el fet que per poder viatjar cal, en el fons, poder ser un altre.

***

Defensar les víctimes no hauria d'estar renyit amb respectar la pressumpció d'innocència, que és un dels principis fonamentals d'un estat de dret. Per jutjar hi ha els òrgans judicials, que haurien de ser, això sí, més ràpids, i no els mitjans de comunicació, cada cop més infectats per interessos aliens a la seva funció informativa.

***

El accidente és una novel·la curta de Blanca Lacasa que es llegeix en una tarda. És admirable la capacitat de l'autora per descriure les sensacions i els altibaixos de l'enamorament. Ha estat una de les últimes -i escasses- experiències lectores satisfactòries.

***

Els lectors de diaris tendim a pensar, amb evident ingenuïtat, que arribarà a agradar-nos qualsevol diari que caigui a les nostres mans, només pel fet de pertànyer a aquest gènere. És un pensament absurd: mai faríem el mateix raonament respecte a la novel·la o la poesia. Però amb els diaris, no sé per què, el fem. Potser perquè arribem a creure que els escriptors i lectors de diaris constituïm una minoria -una meravellosa minoria- amb una sèrie de trets comuns que veurem reflectits en les pàgines de qualsevol dietari i que teixirem sempre, autor i lectors, una sòlida xarxa de complicitats. Per anys que passin ens costa adonar-nos de que la realitat dista molt de ser aquesta. Amb la recent lectura fallida de dos dietaris, en català l'un i en castellà l'altra, he quedat definitivament convençut de que en la diarística cal aplicar el mateix grau d'escepticisme selectiu que en la resta de gèneres literaris.