Matí

En contra del que deien les previsions, no ha nevat cap dia. Sí que fa, però, un fred intens. Avui és el dia que en fa més. He sortit a comprar el pa i l'esmorzar quan les campanes tocaven les vuit. El mòbil em deia que estàvem a cinc sota zero, però ves a saber. El dia encara no s'havia aixecat del tot. La lluna surava, com una nau aturada, damunt del cingle: tres quarts de lluna ben nítida, n'he pogut veure els mars i els cràters, perfectament dibuixats. No m'he fixat en el color del cel, me l'imagino encara una mica obscur, atenuant-se a mesura que s'acostava a l'horitzó, al perfil de les muntanyes. La gespa estava coberta per una capa de glaç, igual que els xiprers retallats i les teulades. També estaven ben blancs els cotxes aparcats al carrer. Els seus amos necessitaran avui temps i paciència per poder posar-se en marxa. Alguns estaven protegits amb una manta o amb cartrons. M'he fixat bé per on posava els peus, per no tenir cap sorpresa, però les voreres estaven ben seques. Anava abrigat amb l'anorac més gruixut, els guants i el gorro de llana. De tenir-lo tancat en una caixa i no portar-lo mai, fa una mica de pudor de florit, força desagradable. L'hauré de treure al sol, a ventilar-se. Per sort, no m'ha impregnat el cap d'aquesta olor. Arribat a casa, he posat l'aigua a bullir per fer un te, que m'he begut acompanyat d'una trena. No tenien croissants. Mentrestant, he pensat que aquesta vida, aquests costums simples, podrien considerar-se propis de la felicitat. Objectivament seria així. També he pensat que demà començaré a fer vida normal: baixaré a Barcelona. Després he trucat a l'hospital: una veu automàtica m'ha dit que estava a la posició número vint-i-cinc esperant per ser atès. He aprofitat per començar a escriure. Ara ja estic a la posició dos. La veu em dona gràcies per la paciència. De res, el temps no s'ha perdut i ja m'han atès. Continuo escrivint. Ja és ben bé de dia i fa sol. Des de la finestra veig les copes verdes d'uns pins i el cel, ben blau. S'hi enfila el fum que surt d'una xemeneia. Hem començat l'any i els dies ja creixen. Encara que faci tan fred, el camí porta a la primavera, a una llum que aquests dies quasi no hem vist. Deixem enrere l'excés, tan estrany i impropi, i torna la rutina, que jo no he acabat d'abandonar. Esbosso noves il·lusions, nous horitzons, amb més prevencions que mai: l'edició dels llibres, tan encallada, l'exposició de Hammershoi, la lectura de l'Ulisses, potser alguna escapada a França... No són propòstits d'any nou, que mai es compleixen, sinó més aviat combustible per mantenir encès el foc, per no deixar apagar-lo, perquè la cendra és inert, grisa i trista.