Notes

Avui, quan he sortit ha comprar el pa, he experimentat la sorpresa del color. Tot estava tenyit d'una coloració estranya. La gespa era d'un groc punyent i l'atmosfera estava enterbolida i densa. La boira s'adheria, com sempre, a les fondalades de les muntanyes però estava impregnada d'un violeta pàl·lid. L'aire tenia un color d'infusió de camamilla, com si el dia estigués malalt o convalescent. Quan he sortit del jardí i he començat a caminar pel carrer, he vist que a llevant, sobre la Calma, el cel estava tenyit de vermell i que aquesta era la causa de la particular projecció de colors: la llum del sol travessava aquesta cortina vermella i es projectava sobre les coses amb una estranya simfonia de tonalitats. He recordat que la meva mare, quan el cel mostrava una especial bellesa o espectacularitat deia que si allò ho pintaves no s'ho creia ningú. Segurament si eres Turner, Monet, Constable o Modest Urgell, sí.

Al forn no hi havia ningú. No sé per què, potser erquè no es pensin que sóc un antipàtic, he iniciat una conversa sobre el temps:

- Avui ja no fa tan fred- he dit.

- Sí, però el dia està com vermell -ha respost la noia que despatxava, que ha sortit amb mi a mirar-se'l. Cel rogent, pluja o vent, diuen- ha afegit. I de vent ja n'hem tingut- ha reblat.

- Sí, i de pluja també- he tancat mentre m'acomiadava, pensant en els inacabables dies grisos de les últimes setmanes.

De tornada, he vist que començaven a fer unes obres al carrer: hi ha tanques, excavadores i marques de pintura rosa a les voreres. En alguns punts, ja les han aixecat. De seguida he pensat que en qualsevol moment saltarà la llum o ens quedarem sense aigua. Ens hem saludat amb un dels homes de l'obra. Poc a poc, la coloració del cel s'ha difuminat, fins que s'ha esvaït del tot. El rellotge fregava les vuit i ja era ben clar.

***

De totes les ensenyances que he rebut dels meus pares, una de les que considero més valuoses és la reverència pel menjar: no des de la perspectiva gastronòmica, tot al contrari, sinó pel valor intrínsec de l'aliment. Això fa que no deixi mai res al plat i que no suporti haver de llançar menjar, encara que sigui un grapat d'arròs blanc o quatre patates bullides sobreres que han quedat guardades durant dies en un tàper a la nevera. El malbaratament em posa malalt, i tot i que sóc de menjar molt, tampoc m'acaba d'agradar la sobreabundància excessiva. Aquesta visió quasi sagrada del menjar, sentit com un do, deu venir segurament de la carestia que visqueren els meus pares durant la guerra. Tot i que nosaltres hem tingut la sort de no viure-la mai, els fills hem heredat aquest sentiment i l'hem fet nostre. No sé si d'aquí deu venir també la meva aversió personal al barroquisme culinari i a aquesta ridiculesa dels cuiners pseudoartistes. El cuiner el veig com un artesà, amb uns coneixements valuosíssims i envejables, però mai com un artista inflat o infulat. He utilitzat el terme barroquisme per referir-me a les pràctiques d'aquests cuiners artistes, però és curiós com els seus artificis no s'expressen de forma xurrigueresca, sinó tot el contrari, amb el resultat d'un minimalisme gairebé nòrdic, de pinzellada pollockiana i dimensions jibaritzades, fruit de coccions impossibles, reaccions de quimicefa i manipulacions pròpies d'un forense. Potser estaré equivocat, però conceptualment percebo aquestes pràctiques com l'antítesi, i no l'evolució, de la cuina honesta d'àvies, mares, cuiners i cuineres, que és fruit de la saviesa, el coneixement, l'experiència i la dedicació, que juga amb els ingredients disponibles en cada moment -en funció del que dóna la terra- i no necessita anar a buscar-los a l'altra punta del món, i que alimenta oferint un plaer sa a qui sap donar les gràcies pel que ha rebut i que pensa que potser no sempre serà tan afortunat.

***

Ana Iris Simón, en l'article Vicente "El Comunista" escrit a la mort del seu pare: En herencia no has dejado joyas ni relojes, no has dejado tapices ni jarrones, sino algo mucho mejor: la conciencia de que nada de eso es importante.

***

Anar al metge quan tens la certesa, o potser només la percepció, de que no tens res greu, pot arribar a procurar un cert plaer, lleuger i ocult. És la sensació de sentir-se cuidat, de poder deixar-se anar per un moment, de sentir-se acompanyat i bressolat, de poder ser obertament fràgil. Quan vaig tenir l'accident, a banda del dolor, les ferides i hemorràgies, tenia por, no sabia que m'havia arribat a passar. Ajagut a la llitera, al passadís d'urgències, estava molt nerviós. Recordo que la metgessa que em va atendre -una noia jove, rotundament eficient, guapa amb les seves ulleres de pasta negra- em va dir: tranquil, tu deixa't portar. Aquestes paraules, que tenien també un punt d'amonestació, em van fer reaccionar i em van confortar. Per qui tendeix a voler agafar sempre el timó amb puny ferm, està bé deixar-se portar.