Notes

Los placeres de nuestra juventud, reproducidos por la memoria, parecen ruinas a la luz de las antorchas. Trobo aquesta cita de Chateaubriand a la ressenya que fa José Luis García Martín a l'antologia de moralistes francesos publicada per Renacimiento amb el títol de Un monstruo incomprensible. Em sembla una feliç coincidència, que rebla el que escrivia just fa uns dies sobre el record, sobre els records de viatges concretament. I no sé si aquestes torxes ajuden a il·luminar les runes del record o més aviat creen un entorn fantasmagòric que mitifica, esblaima o, fins i tot, transforma aquest record.

Així que entre la boirina de Modiano i les torxes de Chateaubriand viu el nostre record, amb l'afegit potser també de l'almívar, l'ensucrament que sempre afegim de forma involuntària a les vivències passades per tal d'endolcir-les i contrastar-les amb l'acidesa amb què sovint vivim el present.

***

Hi ha persones que saben adaptar els seus principis en funció dels seus interessos. No és que hi renunciïn, però saben flexibilitzar-los, estirar-los, acomodar-los. A aquestes persones, les contradiccions no les fereixen ni les desestabilitzen. No són cínics; ells segueixen creient fermament en la puresa dels seus principis plàstics. I pretenen convèncer-te'n, igual que s'autoconvencen. Perquè l'interès és el seu guia, el seu pastor. Els marca el camí i el segueixen cegament.

***

L'amic X em diu que, si no tingués determinats condicionants, seria perfectament capaç de viure al marge del món, només amb els seus llibres, amb els seus estudis, amb la seva música. L'admiro. Jo no sé si podria. L'actualitat, aquest món insofrible que ens envolta, busca qualsevol escletxa per envair la nostra intimitat. És com un fluid incontenible, un gas que s'escola per sota les portes, per les finestres tancades, pels conductes més ocults. I el que és pitjor, moltes vegades sóc jo mateix qui li obre les portes de bat a bat, com un addicte a les substàncies tòxiques.