La incapacitat dels promotors de la cultura de la cancel·lació per entendre que les grans figures de les arts o de les ciències no són éssers beatífics i que els valors imperants en els diferents moments històrics difereixen dels actuals sembla fora de tota discussió. Com també ho hauria de ser el fet que el reconeixement a l'obra de determinats personatges no implica una acceptació cega del comportament de l'individu. Aquests dos són els eixos fonamentals, expressats reiteradament, d'un debat que ja hauria d'estar superat. No caldria repetir-se més. Però en aquest cas, la polèmica m'interessa especialment perquè se centra en el camp de la diarística. Aquest tracte inapropiat, reprobable, en alguns casos repulsiu, que Pepys dona a alguns dels seus congèneres, especialment a les dones, es coneix i es fa evident pel propi testimoni de l'autor en els seus diaris. En les edicions victorianes s'havian esporgat alguns d'aquests fragments controvertits, que en les últimes dècades s'han anat recuperant. I el que ajuda ara a definir l'obscuritat de la persona, revaloritza en canvi la transparència del diarista. He citat moltes vegades un fragment de El quadern gris on Josep Pla identifica amb claretat els condicionants de l'escriptor memorialista: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència... Són els límits a la sinceritat que Pepys traspassa a bastament, fet que li passen factura fins i tot passats quatre segles. No puc deixar de pensar en l'editora que va dir-me que als meus escrits els faltava sinceritat. Segurament tenia raó. Pepys explica les seves fantasies poc edificants. Però, com diu Joanna Williams, autora de l'article de The Spectator, qui, avui en dia, voldria retre comptes de les seves fantasies privades?
Aquest debat sobre la intimitat dels diaris sempre m'ha interessat, per raons òbvies, però no acaben aquí les reflexions d'interès de Joanna Williams arran d'aquest fet. La més òbvia: realment els alumnes han pogut escollir lliurement o ho han fet, cito textualment, només després d'haver-los omplert el cap de biaix i propaganda. I encara, relacionant-ho amb la declaració de 2026 con l'any nacional de la lectura: Els adults culpem immediatament les xarxes socials de l'aversió dels nens cap als llibres. Però potser la nostra incapacitat de celebrar el passat i la nostra desesperada necessitat de transformar els llibres en històries morals sobre el present són també profundament desencoratjadores per als joves lectors.
***
Segurament algú podria dir-me que el que és vàlid per a Pepys també ho és per Gil de Biedma. Però, en primer lloc, em sembla que ningú ha cancel·lat Gil de Biedma. I, en segon lloc, el moment històric, i per tant moral, dels diaris de Gil de Biedma està bastan proper i és pràcticament homologable a l'actual. A més, allò que hi compta col·lisiona amb una ètica i uns valors que transcendeixen les èpoques.
***
Llegeixo també una entrevista -de fa cinc anys- a Óscar Tusquets. Em fa gràcia la frase final, que ja es veu que té ganes de dir-la, perquè no ve gaire a tomb: El arte del toreo tiene algo bueno, que es que, si eres un absoluto farsante, te coge el toro. A un fraude como el de Koons o el de Hirst, los coge el toro al primer pase. Yo no conozco otro arte así.
Jo tinc dubtes sobre si torejar és un art -més aviat diria que no- però coincideixo amb ell amb la qualificació que dona a aquests dos artistes i, sobretot, amb l'afirmació de que posar-se davant d'un toro és una prova indiscutible de competència que no té parangó en l'art contemporani. Bé, potser sí, potser el toro de l'art contemporani és la construcció del propi personatge. És a dir, un antitoro.
***
M'ha passat una mica desapercebuda aquesta tendència de les xarxes socials de recuperar fotos de fa deu anys, del 2016. Però n'he vist els últims estertors i he estat temptat, jo també, de publicar alguna foto d'aquell any. Per a mi fou un any que podríem qualificar de feliç, tot i que d'una manera una mica boja i estranya. Però a la fi he pensat que, en realitat, l'any que jo desitjo viure és el 2036.
***
La pederàstia practicada per individus que haurien de resultar protectors -pares, capellans, professors- resulta especialment repulsiva per l'agreujant que suposa aquesta traïció repugnant a la funció protectora, aquest aprofitament execrable de la confiança.
Salvant totes les distàncies, la utilització interessada dels mitjans de comunicació seriosos, la flexibilització de la veritat amb un interès de part que porta a terme sovint el periodisme prestigiat suposa un agreujant de la mateixa índole.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada