Esbossos

L'amic P. m'envia el pròleg de l'últim poemari de Miguel d'Ors. En aquest text, el poeta reflexiona sobre els riscos de l'escriptura en els anys que Jorge Manrique anomenava arrabal de senectud. De forma molt resumida, aquests riscos serien les debilitats de la senilitat, la reiteració de temes i motius (escriptura automàtica, en diu d'Ors) i, en contraposició amb això últim, una evolució forçada cap a noves fórmules. Quin camí ha de seguir, doncs, un poeta vell?, es pregunta d'Ors i es respon dient que reincidir en su mundo y en su voz, pero tratando de llevarlos al poema con cada vez mayor precisión, intensidad y belleza, si es que estas tres cosas no son en realidad la misma. Conclou dient que el lector hauria d'experimentar així una sensació de familiaritat i novetat al mateix temps.

Aquesta fórmula de d'Ors seria segurament una quadratura del cercle, a l'abast de ben pocs. Personalment, posats a triar, jo em quedo amb la reiteració, amb la repetició, amb la familiaritat. Acabem escrivint sempre el mateix, com els quadres de Modest Urgell, que criticat per la reincidència en els motius, els titulava irònicament El mateix de sempre. La nostra veu neix de les nostres obsessions i els nostres desitjos, que poden evolucionar i refigurar-se, però que solen mantenir els ingredients de base. M'agrada trobar sempre aquests ingredients en els autors que segueixo, perquè són precisament els que me'ls fan propers. Modiano, Pla, Marías, Trapiello, Azorín, per posar només els primers exemples que em venen al cap d'escriptors pels quals sento predilecció, són prosistes molt diferents, que es caracteritzen per reincidir en temàtiques, mons, idees, visions i, fins i tot, obsessions. Sé el que hi busco i m'agrada trobar-ho. Amb redefinicions, reconstruccions o sense.

***

També quan viatjo a llocs on ja he estat vull trobar allò que ja he vist, que ja he viscut. Això no vol dir que no m'agradi descobrir nous llocs, visitar nous barris, trepitjar carrers inèdits. Sí. Però sobretot el que vull és tornar a viure instants del passat. Vull anar a dinar a aquell restaurant de Mayfair o a aquell pub de Fitzrovia. Vull banyar-me en aquella piscina de Lacoste plena de vespes. Vull tornar a aquella llibreria de vell prop de la plaça Saint Sulpice il·luminada només per una bombeta nua, que tintava els llibres d'un groc mortuori. Vull veure el blau del cel de la capella Scrovegni amb els ulls de 1998. Vull -se'm dibuixa nítidament la imatge a la retina- servir-me parmesà mòlt d'una mena de sucrera d'acer inoxidable al meu plat de pasta al ragú, mentre seiem en una terrassa del Zattere venecià, sota un tendal verd, amb vistes a la Giudecca (dubto que el món girés en aquell moment). Vull passar per davant d'aquella residència d'estudiants georgiana de Marylebone i entristir-me, o no, perquè s'hagi convertit en vivendes de luxe (això últim és una intuïció). Vull que aquell nen ros del ferri d'Estocolm m'agafi de la mà, confonent-me amb el seu pare. Vull que aquell fred de Praga se'm fiqui als ossos i l'hagi d'exorcitzar a còpia de sopes i infusions. Però que sigui aquell fred.

Per això, em molesta que les ciutats canviïn, o encara més, sentir-me'n exclòs, pels motius que sigui, alguns dels quals potser fantasmagòrics, que només veig jo, amb una mirada paranoide. Que el món que es dibuixa no resulta gaire acollidor, ja ho sabem, però que els vells refugis desapareixin i es mantinguin només en la nostra memòria em resulta difícil d'acceptar. Que nos quiten lo bailao, m'escriu avui la D., quasi des del passat i referint-se a altres qüestions, però lamento dir que això no m'aporta cap consol.

I, sí, ja hem tornat a copiar Modest Urgell: el mateix de sempre.

***

Topo amb dues cites d'autors francesos sobre la democràcia. Camus diu que la democràcia no és la llei de la majoria sinó la protecció de la minoria. Saint-Exupéry afirma que una democràcia ha de ser una fraternitat i sinó, és una impostura.

És a dir, el contrari del somos más i de la polarització. Em sento reconfortat amb la companyia d'aquests savis.

***

Aquesta cita de Saint-Exupéry, i la lectura que estic fent de Terre des hommes, m'han fet pensar que quan vam anar a visitar els I. a Speracèdes, vam passar per davant d'una casa on havia viscut l'escriptor-aviador francès. Els I. vivien en una casa a la muntanya, entre Speracèdes i Cabris, prop de Grasse, oberta als quatre vents i amb vistes al mar de la Costa Blava. El que més recordo és que una finestra del menjador enquadrava perfectament el poble de Cabris, situat a uns quilòmetres de distància. La casa de Saint-Exupéry la recordo com més amagada, oculta entre els pins d'aquells boscos. No sé com la vam identificar: potser ens la van mostrar els mateixos I. O potser la vam veure nosaltres mateixos, quan ens vam perdre nombroses vegades per aquells camins de terra, abans d'arribar a la casa. L'À. deuria tenir tres anys, n'han passat gairebé vint, i aquells dies comencen a estar coberts d'una boirina, com en una novel·la de Modiano.

***

Cercant ara informació, trobo que qui vivia a Cabris era realment la mare de Saint-Exupéry. L'escriptor hi havia passat alguna temporada i la tradició local diu que a l'hotel del poble va acabar d'escriure precisament Terre des hommes. També Camus, una altra casualitat, va estar-se a Cabris en diverses ocasions durant els anys 50, a casa d'André Gide, per recuperar-se de la tuberculosi que patia. No van ser els únics artistes que van freqüentar la localitat, que com tota la Costa Blava, compta amb omnipresents referències a la vida artística i literària francesa i d'arreu del món. En la pàgina web de l'ajuntament de Cabris s'assenyala amb orgull que al cafè del poble hom hi podia trobar tres premis Nobel de literatura: Camus, Gide i Martin du Gard.