Notes

Just al costat del meu garatge hi ha un punt en què la casa pròpia i la casa veïna amaguen tots els llums. Això fa que des d'aquell petit espai pugui veure un tros de cel nocturn a la perfecció. És un regal esplèndid, que seria encara millor si es pogués apagar el fanal del carrer, l'únic que molesta. Alguns dies m'entretinc més que altres allí palplantat, mirant les estrelles, titil·lants, i els planetes, més lluminosos i punyents. M'adono que el meu probable astigmatisme m'impedeix enfocar del tot aquests punts de llum minúsculs però intensos, però gaudeixo igualment d'un espectacle insuperable. Dissabte a la nit -la matinada de diumenge ja, de fet- per una d'aquestes giragonses de les òrbites celestes, Orion es trobava en un lloc inesperat. No l'havia vist mai allí, les tres estrelles del cinturó del gegant emergien just per sobre del cingle. Apuntaven com sempre a Sírius, l'estrella més brillant del firmament, en paral·lel al cingle. A sobre d'elles, un planeta -Venus possiblement- emetia encara una llum encara més intensa, com intens era el fred de la nit, que m'empenyia a entrar a casa i refugiar-me sota un sostre més tediós però acollidor.

***
Per cert, l'ocell torna a viure al garatge. Quan activo el comandament al matí, per obrir el cotxe, surt volant esperitat. M'agradaria que pogués seguir dormint, allí refugiat, però no tinc altra manera de fer. Em sap greu, ocell desconegut que veig sortir els matins com una fletxa d'ombra, no ens coneixem però t'he de dir que jo també estava més bé al llit.

***

L'altre dia, el que hi havia al cel just sobre el cingle era la lluna. Una lluna creixent tan prima i nítida que era impossible no sentir-se captivat mirant-la. Hom podia copsar també l'ombra de l'esfera completa de l'astre, dibuixada sobre el negre absolut del cel. Tot era d'una perfecció tan sublim, tant el cercle complet opac com el tall de llum, que era impossible no sentir-se sotmès a aquella visió, inexplicable sense la intervenció divina.

***

Després de setmanes de pluges, freds i vents, sembla que comença a apuntar la primavera. N'hi ha uns quants indicis. No només el maragallià florir dels ametllers, que ja toca, sinó alguns cants matinals d'ocells ocults que m'agradaria identificar. O el brotar, ben evident, dels arbres del jardí. O la calor feixuga d'ahir al migdia. De matí, però, els cotxes del carrer estaven ben coberts d'un gebre cristal·lí i l'aire, aquell aire que és més sensació que matèria i que és l'autèntic herald de primavera, encara no ha arribat.