Notes

A Estocolm, on va anar a recollir el premi Nobel de literatura, Albert Camus va fer una de les seves declaracions més controvertides. Preguntat insisistenment per l'onada de violència que saccejava Algèria durant el seu procés d'alliberament i que causava nombroses víctimes entre la població civil, Camus, fatigat, va respondre el següent: Sempre he condemnat el terror. He de condemnar també un terrorisme que s'exerceix cegament, als carrers d'Alger per exemple, i que un dia pot colpejar la meva mare i la meva família. Crec en la justícia, però defensaré sempre la meva mare abans que la justícia.

Sovint, s'ha citat aquesta resposta de manera inexacta i apòcrifa: Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare. No és això el que va dir Camus, tot i que el sentit de l'expressió no hi difereix massa.

Aquesta declaració de Camus m'ha vingut al cap arran del succeït fa un parell de dies a Venezuela. Lluny de sentir-me Camus, i sense tenir cap vincle emocional amb el país, podria dir que entre el dret internacional i els presos polítics torturats a les presons chavistes, sempre triaré els presos torturats. I més quan el dret internacional, que no és ni tan sols un concepte tan immaculat com la justícia, està en mans d'un consell de seguretat de les Nacions Unides on tenen dret a veto estats tan democràtics com Rússia o la Xina.

***

Quina mandra escriure sobre això. Però més mandra em fa callar.

Dit això, aquest debat sembla clarament estèril quan el país continua governat pels oligarques de la tirania.

***

Tornant a Camus, cal recordar com Sartre i els sartrians li buscaven insistentment la palla a l'ull, quan ells tenien la biga de l'estalinisme i del gulag en l'ull propi.

He trobat aquest post que conté la traducció d'un text de Bernard-Henri Lévy que parla justament d'això.