La diabòlica mania

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida.

Josep Pla, El quadern gris

Bé, són tantes les distàncies que s'han de salvar que no sé ni si cal dir-ho. Però el cert és que darrerament estic experimentant també una creixent mania -no sé si diabòlica- per escriure. Tinc ganes d'escriure de tot i sobre tot, sense ordre ni objectiu clar. Escriuria a tothora i si no ho faig més és per manca real de temps. Fins al punt que, a l'inversa de la dita popular, l'escriure em fa perdre el llegir.
I després ve la constatació de la pobresa dels resultats. La insatisfacció. Molts escrits es queden al camí, a mig fer, al calaix. D'altres apareixen aquí i així anem fent la viu-viu.
I és que la mania d'escriure-ho tot, d'enregistrar qualsevol idea, xoca amb la dificultat pràctica de l'escriptura. L'altra dia, amb el Ramon ens interrogàvem mútuament sobre aquesta realitat i coincidíem en l'enorme dificultat d'escriure, en l'esforç que suposa parir quatre ratlles mínimament acceptables. Voler escriure, estar mancat de temps i haver de sobreposar-se a les dificultats d'aconseguir una sintaxi neta, una adjectivació precisa o una construcció argumental ordenada pot arribar a ser molt fotut. Cal l'ofici d'un artesà, la paciència d'un pescador, la màgia d'un artista, la seguretat d'un rendista, la precisió d'un cirurgià, la traça d'un orfebre. I qui no té aquestes qualitats les ha de suplir amb tenacitat i brega, com un migcampista lluitador, però mai s'obtenen els resultats d'un Platini de la paraula. Potser sí que escriure és una activitat realment diabòlica com deia el mestre Pla.