Mallorca, 244 (1)

En una conversa telefònica, l'amiga S, coneixedora de la meva passió planiana, em pregunta si sé on havia viscut Josep Pla durant els seus anys d’estudiant a Barcelona. Li responc que al carrer de Mallorca. A quina alçada?-insisteix. Em sembla recordar que prop de la rambla Catalunya i així li ho dic. M’interroga sobre el número. Li contesto que no en tinc ni idea i es fa un silenci a l’altre costat del telèfon.
Resulta que, en la seva nova feina, l’amiga S ocupa un despatx al número 244 del carrer de Mallorca, tocant a la rambla Catalunya. Efectivament, és la finca on vivia Josep Pla i així m’ho comunica l’S, deixant passar primer uns segons per fer créixer la intriga.
Automàticament, li demano que em convidi a visitar l’immoble i així quedem. Per no perdre’m en llargues recerques sobre el paper, li demano a l’À, que té més recent la lectura de El quadern gris, versió online, si recorda haver llegit l’entrada del dietari en què parla del seu pis de Barcelona. Ràpidament i eficient, m’envia aquest enllaç, corresponent al 9 de gener de 1919. La descripció és breu:

A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca -Mallorca 244, 2n 1a. Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis –pujada l’escala una mica obscura– em sembla incolor, inodor i insípid. I a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos –menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

Pregunto a l’S què hi ha actualment al 2n 1a i em diu que el despatx d’un sindicat. És curiós que en el pis burgès de l’Eixample on s’instal·là la família Pla, ara hi hagi un sindicat. Sembla ser que la finca pertany a la Diputació de Barcelona i alguns dels pisos estan destinats a les seccions sindicals dels seus treballadors. El 2n 1a li correspon a la CGT.
Arriba el dia i l’S em mostra el seu despatx, amb finestra a nivell del carrer Mallorca, entre rambla Catalunya i passeig de Gràcia. Fa una certa enveja. Pugem a peu al segon pis, fins a la porta de Can Pla. El meu fetitxisime em fa acaronar el pom, però no arribem a trucar perquè ens deixin entrar. Els pisos han canviat força, convertits en despatxos i vist un, vistos tots. No crec que ens aporti gaire cosa.
Realment, aquesta conversió en oficines resta personalitat a moltes d’aquestes finques de l’Eixample. Recordo que Pla dedica un capítol del seu llibre Barcelona, una discussió entranyable a descriure les olors que li anaven arribant a mesura que pujava les escales d’un bloc de pisos barceloní: que sí ara cigrons, després bledes i més amunt cols. No sé si devia ser aquest del carrer Mallorca, però segur que ara no hi ha ningú disposat a fer-hi bullir cols.
Per celebrar aquesta modesta ruta literària anem a dinar al cafè de la llibreria Central.