Barcelona (II)

Cada dia, al matí, passo amb el cotxe pel tram del carrer Alí Bei comprès entre Marina i Sardenya. El pas elevat del carrer Marina talla Alí Bei i el deixa en via morta. Això fa que aquest fragment de carrer tingui molt poc trànsit i, d’alguna manera, romangui en un altre temps. No és que sigui un carrer especialment bonic ni agradable, és més aviat gris i polsós però possiblement això li doni un cert caràcter.
A la banda de muntanya, els edificis són moderns i anodins i a l’altra vorera hi ha algunes cases antigues. A Barcelona hi ha milers de cases de pisos com aquestes, sense cap mena d’ínfules, però amb detalls de bellesa simple i barojiana: la reixa d’un balcó, una persiana de fusta, una placa metàl·lica amb el número del carrer.
Una d’aquestes cases està abandonada. Les finestres estan tapiades, les portes barrades. Fins i tot té el cartell penjat d’una casa d’enderrocs. En les torratxes d’un balcó hi viuen però, miraculosament, algunes plantes humils. Sobre una de les portes es conserven les lletres pintades d’un antic negoci. Si sabés de tipografia les podria qualificar però, malauradament, no és el cas. Només puc dir que em remeten a temps passats: els anys trenta, potser quaranta. O potser m’equivoco. Les he volgut retratar aquí perquè no trigaran a desaparèixer, com tantes reminiscències del que hem estat. L’únic que roman és el canvi, he sentit dir a algun d’aquests gurús empresarials que són la versió evolucionada dels xarlatans de fira. No sé d’on deuen haver tret la frase, perquè no acostumen a ser massa llegits, però és veritat. La nostra identitat canvia contínuament, es va transformant. Això ja no és el que era, diu la gent, però realment, algun cop ho ha estat? Tot canvia i mai ens tornarem a banyar al mateix riu. Però, no sé per què, sap greu que determinades coses canviïn.
Bé, aquestes són les lletres:

Per darrera, aquestes cases velles donen a un cap de futbol on deu jugar algun equip de categories inferiors. Algun dia n’haurem de parlar d’aquests equips barcelonins: Europa, Júpiter, Martinenc, Horta, Sants... Els de l’Espanyol ens els mirem amb tendresa però alhora amb terror, veient amb vertigen la imatge del que podríem ser. Són el nostre retrat de Dorian Gray.
Balcons de voltes, persianes, safareigs donen a aquest camp desert, on em sembla sentir la barreja de crits i xiulets d’un diumenge al matí. La casa enrunada fa una certa pena des d’aquí, com aquelles parets que veiem de vegades quan s'enderroca un bloc de pisos: quadrícules de diferents colors, amb rajoles aquí, empaperats allà. Retalls de vida morta, com les pells que deixen les serps.

A la cantonada del carrer hi ha un edifici nou, però no és un més. Crec que són habitatges per a joves d’aquests que va fer fa uns anys l’ajuntament. Té una certa gràcia, amb el seu to volgudament soviètic. Juntament amb una font que hi ha a la cantonada del davant, acaba de tancar el conjunt.