Contra el pensament monolític

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Tots tenim les nostres idees, la nostra manera de pensar i de veure el món. I ens agrada compartir aquests pensaments amb persones de creences i enfocaments de la vida similars. De vegades, trobar aquests entorns propers té un efecte balsàmic i fins i tot terapèutic, especialment en llocs on existeix una línia de pensament dominant que, volgudament o no, s’imposa a les altres.
Suposo que és un mecanisme d’autodefensa: saber que no estem sols, que hi ha algú que pensa com nosaltres. Segurament aquest fet es fa més palès quan aquestes idees, creences, opinions –fins i tot comportaments– són més minoritaris i s’allunyen d’allò que en l’àmbit polític es coneix eufemísticament com la centralitat. Però aquesta reflexió va més enllà de les idees polítiques, crec que pot aplicar-se a qualsevol forma de pensament o actitud a l’hora d’afrontar la vida.
Constatada aquesta realitat, aquesta tendència a envoltar-nos d’un ambient còmode, crec que és prou evident que la diferència enriqueix. Enriqueix i ens enriqueix. A mi, personalment, mai m’han fet el pes els entorns monolítics. Ni les escoles on tots els alumnes procedeixen d’un mateix segment social, ni els cercles religiosos molt definits, ni els cenacles polítics monocords ni tan sols els ambients esportius on tothom crida en la mateixa direcció. Hom pot arribar a experimentar un cert tedi entre els de la mateixa corda. La confluència balsàmica pot esdevenir unanimitat embafadora i endogàmia empobridora.
En posaré un exemple. En la popular –i francament mancada d’interès pràctic– xarxa social Facebook, hom rep contínuament comunicacions d’amics per adherir-se a diferents a grups, iniciatives o reivindicacions. A banda que la utilitat d’aquestes adhesions és més que discutible, aquestes circulen en cercles de persones properes en termes ideològics o sociològics i rarament creuen aquestes barreres, i queden circumscrites en entorns ja convençuts, fins al punt que la reiteració en la recepció d’aquests missatges arriba a generar un cert avorriment.
Això no vol dir que renunciem a les nostres idees. Ben al contrari, en el nostre dia a dia contínuament trobem elements que retroalimenten el nostre mode de pensament i de veure el món. Diàriament es produeixen fets “que ens donen la raó”. I tenim clar, perquè els nostres principis, valors i ideologies acostumen a ser sòlids, que si el món seguís aquests principis aniria millor.
Crec, però, que hauríem de fer l’esforç de veure els valors positius que les ideologies contràries a la nostra han aportat a la societat. Hi són i en podríem fer una llista. És un exercici interessant, que hauríem de ser capaços de poder fer.
La biografia de l’escriptora jueva ucraïnesa Irène Némirovsky, escrita per la seva filla Elisabeth Gille, descriu molt bé com es va alimentar a Europa, i més concretament a França, el germen de l’antisemitisme durant els anys trenta del segle passat. M’ha fet pensar molt. Si es fa una abstracció s’arriba a la conclusió que moltes de les lamentables situacions que es van viure, avui no serien possibles –o almenys això em sembla– gràcies a determinades aportacions que l’esquerra política ha fet durant dècades. Valors que tradicionalment pertanyien a l’esquerra avui són plenament assumits pel conjunt de la societat i això ens ha permès avançar en termes de justícia i respecte de drets. És una evidència que hauria de poder reconèixer tothom.
Per contra, valors com ara la responsabilitat, el respecte, l’esforç o la disciplina, que a casa nostra s’han identificat durant molts anys amb la dreta més dura, s’han demostrat essencials en àmbits com el de l’ensenyament. Això hauria de ser assumible a la destra i a la sinistra sense complexos. Com també que la tolerància davant determinades actituds de protesta molt arrelades al nostre país, com ara els talls de carreteres o l’actual bloqueig continuat de les classes de determinades universitats per part dels estudiants anti-Bolonya, no pot ser acceptable.
En són només alguns exemples, però penso que il•lustren com aquesta confluència i assumpció de valors de diferents tipus de pensament tradicionalment antagònics acaben enriquint la societat. Crec que aquesta és una reflexió necessària.
Malauradament, el debat polític del dia a dia està molt lluny del món de les idees i de la construcció social que se’n deriva, tot i que sembla que darrerament algunes coses estan canviant. Potser perquè aquesta crisi ens obliga a replantejar-ho tot.