Aquest dies estic immers en la lectura d'alguns llibres d'Emmanuel Carrère: Kolhós, Una novel·la russa i segur que en vindran més. De naturalesa híbrida, aquests dos primers volums parteixen d'històries familars per acabar centrant-se en el propi univers de l'autor, en el seu món interior. I és en aquesta part quan els llibres, al meu parer, guanyen. Les històries de besavis russos i georgians m'importen ben poc, fins que la figura d'un dels avis projecta en l'autor una ombra on hi trobem els seus propis dimonis. Les històries personals, que l'autor explica sense manies, emergeixen llavors amb tota la seva força en un estil, no d'escriptura però sí d'enfocament, que em recorda al de Knausgård. De Carrère, fins ara només n'havia llegit aquella història tenebrosa però alhora apassionant que és L'adversari. Ara m'adono del meu error per no haver-me endinsat més en l'obra de Carrère. Però ara és una sort no haver esgotat aquests cartutxos, perquè aquest univers se m'obre verge amb tota la seva grandesa. També penso en com de perillosos són aquests autors quan esdevenen personatges de la vida real i en la sort que tenim els que només els llegim, des de la distància, sense acostar-nos-hi. Perquè la seva voracitat és enorme i els seus límits, inexistents.
***
Sovint, per poder ser justos de veritat, calen certes injústicies.
***
Quan li dic a l'R. que la pel·lícula de Nolan m'ha despertat interès per l'Odissea i que m'estic plantejant llegir-la, em respon amb una frase d'un mític acudit de l'Eugeni que sovint recordem: el papà s'ha tornat boig!
***
Hom acostuma a tenir simpatia per les formigues. Per la seva tenacitat, constància, força, capacitat d'organització... Aquesta simpatia s'esvaeix, però, quan hom es troba en el bàndol contrari. Costa de valorar positivament la construcció de túnels per tota la cuina, la impossibilitat de deixar cap aliment al marbre més de cinc minuts, l'envaïment de pugons a les plantes del jardí, especialment al llimoner, tan estimat. És llavors quan totes aquestes virtuts es pateixen i, en conseqüència, es relativitzen.
***
Tinc, en canvi, afecte per les sargantanes, que han proliferat de forma extraordinària al jardí. La manca de depredadors -gats i nens silvestres- ho deu haver fet possible. Ara n'hi ha moltes de petites, deu ser l'època de cria. Les veig córrer en totes direccions, sempre esverades, mentre llegeixo o camino. Ajuden a donar un aire rústic, una mica salvatge, al nostre hàbitat. Sí, ja no es pot aparcar al carrer, no paren de passar cotxes, però tenim en canvi totes aquestes sargantanes que ens envolten.
***
Diuen que es pot canviar de tot menys d'equip de futbol. És força cert. Però jo crec que tampoc es pot creuar fàcilment la línia que separa aquests dos bàndols: els esperits crítics i els esperits conformats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada