Els valors de la Garrotxa i el túnel de Bracons

Article publicat a El Punt:

Sempre he sentit un afecte especial per la comarca de la Garrotxa, que he idealitzat -potser ingènuament- com a exemple de les essències de Catalunya. La maragalliana fageda d’en Jordà, l’escola pictòrica d’Olot, l’arrelament del carlisme, la preservació d’unes valls pràcticament inalterades, el pes específic de l’economia agrària o, fins i tot, l’orografia volcànica són icones del particularisme garrotxí. Parafrasejant Josep Pla podríem parlar d’un petit món del Pirineu que conserva una certa virginitat (encara que en aquest camp, com bé se sap, no hi ha gradació) en aquesta Catalunya nostra superpoblada i hiperurbanitzada. En el meu diccionari personal Garrotxa apareix com a antònim de Baix Llobregat. I perdó per la franquesa i la incorrecció política.
Hi ha un episodi històricoliterari que il·lustra bé aquesta imatge personal i idealitzada de la Garrotxa. Marià Vayreda comença els seus Records de la darrera carlinada explicant perquè va unir-se a les partides carlines que guerrejaven per les muntanyes. Com a conseqüència de la revolució de 1868 (coneguda com la Gloriosa), s’havia imposat un règim que, segons el testimoni de Vayreda, actuava de forma absolutament arbitrària i injusta. A Olot, els anomenats voluntaris de la llibertat profanaven esglésies i trepitjaven els sentiments de molta gent del país. Vayreda –jove idealista: catalanista, conservador i catòlic- no va poder suportar aquest afront i va entendre que sumar-se als rebels carlins no només era la millor manera de defensar els seus ideals sinó gairebé una obligació de tipus moral. Després vindria un cert desengany, però a mi m’ha quedat gravada aquesta reacció de revolta com a exemple d’una comarca amb una personalitat acusada. El diccionari ja defineix una garrotxa com una terra aspra, de difícil petjar, i així fou per als anomenats sipais. En les pintures de Josep Berga i dels germans Vayreda, les taques vermelles de les boines carlines i de les barretines destaquen sobre el verd de les valls i dels cims agrestes com una imatge de compromís amb el país, desafiament i resistència.
Aquesta personalitat garrotxina, expressada també en el català pur i gairebé incontaminat que avui encara s’hi parla, neix en part d’un cert isolament. Als que vivim a la Catalunya central no ens ha estat mai fàcil arribar a les valls de la Garrotxa. Ho explica Josep Pla, recollint el testimoni de Rafael Puget, a Un senyor de Barcelona. Parla del viatge d’Osona a la Garrotxa a finals del segle XIX per anar a les fires de Sant Lluc: “El viatge era sensacional, grandiós, fascinador: de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores i fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic...Quina manera de viatjar, Déu meu, més plàcida i agradable”. Bé, segurament avui en dia tenim un altre concepte de placidesa.
El mateix Josep Pla torna a insistir en aquest recorregut, fet mig segle després en autobús, a De l’Empordanet a Andorra, on descriu les dificultats de transitar d’Olot a Vic a través del paisatge privilegiat, però alhora difícil, del Collsacabra: “La carretera es fa més costeruda; l’autobús puja lentament, esbufegant”.
Ara tot ha canviat. La nova carretera pel túnel de Bracons permet arribar de Vic a la Vall d’en Bas en poc més de vint minuts. S’ha debatut molt sobre el peatge a pagar per aquesta millora de les comunicacions. Personalment, crec, però, que la gran reflexió hauria d’estar no tant en l’impacte físic de la nova via com en el canvi de model de desenvolupament que pot representar. Paisatgísticament, l’efecte és innegable, tot i que crec que l’obra s’ha fet prou bé i se n’han minimitzat les conseqüències (malgrat em diuen que el pitjor seran les noves variants que encara s’han de construir). Però, més enllà de l’impacte ecològic i paisatgístic de la carretera, hi ha tot el que pot implicar trencar les barreres geogràfiques amb la província de Barcelona. Econòmicament, aquesta obertura ha de ser beneficiosa per al teixit productiu garrotxí, almenys a curt termini, però pensant en el futur cal tenir en compte l’impacte que pot tenir aquest creixement. La Garrotxa no s’hauria d’emmirallar en els models intensius de producció ramadera de comarques veïnes de l’interior de Catalunya ni en la hipertròfia del sector turístic d’altres àrees gironines. Hauria de buscar un creixement basat en la qualitat i en el respecte escrupulós als valors lligats als seus particularismes, tant culturals com geogràfics o paisatgístics. Suggereixo creuar la frontera i anar a buscar el model en el migdia rural francès, fidel a les seves essències, orgullós de la qualitat dels seus productes i resistent als cants de sirena de l’hipercreixement. El Carcí, la Gascunya o l’Albigès com a guia.
L’actual crisi és la mostra de la fallida a gran escala d’un tipus de model econòmic. No només globalment, sinó també localment, s’hauria de fugir com de la crema d’aquests esquemes de desenvolupament basats en el creixement ràpid i insostenible.

Barcelona (II)

Cada dia, al matí, passo amb el cotxe pel tram del carrer Alí Bei comprès entre Marina i Sardenya. El pas elevat del carrer Marina talla Alí Bei i el deixa en via morta. Això fa que aquest fragment de carrer tingui molt poc trànsit i, d’alguna manera, romangui en un altre temps. No és que sigui un carrer especialment bonic ni agradable, és més aviat gris i polsós però possiblement això li doni un cert caràcter.
A la banda de muntanya, els edificis són moderns i anodins i a l’altra vorera hi ha algunes cases antigues. A Barcelona hi ha milers de cases de pisos com aquestes, sense cap mena d’ínfules, però amb detalls de bellesa simple i barojiana: la reixa d’un balcó, una persiana de fusta, una placa metàl·lica amb el número del carrer.
Una d’aquestes cases està abandonada. Les finestres estan tapiades, les portes barrades. Fins i tot té el cartell penjat d’una casa d’enderrocs. En les torratxes d’un balcó hi viuen però, miraculosament, algunes plantes humils. Sobre una de les portes es conserven les lletres pintades d’un antic negoci. Si sabés de tipografia les podria qualificar però, malauradament, no és el cas. Només puc dir que em remeten a temps passats: els anys trenta, potser quaranta. O potser m’equivoco. Les he volgut retratar aquí perquè no trigaran a desaparèixer, com tantes reminiscències del que hem estat. L’únic que roman és el canvi, he sentit dir a algun d’aquests gurús empresarials que són la versió evolucionada dels xarlatans de fira. No sé d’on deuen haver tret la frase, perquè no acostumen a ser massa llegits, però és veritat. La nostra identitat canvia contínuament, es va transformant. Això ja no és el que era, diu la gent, però realment, algun cop ho ha estat? Tot canvia i mai ens tornarem a banyar al mateix riu. Però, no sé per què, sap greu que determinades coses canviïn.
Bé, aquestes són les lletres:

Per darrera, aquestes cases velles donen a un cap de futbol on deu jugar algun equip de categories inferiors. Algun dia n’haurem de parlar d’aquests equips barcelonins: Europa, Júpiter, Martinenc, Horta, Sants... Els de l’Espanyol ens els mirem amb tendresa però alhora amb terror, veient amb vertigen la imatge del que podríem ser. Són el nostre retrat de Dorian Gray.
Balcons de voltes, persianes, safareigs donen a aquest camp desert, on em sembla sentir la barreja de crits i xiulets d’un diumenge al matí. La casa enrunada fa una certa pena des d’aquí, com aquelles parets que veiem de vegades quan s'enderroca un bloc de pisos: quadrícules de diferents colors, amb rajoles aquí, empaperats allà. Retalls de vida morta, com les pells que deixen les serps.

A la cantonada del carrer hi ha un edifici nou, però no és un més. Crec que són habitatges per a joves d’aquests que va fer fa uns anys l’ajuntament. Té una certa gràcia, amb el seu to volgudament soviètic. Juntament amb una font que hi ha a la cantonada del davant, acaba de tancar el conjunt.

Barcelona (I)

Tot i haver-la blasmat en alguns moments, el fet de perdre contacte amb la ciutat de Barcelona em resulta ara dolorós. Li trobo ara totes les gràcies, en forma de qualsevol detall ínfim: el cartell d’una botiga arcaica, l’empedrat desigual d’un carreró, l’olor dels llibres nous en alguna llibreria, la fresca d’un capvespre ara que comença a fer calor...
Hi ha moltes barcelones. Això és un gran tòpic però no deixa de ser una realitat. I darrera els quatre gargots grollers de la ciutat del turisme i de la zona blava, hi són encara vius els traços esbossats al llarg de diferents èpoques que han dibuixat la veritable ciutat de Barcelona. No cal fixar-s’hi gaire per trobar-los: les persianes verdes d’una galeria d’un pati interior de l’Eixample, un immens plataner que surt majestuós d’un mar d’uralites als Encants, les finestres polsoses d’un magatzem abandonat del Poble Nou, la majestuositat del Museu de Zoologia a la Ciutadella, el ressò d’uns passos als porxos d’en Xifré... És un dibuix difícil d’esborrar, malgrat fets com ara l’homogeneització del comerç, l’increment estratosfèric del cost de la vida, l’americanització dels costums, la lamentable evolució que ha patit la Rambla o el degotall de desaparicions de cinemes històrics (l’altre dia en fèiem la llista i no acabàvem).
Queda molta Barcelona per conèixer i per viure. I, a mesura que passen els anys, m’adono que és en els detalls on cal buscar-la. Detalls com aquesta botiga del carrer Bonsuccés que vaig fotografiar amb el mòbil mentre la G s’hi comprava unes mitges.

Contra el pensament monolític

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Tots tenim les nostres idees, la nostra manera de pensar i de veure el món. I ens agrada compartir aquests pensaments amb persones de creences i enfocaments de la vida similars. De vegades, trobar aquests entorns propers té un efecte balsàmic i fins i tot terapèutic, especialment en llocs on existeix una línia de pensament dominant que, volgudament o no, s’imposa a les altres.
Suposo que és un mecanisme d’autodefensa: saber que no estem sols, que hi ha algú que pensa com nosaltres. Segurament aquest fet es fa més palès quan aquestes idees, creences, opinions –fins i tot comportaments– són més minoritaris i s’allunyen d’allò que en l’àmbit polític es coneix eufemísticament com la centralitat. Però aquesta reflexió va més enllà de les idees polítiques, crec que pot aplicar-se a qualsevol forma de pensament o actitud a l’hora d’afrontar la vida.
Constatada aquesta realitat, aquesta tendència a envoltar-nos d’un ambient còmode, crec que és prou evident que la diferència enriqueix. Enriqueix i ens enriqueix. A mi, personalment, mai m’han fet el pes els entorns monolítics. Ni les escoles on tots els alumnes procedeixen d’un mateix segment social, ni els cercles religiosos molt definits, ni els cenacles polítics monocords ni tan sols els ambients esportius on tothom crida en la mateixa direcció. Hom pot arribar a experimentar un cert tedi entre els de la mateixa corda. La confluència balsàmica pot esdevenir unanimitat embafadora i endogàmia empobridora.
En posaré un exemple. En la popular –i francament mancada d’interès pràctic– xarxa social Facebook, hom rep contínuament comunicacions d’amics per adherir-se a diferents a grups, iniciatives o reivindicacions. A banda que la utilitat d’aquestes adhesions és més que discutible, aquestes circulen en cercles de persones properes en termes ideològics o sociològics i rarament creuen aquestes barreres, i queden circumscrites en entorns ja convençuts, fins al punt que la reiteració en la recepció d’aquests missatges arriba a generar un cert avorriment.
Això no vol dir que renunciem a les nostres idees. Ben al contrari, en el nostre dia a dia contínuament trobem elements que retroalimenten el nostre mode de pensament i de veure el món. Diàriament es produeixen fets “que ens donen la raó”. I tenim clar, perquè els nostres principis, valors i ideologies acostumen a ser sòlids, que si el món seguís aquests principis aniria millor.
Crec, però, que hauríem de fer l’esforç de veure els valors positius que les ideologies contràries a la nostra han aportat a la societat. Hi són i en podríem fer una llista. És un exercici interessant, que hauríem de ser capaços de poder fer.
La biografia de l’escriptora jueva ucraïnesa Irène Némirovsky, escrita per la seva filla Elisabeth Gille, descriu molt bé com es va alimentar a Europa, i més concretament a França, el germen de l’antisemitisme durant els anys trenta del segle passat. M’ha fet pensar molt. Si es fa una abstracció s’arriba a la conclusió que moltes de les lamentables situacions que es van viure, avui no serien possibles –o almenys això em sembla– gràcies a determinades aportacions que l’esquerra política ha fet durant dècades. Valors que tradicionalment pertanyien a l’esquerra avui són plenament assumits pel conjunt de la societat i això ens ha permès avançar en termes de justícia i respecte de drets. És una evidència que hauria de poder reconèixer tothom.
Per contra, valors com ara la responsabilitat, el respecte, l’esforç o la disciplina, que a casa nostra s’han identificat durant molts anys amb la dreta més dura, s’han demostrat essencials en àmbits com el de l’ensenyament. Això hauria de ser assumible a la destra i a la sinistra sense complexos. Com també que la tolerància davant determinades actituds de protesta molt arrelades al nostre país, com ara els talls de carreteres o l’actual bloqueig continuat de les classes de determinades universitats per part dels estudiants anti-Bolonya, no pot ser acceptable.
En són només alguns exemples, però penso que il•lustren com aquesta confluència i assumpció de valors de diferents tipus de pensament tradicionalment antagònics acaben enriquint la societat. Crec que aquesta és una reflexió necessària.
Malauradament, el debat polític del dia a dia està molt lluny del món de les idees i de la construcció social que se’n deriva, tot i que sembla que darrerament algunes coses estan canviant. Potser perquè aquesta crisi ens obliga a replantejar-ho tot.

El xantatge del Q3

Amb la crisi, cada dia hi ha empreses que tanquen o redueixen plantilla, deixant moltes persones sense feina. És un degoteig constant i difícil d’aturar. I aquestes empreses i persones passen a ser números en una estadística. Són empreses i treballadors de segona.
En canvi, sembla que hi ha companyies i, de retruc, treballadors que són més que de primera. De Champions League, gairebé. Són empreses que els governs de torn no poden permetre’s el luxe –encara no sé per què- que tanquin (el volum de facturació i treballadors afectat se supera amb escreix sumant empreses mitjanes i petites molt més eficients que tanquen dia rera dia com si res). I els seus directius i accionistes s’aprofiten de la situació fins al límit, pressionant les institucions per obtenir ajuts, beneficis i tractes de favor.
El cas de Seat-Volkswagen-Audi amb el famós Q3 comença ja a ser vergonyós. Un autèntic xantatge. Segurament si s’haguessin distribuït els ajuts i beneficis que s’han donat al llarg de la història a Seat entre petites empreses per fomentar-ne la competitivitat i la innovació, el resultat seria incomparablement millor en termes d’ocupació i creixement per al país. Ara, amb el ditxós Q3, la cosa arriba al límit. Només demanaria que si mai adquirís algun vehicle d’aquesta marca –fet improbable- se’m descomptés la part alíquota a la meva contribució, via impostos, al sosteniment de la sucursal local d’aquesta companyia multinacional alemanya. Potser em sortiria de franc.

El valor de les marques

Converses amb el meu fill:

- Quan faci cinc anys, pel meu aniversari, vull una pilota de futbol.
- Molt bé.
- Sí, però la vull de les que tenen com una ratlla així (i dibuixa amb el dit el símbol de Nike).

- Papa, què és el McDonald’s?
- Un resturant on fan hamburgueses. Alguna vegada hi hem passat pel davant. Tenen uns cartells amb una espècie d’M de color vermell.
- No papa, l'M és groga.

Cànons de llibreries

El meu documentalista de capçalera m’envia l’enllaç d’aquest bloc. És interessant per a tots els bojos dels llibres i d’un dels seus entorns naturals, les llibreries. Seguint la teoria del cistell de cireres (allò que n’agafes una i te’n emportes d’altres enganxades per la cua), en aquest bloc trobo l’enllaç a aquesta notícia de The Guardian sobre les deu llibreries més boniques del món.
I entre una cosa i una altra arribo a aquest altre bloc (me l'he de mirar amb calma però em sembla una extraordinària font d'informació per als amants dels llibres vells) on un comentarista remet a una nova llista de The Guardian, en aquest cas sobre les millors llibreries de vell del món.
Això m’empeny a crear també el meu propi top ten (de tot tipus de llibreries), això sí sense posar-hi ordre. Els aspectes a valorar són múltiples, diversos i subjectius.
Aquí va la llista:

Costa Llibreter (Carrer Sant Sadurní, Vic): perquè és una de les millors llibreries de vell que conec, pel tracte, per l’amistat i perquè m’hi sento com a casa (hi he arribat a canviar els bolquers i a donar el biberó als meus fills).
Llibreria Central (Carrer Mallorca, Barcelona): perquè en termes objectius és la millor llibreria de Barcelona. M’hi passaria hores.
Shakespeare and Company (Carrer de l’Odéon, París): per mítica i referent literari d’una època. No l’he coneguda mai però, com deia aquell, he llegit molt sobre el tema i és com si l’hagués viscuda. Podria acceptar-se el sucedani que hi ha actualment a la vora de Notre-Dame, encara que no és el mateix.
Bouquinistes del Sena (París): per romanticisme naïf, pel plaer de passejar-s’hi, perquè sempre ens quedarà París.
Manufacture Royale (Montolieu, França): per l’entorn. No sé si encara existeix però és un luxe remenar llibres en una antiga fàbrica del segle XVIII als afores d’un poble idíl·lic del Llenguadoc dedicat als llibres.
La Gralla (Granollers): per ser l’exemple d’una excel·lent llibreria en una ciutat mitjana.
Addyman Books (Hay-on-Wye, Gal·les): per ser una de les millors llibreries –tot i que costa triar-ne una- en aquest paradís que és Hay-on-Wye. Ganes de tornar-hi.
George Bayntun (Bath): pel seu sòtan ple de joies a bon preu i per les seves vitrines plenes d’altres joies a no tan bon preu. Una autèntica meravella.
Joan Capdevila (Vic i Aiguafreda): perquè és un plaer mirar i remenar llibres a la seva parada del mercat de Vic i perquè és un luxe tenir un llibreter de vell a Aiguafreda.
Marks & Co. (Londres): la llibreria literària per execel·lència, que esdevé protagonista del llibre 84, Charing Cross Road de l’escriptora nordamericana Helen Hanff. Desapareguda fa dècades, és un autèntic mite.

I de regal, aquest calaix de sastre: perquè estic segur que me’n deixo alguna, perquè n’hi ha moltes que no en recordo el nom (prop de la plaça de Saint-Sulpice de París, al Barrio Alto de Lisboa, a Stratford-upon-Avon, al barri de Bloomsbury de Londres, a mil i una viles de França), perquè n’hi ha d’altres que podrien ser aquí perfectament (Laie, Documenta, Central del Raval, Áncora y Delfín...), per les desaparegudes (Francesa, Cinc d’Oros...), per les volgudament oblidades (bones llibreries de vell amb llibreters tibats), per les fires i mercadillus (Toulouse, Cahors, Mercat de les puces de París, Fira del Passeig de Gràcia, Mercat de Sant Antoni...), per les que encara no conec (Lello de Porto, els paradisos de Buenos Aires i Montevideo, els tresors amagats de la Gran Bretanya, el Marché Georges Brassens de París), pel Rastro i la Cuesta de Moyano (que si ho diu en Trapiello deuen valer la pena, encara que jo no hi he trobat mai res), per altres pobles de llibres que penso visitar algun dia (Redu o Ureña), per algunes magnífiques llibreries virtuals, etcètera.

Animo als comentaristes habituals (i també als no habituals) a que facin les seves aportacions.

La diabòlica mania

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida.

Josep Pla, El quadern gris

Bé, són tantes les distàncies que s'han de salvar que no sé ni si cal dir-ho. Però el cert és que darrerament estic experimentant també una creixent mania -no sé si diabòlica- per escriure. Tinc ganes d'escriure de tot i sobre tot, sense ordre ni objectiu clar. Escriuria a tothora i si no ho faig més és per manca real de temps. Fins al punt que, a l'inversa de la dita popular, l'escriure em fa perdre el llegir.
I després ve la constatació de la pobresa dels resultats. La insatisfacció. Molts escrits es queden al camí, a mig fer, al calaix. D'altres apareixen aquí i així anem fent la viu-viu.
I és que la mania d'escriure-ho tot, d'enregistrar qualsevol idea, xoca amb la dificultat pràctica de l'escriptura. L'altra dia, amb el Ramon ens interrogàvem mútuament sobre aquesta realitat i coincidíem en l'enorme dificultat d'escriure, en l'esforç que suposa parir quatre ratlles mínimament acceptables. Voler escriure, estar mancat de temps i haver de sobreposar-se a les dificultats d'aconseguir una sintaxi neta, una adjectivació precisa o una construcció argumental ordenada pot arribar a ser molt fotut. Cal l'ofici d'un artesà, la paciència d'un pescador, la màgia d'un artista, la seguretat d'un rendista, la precisió d'un cirurgià, la traça d'un orfebre. I qui no té aquestes qualitats les ha de suplir amb tenacitat i brega, com un migcampista lluitador, però mai s'obtenen els resultats d'un Platini de la paraula. Potser sí que escriure és una activitat realment diabòlica com deia el mestre Pla.

Mallorca, 244 (i 2)

L'À, grandíssim documentalista, em fa notar que l'1 de març de 1919 Josep Pla torna a escriue a El quadern gris sobre el pis del carrer Mallorca.
La situació econòmica familiar, motivada pels negocis ruïnosos del seu pare que tant van marcar l'escriptor empordanès, fa que la família hagi de deixar el pis de Barcelona. Pla qualifica aquest fet de desagradable però no sembla que Pla hagi de trobar a faltar el pis de l'Eixample:

L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut –els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrera, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.

Ni fred ni calor, insípid, inodor, incolor. Sembla inequívoca la seva indiferència per Mallorca, 244. Després d'això, Pla iniciarà un periple d'estances -a Barcelona, a Madrid i per tot Europa- en cases de dispesa, que deixarà una important empremta en la seva literatura.

Mallorca, 244 (1)

En una conversa telefònica, l'amiga S, coneixedora de la meva passió planiana, em pregunta si sé on havia viscut Josep Pla durant els seus anys d’estudiant a Barcelona. Li responc que al carrer de Mallorca. A quina alçada?-insisteix. Em sembla recordar que prop de la rambla Catalunya i així li ho dic. M’interroga sobre el número. Li contesto que no en tinc ni idea i es fa un silenci a l’altre costat del telèfon.
Resulta que, en la seva nova feina, l’amiga S ocupa un despatx al número 244 del carrer de Mallorca, tocant a la rambla Catalunya. Efectivament, és la finca on vivia Josep Pla i així m’ho comunica l’S, deixant passar primer uns segons per fer créixer la intriga.
Automàticament, li demano que em convidi a visitar l’immoble i així quedem. Per no perdre’m en llargues recerques sobre el paper, li demano a l’À, que té més recent la lectura de El quadern gris, versió online, si recorda haver llegit l’entrada del dietari en què parla del seu pis de Barcelona. Ràpidament i eficient, m’envia aquest enllaç, corresponent al 9 de gener de 1919. La descripció és breu:

A l’estació de França, un faetó de vidres tirat per un cavall escanyolit ens transporta tota la família fins al pis del carrer de Mallorca -Mallorca 244, 2n 1a. Els vidres trontollen en l’empedrat del carrer. Barcelona desfila a través d’aquestes pampallugues vibràtils. Tot és molt diferent, és clar, de les coses de la vida immediata, tot és més gros i més important, però res no m’atrau amb força. El pis –pujada l’escala una mica obscura– em sembla incolor, inodor i insípid. I a més sorprenentment petit. Aquesta reducció de proporcions fa que tot ens caigui una mica a sobre. Si no tinguéssim res més a fer ens posaríem tristos –menys l’Angeleta, que potser perquè és més de pagès que nosaltres està il·lusionada i no para un sol moment de feinejar.

Pregunto a l’S què hi ha actualment al 2n 1a i em diu que el despatx d’un sindicat. És curiós que en el pis burgès de l’Eixample on s’instal·là la família Pla, ara hi hagi un sindicat. Sembla ser que la finca pertany a la Diputació de Barcelona i alguns dels pisos estan destinats a les seccions sindicals dels seus treballadors. El 2n 1a li correspon a la CGT.
Arriba el dia i l’S em mostra el seu despatx, amb finestra a nivell del carrer Mallorca, entre rambla Catalunya i passeig de Gràcia. Fa una certa enveja. Pugem a peu al segon pis, fins a la porta de Can Pla. El meu fetitxisime em fa acaronar el pom, però no arribem a trucar perquè ens deixin entrar. Els pisos han canviat força, convertits en despatxos i vist un, vistos tots. No crec que ens aporti gaire cosa.
Realment, aquesta conversió en oficines resta personalitat a moltes d’aquestes finques de l’Eixample. Recordo que Pla dedica un capítol del seu llibre Barcelona, una discussió entranyable a descriure les olors que li anaven arribant a mesura que pujava les escales d’un bloc de pisos barceloní: que sí ara cigrons, després bledes i més amunt cols. No sé si devia ser aquest del carrer Mallorca, però segur que ara no hi ha ningú disposat a fer-hi bullir cols.
Per celebrar aquesta modesta ruta literària anem a dinar al cafè de la llibreria Central.

Vignamaggio

Abans d’ahir van fer per la tele Molt soroll per res, de Kenneth Branagh. Malgrat tenir moments de tensió dramàtica, és possiblement una de les pel·lícules que més bé transmet la joia de viure. El fragment inicial, amb el príncep i el seu seguici cavalcant pels turons suaus i assolellats de la Toscana i desfermant una autèntica bogeria a mesura que arriben a la vil·la que els acollirà, n’és tota una mostra.
Bàsicament Molt soroll per res és una pel·lícula amable, agradable, plena de lluminositat, que deixa una empremta de felicitat. Emma Thompson irradia plenitud i bellesa, Kenneth Branagh juga amb gràcia el seu paper, Denzel Washington és la viva imatge de la serenor i Michael Keaton no deixa de sorprendre. Keanu Reeves és tan previsible en la seva malignitat que no arriba a alterar la placidesa del film. Prop dels murs de la bella vil·la, enmig dels jardins clàssicament italians i sota un sol que dóna vida, saps que tot acabarà bé. Els dilemes shakespearians es fan miques entre el paisatge de vinyes i xiprers.
Ara fa sis anys, quan vam ser a la Toscana, vam saber que ben a prop teníem la vil·la de Don Leonato, escenari de Molt soroll per res. La regió és plena de vil·les i casalots amb història però aquest té un afegit especial. Es diu Vignamaggio i, segons diuen, va pertànyer també a la família de la Monna Lisa, els Gherardini. Prop de Greve in Chianti – i de la seva bella plaça triangular- a Vignamaggio es dediquen avui en dia a la producció de vi i a l’agriturismo. Nosaltres només hi vàrem treure el cap, però sens dubte ha de ser un luxe hostatjar-se sota el mateix sostre que un dia va acollir les belles Beatriu i Hero.

Petita alegria matinal

De vegades, escoltant les notícies hom experimenta petites alegries. Són alegries absurdes, d'un pur infantilisme que diria Pla, però què hi farem. Després de tants panegírics embafadors amb aquests personatges, doncs mira.