Escriu avui Quim Monzó a La Vanguardia sobre la generalització del costum de fer-se petons per saludar-se, fins i tot entre desconeguts. En general, comparteixo la seva opinió sobre aquesta banalització dels petons, però el que realment m'ha fet gràcia és la coincidència amb l'observació que va fer-me fa pocs dies la meva filla.
Deia l'N.: Els adults -i utilitzava aquest terme amb un cert to despectiu- quan us feu petons no els feu ben fets, feu així- i acostava la seva galta a la meva i feia un petó a l'aire.
Efectivament, coses dels adults.
23.10.13
13.10.13
Quinze anys
A risc de convertir aquest bloc en un monogràfic de nostàlgia musical, reprodueixo avui aquest fragment de l'article de Javier de las Muelas al Magazine de La Vanguardia sobre el Gimlet, local emblemàtic del barri barceloní de la Ribera. Escriu per acabar de las Muelas:
Y siempre había música. Esencial en mi vida: Ramones, Clash, Devo, Talking Heads, Pretenders, B-52's, Secretos, Radio Futura... Algún tema de Sisa, Gato Pérez, Julio Iglesias y mi canción favorita: Para ti, del grupo Paraíso. Muchas parejas surgieron del Gimlet. Siempre intentábamos que la chica, en vez de un refresco, eligiera un cóctel. Al pedir el tercero sabíamos que la película tendría buen final.
I sí, era magnífica aquesta cançó de Paraíso, que recordo haver escoltat en dos formats. Primer en cassetes que ens gravava l'amic J. reaprofitant cintes de Superéxitos del 79 i similars que regalaven les caixes d'estalvi -quan encara no es dedicaven a vendre participacions preferents- i després en un recopilatori en disc de vinil -La edad de oro del pop español- que encara guardo amb respecte. Teníem tretze, catorze, quinze anys, la modernitat entrava en comptagotes -les cintes que el nostre amic J. portava de Vinaròs- en el nostre racó de la vall i ni imaginàvem que les noies que ens agradaven canviessin la cocacola per un còctel, però el món se'ns començava a dibuixar, amb tots els seus clarobscurs. Cançons com aquesta emergeixen quasi de la boira però el record esborra tots els grisos de l'època.
11.10.13
A dormir (II)
Poso a dormir l'N. i, com que no l'he vist en tot el dia, no puc deixar de jugar amb ella. Li faig pessigolles i, com que en té moltes, de seguida em diu que pari. Però jo faig com si me n'anés i segueixo fent-la riure agafant-la pel clatell. Fins que em diu: - Va, papa, prou. Punto pelota!
7.10.13
Italià
Dimecres: un mal dia, ànims baixos. Al migdia decideixo anar a distreure'm a la fira de llibres vells del passeig de Gràcia. Però no aconsegueixo interessar-me pels llibres ni per les parades. Camino sense esma entre la gent, absent, fins que em para una senyora d'uns seixanta anys. Em pregunta en italià per la casa Batlló. Li contesto instintivament, no sé ben bé per què, en anglès. Però no m'entén i em pregunta si no parlo italià. Li responc que no, però com que l'explicació és molt senzilla -som a tocar de l'edifici- balbucejo quatre paraules en un italià impostat de la plana de Vic. Em dóna les gràcies per les indicacions i, mentre se'm va, em diu amb simpatia meridional acompanyada de la corresponent gestualitat:
- Si! Parla italiano!
No puc estar-me de somriure-li jo també. Curiosament, aquesta trobada ocasional ha dissipat, ni que sigui per uns moments, humors tèrbols i obscurs.
5.10.13
Notes
Al cinema Alhambra de la Garriga l'affiche, poèticament simbòlic, de la pel·lícula Therèse D. El rostre de la bellíssima Audrey Tautou tacat pel negre de la pintura dels ulls que ha fet córrer una llàgrima. I aquesta historia, la de la burgesa Therèse Desqueyroux. de la novel·la de François Mauriac, infeliçment casada, que no deixa de ser, penso, un desideràtum del romanticisme masculí.
***
Llegint La maleta del náufrago, de Felipe Benítez Reyes. Un parell de dards que l'autor encerta en el centre de la diana:
Magritte es, fundamentalmente, ingenio, que es no ser gran cosa.
La prosa de M. Manent como un paisaje de hierba mojada.
***
Trobar-se, de vegades, a la vida en situacions totalment inesperades i defensar-se vivint-les com una pura irrealitat.
***
Efecte flashback d'una cançó que sona a la ràdio del cotxe. Vint-i-cinc anys enrere a la casa paterna: un vinil que gira al tocadiscs mentre una llum daurada entra pels vidres antics, irregulars, de la finestra de la cambra. M'abraça la mandra d'un dia còmode de Setmana Santa, un dia sense significació -dimarts o dimecres- i sense massa coses a fer. Una lletra de desamors que parla d'un carrer gris de París contrasta amb la calidesa de la llum del sol i amb la il·lusió de l'espera de l'hora de trobar-me amb ella.
I ja ha passat un quart de segle. Y en mi vieja habitación hay cortinas para que no entre el sol.
29.9.13
A dormir
Poso a dormir l'N. Li faig un petó, ella em fa una ametralladora de petons i quan me'n vaig sento que em diu:
- Papa, que dormis com un tronc, que avui has corregut molt i deus estar molt cansat.
Li dono les gràcies. No sé què més dir.
- Papa, que dormis com un tronc, que avui has corregut molt i deus estar molt cansat.
Li dono les gràcies. No sé què més dir.
22.9.13
Divine Deco
Fa unes setmanes ja vam escriure sobre Hidcote manor. Era aquella mansió anglesa on vam pilotejar amb velles raquetes de fusta enmig d'uns jardins bellíssims. Doncs bé, tot just abans de sortir a passejar pel jardí, el visitant té la possibilitat de visitar la recreació que s'ha fet en una de les habitacions de la casa del despatx del seu creador, el major Lawrence Johnston. I molt oportunament, en aquella cambra hi sona un disc de swing, una de les músiques de l'època, que ajuda a crear l'atmosfera del que imaginem era la vida d'aquell militar esdevingut col·leccionista botànic.
Els anglosaxons, bons negociants, posen a la venda després aquell disc, Divine Deco, a la botiga del manor i, és clar, els mediterranis mitòmans no ens podem estar de comprar-lo. I avui, quan tota la familia ha sortit a comprar, en la benaurada solitud de la casa, l'he fet sonar per posar-me a escriure aquestes ratlles.
Etiquetes de comentaris:
Anglaterra,
Cotswolds,
Música
16.9.13
Meravelles
Truco a casa. S'hi posa l'N.
- Hola papa!
- Hola N.! Com ha anat el primer dia de col.le?
- Molt bé! La meva mestra es diu Alícia... com la del país de les meravelles.
5.9.13
Paradisos
Retornen aquests dies breus imatges de l'estiu, que ens semblen ja pròpies d'un temps llunyà, com si s'haguessin vestit del color sèpia de les velles fotografies. Piscines, cotxes amb el volant a la dreta, arenals a la vora del mar, carrers de cases georgianes... són els escenaris d'un conjunt de moments d'un passat sorprenentment recent. I d'aquests records un em crida especialment l'atenció pel seu to hiperbòlic i humorístic. Som a la piscina, l'N. i jo. Li agrada que la llenci enlaire, amb el nas tancat que diu ella. Després de cada llençament surt de l'aigua buscant l'aire per respirar i nedant rudimentàriament, amb les dificultats de la primera infantesa, fins arribar on sóc i agafar-se'm. Demana repetir l'operació una i altra vegada. Fins que provo una alternativa. L'assec a la meva espatlla i la llenço amb un capgirell cap enrere. Tot just ho acabo de fer, m'adono que ha estat un moviment massa agosarat i penso que sortirà espantada, potser plorant, de l'aigua. Però no. Ve com sempre cap a mi i em diu, feliç, en castellà: es lo mejor que me ha pasado en la vida. No cal dir que s'ha convertit en la nostra frase de l'estiu.
***
Un nou retard dels ferrocarrils de la Renfe em regala la possibilitat d'acabar la lectura d'un llibre excel.lent: Solsticio, de José Carlos Llop. Records d'infantesa i evocació d'un escenari perdut que esdevé una mena de llavor que farà créixer l'arbre de la creació literària. Escriu Llop que el tiempo de Betlem fue el tiempo de la verdad. El tiempo donde no había pasos en falso y todas las cosas eran verdad y eran esenciales. Sí, conec perfectament aquest sentir: la certesa que fou en aquells moments on tot era cert i real. Potser sí que aquells jocs -d'aigua o de terra- eren el millor de la vida.
Etiquetes de comentaris:
Família,
José Carlos Llop
1.9.13
On són?
Què se n'ha fet? Els recordo ajeguts davant d'una casa de colònies amb el sac de dormir o la motxilla com a coixí. Són joves, molt joves. Quasi nens. Tot i que això mai ho admetrien. Tenen converses banals i riuen molt. Fumen els seus primers cigarrets (i en algún cas, els últims). No els preocupa res. No saben què els espera ni els interessa en absolut. La nit anterior alguna companya de classe els ha mirat amb uns ulls que no havien vist mai. S'han perdut en laberints d'arbres, de braços i de nit. Aparenten no estar desconcertats i segueixen rient amb estridència. Els imagino com una espècie extingida, llunyana, perduda. Però si tanco els ulls, els veig encara perfectament. Reviuen quan sonen certes músiques i allí, en l'era d'aquella masia, en un radiocassette igual d'arcaic que ells, sonaven nítidament aquests acords que m'emocionen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
