***
Després veig dues cotxes fumades que s'aguanten, no sé ben bé com, enfilades sobre el sòcol de pedra de la paret del jardí, on hi ha alguns formiguers. Fan el seu vermut, com qui pessiga olives. Una certa sensació de venjança.
***
Una tòrtora planta cara a una garsa i l'empaita, volant sobre els xiprers. Mai ho hauria dit.
***
Doneu-li una barca a un hortera i treurà màxim rendiment a la seva producció d'horterades.
***
Barcelona. Vaig a prendre un cafè a un establiment Bracafé. M'assec a la petita terrassa. El soroll dels cotxes és molest, però encara ho és més la conversa a crits d'uns adolescents de la taula veïna. Fa calor i demano un cafè amb gel. Una cambrera -no sé si la propietària- xinesa, em porta un café ben llarg, molt calent i un got a banda, amb un únic glaçó, trist, paupèrrim, solitari. Quan faig la mescla, obtinc un líquid marronós aigualit i tebi, sense gràcia ni fortuna. Em sembla la metàfora perfecta de la Barcelona que em rodeja: un nucli de qualitat -Barcelona en sí mateixa, com el bon cafè Bracafé- diluïda en un entorn que la desdibuixa, la despersonalitza, l'aigualeix.
***
Tornant per l'autopista, veig travessar, just sobre meu, una puput, amb els seus colors característics: mig cos ataronjat, com la terra d'una pista de tennis, i l'altre mig blanc i negre, com la samarreta d'un jugador de la Juve.
***
Els agapants del jardí comencen a treure flor. El primer sol del matí projecta sobre la paret l'ombra de les ponzelles. En el meu imaginari, els agapants són la representació de l'estiu. Em porten al record alguns jardins provençals -a Uzès, Gordes o Saignon- florint al costat d'una piscina, mentre les preocupacions s'esvaeixen com ho fan els núvols en aquells cels d'un blau tan pur. A mitjan juliol aquestes flors blnques i blaves, que abans s'hauran obert del tot, començaran a pansir-se i ens recordaran com de fugaços són els estius, com de ràpid passen els dies de vi i roses.
***
Els nostres agapants són un regal que vaig fer-li a la G. per un aniversari de casament. Des de llavors han crescut, fins al punt de trencar el test de terrissa que els encabia. L'any passat van passar mig hivern sense test -els meus intents d'enganxar-lo amb coles diverses van resultar fallits- i vaig acabar partint-los a cop d'aixadell i replantar-los en dues torratxes noves. Convalescents, l'estiu passat van fer unes florides febles, però aquest any han reviscut amb tota la seva força, traient les seves tiges llargues i dures, profundament virils, que han crescut ràpidament les últimes setmanes. La florida que ara s'ha iniciat coincidirà, si no amb el temps de les cireres, sí amb el de les ampolles de vi blanc fresques i entelades.
***
No formar mai part de cap grup. No creure en els colors d'una empresa, d'un grup professional, d'un partit polític, fins i tot d'una colla d'amics. Pensar que més de tres o quatre persones és ja una multitud incòmoda. La independència a ultrança, potser patològica.
***
Sense deixar de ser crèdul i ingenu, l'empirisme de la vida m'ha fet perdre la fe. Sobretot la fe en els homes. Fins i tot en els professionals de les disciplines més sòlides.
La química, en canvi, és tota una altra cosa. Sempre he intentat evitar, tant com he pogut, l'ús de la farmàcia, però que bé que va un bon antinflamtori, un analgèsic, un antibiòtic.
***
Aquests dies que he mirat tant tennis per la tele, m'he empassat una colla d'anuncis, sempre els mateixos, en cada descans. Són, en general, anuncis bonics: el de Rolex, tan intens, el de Renault amb imatges pararolandgarrosianes i una versió alentida de fons del you are always on my mind, i el de Versace amb música de Placebo. M'ha fet recordar que quan feia curses, ara fa deu anys, em posava de sortida el The bitter end de Placebo, que m'esperonava amb el seu ritme frenètic i m'ajudava a córrer el primer quilòmetre amb poc més de quatre minuts. Després, el meu ritme anava baixant amb música que s'anava acompasant per buscar la resistència. Han passat els anys, el meu cos s'ha afeblit; ja no faig curses ni sento la necessitat d'esgotar, com quan tens quaranta anys, les últimes gotes de jovuentut. Si algun dia encara vaig a córrer, ho faig sense música ni cap interès per mirar el cronòmtre, només intento arribar sa i estalvi. El sol de la joventut ja fa temps que s'ha post. Però res d'això té massa importància. Perquè quan l'altre dia vaig voler escoltar altra vegada The bitter end, el que vaig recordar sobretot és que moltes d'aquelles curses les feia amb en G. Ens trobàvem abans, parlàvem una estona, fèiem veure que escalfàvem una mica, corríem després cadascú al seu ritme -només un dia vaig poder arribar abans que ell- i després ens tornàvem a veure a l'arribada. Ell probablement no havia sentit mai aquella cançó, que només sonava en els meus auriculars, però escoltar-la ara em va fer pensar indefectiblement en ell i vaig experimentar una tristesa molt profunda, un sentiment d'incomprensió de la realitat. Amb en G. ens vèiem poc, en realitat, però alguna cosa me'l feia sentir molt proper. Podria explicar de moltes maneres aquella amistat, per exemple, enumerant les seves múltiples virtuts. Però m'agrada manllevar l'explicació que Montaigne donava de la seva amistat amb Étienne de la Boétie, que també va morir massa jove: Perquè era ell; perquè era jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada