Una gran final

Escric aquestes ratlles mentre veig, a la televisió, els jugadors de l’Atlètic de Madrid celebrant la seva classificació per la final de l’Europa League (nova denominació de la tan nostrada i desitjada UEFA). I, des del sofà de casa, em sumo a l’alegria de l’èxit d’aquest club germà.
No entendré mai l’odi que alguns aficionats de l’Espanyol professen pel club petit de Madrid i que els porta a insultar-lo al camp amb epítets que només s’acostumen a dedicar als nostres rivals metropolitans (i no em refereixo al Gavà o a la Gramenet).
Amb l’Atlètic (em nego a escriure Atlético com tampoc escric London) ens uneixen moltes coses. Jo m’identifico plenament amb el protagonista d’aquell espot publicitari a qui el seu fill preguntava amb transcendència: “Papá, ¿por qué somos del Atleti?”.
Recordo també un partit de la Champions League que enfrontava, com ahir, el Liverpool i l’Atlètic a Anfield. També llavors Fernando Torres, la gran estrella que va deixar els matalassers pels reds, estava lesionat i veia el partit des de la llotja. En aquell partit, l’àrbitre va xiular un penal escandalós contra l’Atlètic (als pericos això també ens sona proper) i el niño es va posar a aplaudir. Vaig pensar que sí, que tots hem de tenir clar qui ens paga el sou, però que una cosa és estar jugant al camp i una altra és veure el partit amb la distància de la graderia. I que el cor és sempre el cor. El mercenari em va resultar des de llavors antipàtic.
Ahir, l’equip gran del mercenari va caure eliminat i el seu equip de sempre, acostumat al patiment i a les dificultats, va passar a la final. Me n’alegro enormement.
Ara vindrà la final. Una final que passarà gairebé desapercebuda, oculta darrera el so estrident de les trompetes de l’altra final, la Gran Final. Però per a mi serà especialment atractiva.
L’altre contendent, el Fulham, també és de la meva corda. De fet, amb algú que llegirà això tenim pendent una escapada a Londres per, entre d’altres coses, anar a veure un partit a Craven Cottage. Malgrat la poca simpatia que professo pel propietari de l’equip, Mohamed Al Fayed, el Fulham és darrerament –juntament amb el paracatalà Wigan- el meu referent a la lliga anglesa. Final, doncs, d’equips petits de grans ciutats. Guanyi que guany estaré content, encara que em sàpiga greu per qui perdi. La cita és el 12 de maig.