***
També em toca sovint defensar els francesos davant l'aversió generalitzada que els acostumen a tenir els nostres compatriotes. Els parisencs, però, m'ho posen difícil.
***
No em queda més remei que constatar que París cada vegada m'agrada menys. La seva degradació també és aparent i ambiciosa, a més de progressiva. El que succeeix quan el seu principal equip de futbol guanya una competició n'és una mostra significativa. Però no és l'única.
***
Aquest article de Ferran Toutain el comparteixo en bona mesura.
***
Arriba tard. Fa una exposició ben travada però amb algun element estrany, que només se sosté en el seu propi món. És un bon professional de l'escriptura., s'hi guanya la vida, aparentment. Quan se'n va, també apressadament, deixa un rastre com el dels comediants ambulants que recorren les places dels pobles amb el seu espectacle lluminós, de focs d'artifici.
***
De l'últim text escrit sobre París en trec la conclusió de la meva incomoditat en l'escriptura narrativa. La successió de fets em condueix a una acceleració innecessària per arribar al destí al més aviat possible. Em sento més còmode en la placidesa de la descripció, en el monòleg introspectiu o, fins i tot, en la reflexió tortuosa que en la conducció d'una concatenació temporal de successos. En aquest últim cas m'apressa arribar al desenllaç, acabar, posar el punt i final. Potser aquest sigui un altre dels meus límits per a l'escriptura de ficció. Així i tot, ho tornarem a provar, aquí a sota
***
Roland Garros és un prestigiós torneig de tennis. També és un lloc on hi ha molta gent. Aquest és un dels seus trets definitoris. La intel·ligència artificial em diu que cada dia hi poden anar unes quaranta mil persones. Si a l'ingredient de la multitud hi afegeixes l'altre ingredient maleït, el de la calor extrema, el còctel és terrible i fa molt difcíl que hom -jo- pugui arribar a gaudir de l'espectacle tennístic. La meva bona voluntat, tanmateix, hi és. Crema solar, barret, colors clars, pantalons curts són elements que m'acompanyen. També la predisposició a viure una experiència (perdó pel terme) extraordinària, que difícilment repetiré. Són les onze del matí quan m'assec a la grada de la pista Suzanne Lenglen per veure el primer partit. Com que encara és mig buida ocupo una cadira, que no és la meva, a l'ombra. Els jugadors fan l'escalfament introductori i comencen a jugar. El partit, que juguen un francès amb cognom poc francès (Rinderknech) contra un austríac amb cognom poc austríac (Rodionov) no m'interessa gaire. A una altra pista, la Simonne Matthieu, juga la italiana Paolini, que em genera més interès, així que en un dels primers intercanvis abadono la meva localitat, que no és meva, i faig cap a l'altra pista. El camí no està exempt de dificultats ni d'entreteniments. A banda del sol, que cau de ple, hi ha múltiples pistes menors on també es juguen partits. Il·lús de mi, em pensava que seria senzill entrar-hi i sortir-ne. Sóc d'aquells tastaolletes a qui, quan va al tennis, agrada veure molts jugadors, passar d'un partit a un altre. Més si són al millor de cinc sets. Els partits a cinc sets són com els llibres llargs, que quan són bons són extraordinaris, però això succeeix molt poc. La gran majoria en tindria prou amb els tres sets convencionals. Com les novel·les, on tot el que sigui passar de les dues-centes pàgines és gairebé sempre innecessari. Però tornant al que ens ocupa, com que el problema principal d'aquest recinte és la superpoblació, fins i tot en les pistes més petites i en els partits en aparença menys atractius, es forma una llarga cua... sota el sol. Per acabar seient en una grada atapeïda de gent... a ple sol. Així que m'oblido de les pistes secundàries i vaig caminant -esquivant riuades humanes- fins la Simonne Matthieu. De camí passo per la botiga central on una llarga cua de persones s'espera per entrar (sembla que també està plena). Per fortuna una part del camí, que és llarg, circula en paral·lel als hivernacles d'Auteil -una llàstima no poder entrar-hi- i queda ben resguardat del sol. Aquesta és segurament la part més bonica de tot l'espai: els hivernacles antics, els grans arbres, l'orangerie adjacent on han habilitat uns menjadors. La pista, la tercera en grandària, també és més acollidora. Hi accedeixo, ara sí, fàcilment, però només trobo lloc al sol. Per aquest motiu, la grada està gairebé buida. Ja és migdia i si a l'ombra s'arriba als trenta graus, al sol se supera àmpliament aquesta temperatura. El joc és bonic, té interès, però hom ha d'alternar les estones assegut al sol amb d'altres dret a l'ombra a l'empara de les grades. Des d'allí també es veu bé el partit, que s'acaba enduent Paolini en dos sets. Quan he fet tot el camí de tornada, m'assabento que en aquella mateixa pista jugava, tot seguit, Stan Wawrinka. Suat, desfaig el camí, i... la pista ja és plena. Maleeixo tot el santoral tenístic des de René Lacoste fins Roger Federer. Suat, me'n torno, no sense aturar-me a mig camí a beure una ampolla de Perrier au citron. Quatre euros et demi, s'il vous plaît, monsieur. M'he oblidat ressenyar que porto tot el dia una motxilla negra adherida a l'esquena perquè la senyoreta de la consigna l'ha considerat massa petita per ser guardada allí. Désolée, monsieur.
A la pista dotze, dret i estirant el coll veig els últims jocs del partit que juga Matteo Berrettini. Quan s'acaba i la gent marxa, m'assec i des d'allí veig jugar Jódar, la gran promesa del tennis espanyol, a la pista adjacent, que també és plena a vessar. Uns italians drets que volen un autògraf de Berrettini sobre la seva bandera tricolor em tapen una mica. Alguns, i algunes, es deleixen per acostar-se al bell Berrettini. Jo em quedo amb el moment en què, en un passadís estret, vaig estar a escassos centímetres de Steffi Graf. Tot i que no hi havia mòbils, tinc una foto (analògica) que ho corrobora. Eren uns bons temps: les olimpíades es feien a Barcelona, tenia vint-i-dos anys i just havia acabat la putain de carrera.
Quan acaba el partit de Jódar ja és l'hora de dinar. Compro un entrepà plastificat (jambon, beurre et fromage, vuit euros et demi, monsieur s'il vous plaît). M'estalvio l'aigua: després de beure'm la Perrier he guardat l'ampolla i l'he reomplert en una font després de fer, això sí, la cua corresponent. Tinc la gran fortuna de trobar una cadira a l'ombra, sota uns arbres deliciosos.
- Est-ce qu'il y a quelqu'un ici?- pregunto a les persones que seuen a les cadires contigües.
- Non, monsieur, on l'a réservé pour vous.
Per fi trobo uns parisencs amables, penso. Però potser són de la província: han vingut de Tours, de Brest o de Vierzon a veure el Roland Garros. Al cap d'una estona, quan torno a passar per allí, ells segueixen asseguts a l'ombra, ben feliços, amb un aparent desinterès pels partits de tennis. Em truca l'À., que s'ha vist amb un amic que treballa a la Wilson, i decidim anar a la nostra localitat de la pista Suzanne Lenglen. Ell no ha dinat i fa una parada per menjar un frankfurt -dix euros et demi monsieur, s'il vous plaît- Tenim la sort que el gir del sol ha posat les nostres localitats a l'ombra. Foragitem uns okupes i ens situem per veure el partit entre Svitolina i una hongaresa, Anna Bondár. Sempre m'ha sorprès la tendència general de la gent a posar-se a favor del bo (la bona en aquest cas). Jo, al contrari, tendeixo sempre a decantar-me pel més feble. La Lenglen treu fum aplaudint Svitolina, que a més és la dona de la glòria local Gaël Monfils, mentre el meu jo rebel desitja el triomf de Bondár, que comença guanyant però acaba sucumbint davant del joc de la ucraïnesa. Jeu, set et match pour Svitolina (pronunciï's Svitolinà).
Anem a veure Casper Rudd. El noruec juga contra un rus classificat de la fase prèvia: Safiullin. El partit és a la pista Simonne Mathieu, així que toca travessar altre cop tot el recinte. Pel camí hi ha una mena de dutxes que llancen aigua polveritzada i serveixen per refrescar-se. L'efecte és transitori però s'agraeix. Quan acaben els partits, els pisters ruixen també el públic amb les mangueres. Quan arribem, la pista és plena, lògicament, però aconseguim posar-nos drets en un lateral, a l'ombra, des d'on veiem el matx la mar de bé. Ruud és el jugador perfecte i el gendre perfecte. Calmat i serè, és l'antítesi del seu compatriota Knausgard. Els seus cops són d'un academicisme ortodox. Situat en l'elit del tennis mundial, li ha faltat sempre aquell bri de genialitat o de contundència per guanyar un grand slam. Avui s'emporta els dos primers sets, el primer amb facilitat i el segon al tie break amb més dificultats. El rus va sentint-se cada cop més còmode. A nosaltres en canvi ens pesa ja el cos de tant estar drets. Amb la fi del set, hi ha gent que marxa i ens colem a unes bones localitats. El tercer set és igualat, el joc es fa intens, el partit guanya en tensió. Però el partit s'allarga i comença a ser hora de marxar cap a l'aeroport. 3 a 2 de Ruud. Marxem? No encara, al següent canvi. 5 a 2. Apurem va, que això s'acaba. El servei és per al rus: 5-3. Ara treu Ruud i s'acabarà segur. El noruec té algunes pilotes de partit però el rus li trenca sorprenentment el servei: 5 a 4. Ara sí que hem de marxar, no hi ha més remei. L'À. recull la seva bossa a la consigna. La noia que no ha volgut la teva motxilla era molt guapa, oi? Ara m'hi he fixat, diu. El responc amb una mirada poc amigable. Arriba el taxista que ens ha de portar a l'aeroport. És un cotxe vermell, petit i vell. Ell és molt jove, vesteix una samarrreta de la selecció del Marroc, té el cabell llarg i rinxolat, la pell molt blanca i els ulls blaus. Barcelona!, diu, Barça! Ja hi som, el mateix de sempre. Moi, Paris-Saint-Germain. Porta el seient tan reclinat que quasi jeu, les finestres ben obertes i música hip-hop en francès a tot drap. L'À i ell parlen de futbol, que sí el PSG, que sí el Marroc, que sí Lamine Yamal. Tanco els ulls i m'abstrec en el brogit quasi lisèrgic del trànsit i la música. Circulem pel périferique i travessem després la banlieue per unes autopistes arcaiques. Aquesta part de París és d'una lletjor esfereïdora. Escolto fragments de la conversa. Quan parla del Paris-Saint-Germain diu nous amb un orgull candorós, entendridor, com si ell marqués els gols. Acostuma a passar amb molts seguidors dels equips grans, que els èxits d'aquests equips constitueixen per a ells una vàlvula d'escapament de la pròpia mediocritat. Quan l'equip propi també és mediocre hom no té ni això, però s'eviten aquests ridículs.
Arribem a Orly. El control és ràpid, l'aire condicionat, fantàstic. Em bec dues orangines amb molt gel. L'À. posa el partit de Rudd al mòbil. La sorpresa és enorme: ha acabat perdent el tercer set i també el quart, amb molta facilitat per 6 a 0. Sembla que la calor l'ha afectat, però la tenacitat nòrdica s'acaba imposant al cinquè set. Marxem cap a casa. Au revoir. O no.
***
Somio que he d'entrar a la presó, no sé per què. Els meus pares m'acompanyen i em compren un gelat abans de deixar-me, tan tranquils, perquè ingressi al centre penitenciari. Però no és ben bé aixì, perquè ni el personatge sóc jo ni els meus pares són els meus pares. Somio, doncs, en tercera persona. Potser deu ser allò de je est un autre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada