L'Albufera

El Palmar, a l'Albufera. El seu urbanisme, les construccions i, lògicament, l'entorn recorda alguns pobles del Delta de l'Ebre. No és que conegui bé cap de les dues terres, però la relació és immediata. Tot i que aquí el paisatge i l'ambient em semblen una mica més esquerps i salvatges. Potser és perquè bufa un vent fort que fa moure les aigües de l'estany, donat-los un aspecte inclement i inquietant.

Les construccions d'aquest poble són la practicitat pura: cubs de quatre parets i sostre. Al voltant dels quatre carrers traçats amb tiralínies, els canals, amb les velles barques aturades, que no sé si fan encara alguna funció, a banda d'alimentar els pensaments literaris dels visitants receptius. La gran receptivitat dels estranys es focalitza, però, en les paelles. Restaurants arreu, els criden, ens criden. Les terrasses, a redós del vent i a l'escalf d'aquest sol de desembre són un reclam poderós. És agradable asseure-s'hi i menjar-hi l'arròs, enduts pel tipisme. A la taula del costat, sentim dues parelles parlant de golf, esport que acaben de practicar els dos homes. Golf i albufera fan una parella de difícil encaix, però que resulta, alhora, poderosament metafòrica d'aquesta terra de contrastos i clarobscurs, potser fruit de la mateixa llum mediterrània.

Quan marxem, per les carreteres que creuen les aigües, el paisatge em sembla d'un gran caràcter. La força d'aquest onatge d'aigua dolça fa que la calçada quedi molla, el vent ressona, la carretera dibuixa giragonses difícils per creuar canals i esquivar els estanys. El cotxe sembla inerme davant dels embats del vent i de la força oculta de l'aigua. El sol baix s'emmiralla en els arrossars quiets, mentre centenars de xatracs remenen els fangars. L'amplitud, el vent, la solitud juguen a favor de la novel·la naturalista: es fàcil imaginar-se drames protagonitzats per personatges esventats, enduts per la necessitat, el desig o l'ira. Però també és fàcil pensar que aquesta terra ha d'estar poblada d'homes i dones savis, coneixedors dels secrets de la natura i de l'ofici de viure'n, personatges delibians. Aquest món em fa pensar, un cop més, en la insignificància dels individus de la societat moderna davant la vida real de la natura.

***

Ahir vaig escriure sobre Altea, avui sobre l'Albufera. Es pot escriure d'un indret, del seu esperit, sense conèixer-lo a penes, tan sols havent-hi passat unes hores o uns dies? No és arriscat, injust, superficial, suferflu o, fins i tot, frívol?

La meva resposta és que no. Perquè la creació neix d'impressions i percepcions. No és altra cosa la pintura impressionista, que és un dels corrents artístics més purs i sincers. Crec que en l'escriptura pot pasar una cosa semblant. Almenys en l'escriptura d'atmosferes, espais, moments.

Altea

Altea té alguna cosa de població de la Côte d'Azur. El seu aire nadalenc extemporani em recorda al de Saint-Tropez. Els seus pendents, als de Grasse o els de tantes poblacions de la Riviera. Però quan vam ser fa uns anys, per aquestes mateixes dates, en aquelles costes, hi feia fred. A Saint-Tropez hi bufava un vent gèlid, que glaçava les orelles. Aquí, en canvi, el temps és absolutament primaveral: els abrics que hem portat són ridículs i fan nosa. Potser per això aquestes ornamentacions nadalenques encara estan més fora de lloc. Fan bonic, tanmateix. Recordo que a Saint-Tropez, al carrer de les botigues de luxe hi havia uns ossos immensos fets de petites bombetes. Aquí, a la plaça de l'església -l'església amb petites cúpules de ceràmica blava que corona el poble- hi ha també un cub lluminós, del mateix estil, en forma de regal. Els nens hi passen per dins i s'hi fotografien, com feien antany els nostres. Aquesta és una placeta elegant, neta, cuidada, amb un parell de terrasses plenes de gent bevent i xerrant, que fan oblidar la presència de l'epidèmia. A dos passos, hi ha un petit mirador amb una escultura d'un minotaure, d'estil picassià. Des d'allí es veu el port i les muntanyes de la serra Gelada, que, en forma de cap, s'endinsen en el mar. Al capvespre, es comencen a encendre les llums del poble baix. Al mig del s'hi veu l'estació, amb un tren petit aturat, que sembla de joguina. És un tren que fa pensar en estiueigs antics. Arribar en tren a una població costanera, treure'n les maletes i quedar-se palplantat a l'andana, una mica desprotegit i perdut, a l'albor del destí, és -crec- la millor manera de sentir-se estiuejant. És la millor opció per ser absolutament forani i deixar-se portar pels esdeveniments. Què és estiuejar, viatjar, si no trencar rutines i aventurar-se a viure aventures? És això, també, el que m'ha fet pensar en la Costa Blava i en els seus estiueigs elegants i arcaics. També la geografia del poble: l'església, les escales i els carrerons ascendents, empinats, m'han recordat especialment Menton. Però els carrers i placetes, ja profundament italians de Menton, de cases grogues, ocres i taronges, aquí són immaculadament blancs. D'un blanc eivissenc, andalús, cadaquesenc.

Des del mirador d'Altea, a l'horitzó, sorgeixen els gratacels de Benidorm, com un estrany miratge, dibuixats sobre l'esplendor taronja de la posta de sol, que els fa encara més irreals, com una aparició impossible al mig de la serra que toca el mar.

No sabria dir si m'agrada Altea. La seva hibernació és palesa però no absoluta. El seu hivern és càlid i calm, inexistent. M'agrada sortir al matí a comprar el pa en mànigues de camisa, i perdre'm una estona pels carrerons, quasi deserts en aquell moment. Hi ha gent que trafiqueja per les cases i d'altres que omplen garrafes a les fonts. Uns pintors emblanquinen la façana d'una casa. En aquesta època molts comerços són tancats, esperant el seu moment de brotar, com els arbres a l'hivern. No voldria que fos estiu, que deu convertir el laberint de carrerons en un infern intransitable de gentades i en un marasme de bars i botigues, intrusos com els mercaders del temple de Jerusalem. I sí, ara el poble és buit, però no ho és prou com per tenir una atmosfera romàntica de qui espera temps millors, una tristesa de mesos de vents i solituds, un enyor de rialles i amors d'estiu. En el silenci d'Altea no hi sentim les veus que ens parlen de joventuts perdudes o de somnis de moments que no tornaran. Altea, a l'hivern, és un equilibri inestable. L'enyorarem els dies més freds de gener, però sentirem la vida més real entre les parets de casa. 

Escric això en el silenci de la nit, al llit, sota un teulat de bigues de fusta encalades. És aquesta una casa de poble bonica, còmoda, sòlida, però entranyament i impròpiament decorada amb una modernitat que acaba resultant kitsch. I això ens allunya també de l'esperit del lloc, que no acabem de trobar. Un esperit fantasmagòric que tan aviat se'ns disfressa d'estiueig antic de Villefranche-sur-mer com de ruralisme andalús. Mentre, al fons, omnipresent, regna el mar impertèrrit, visible des de les alçades. Aquest mar blau que ens acompanya sempre i que sentim tan nostre, tot i haver nascut terra endins. És un mar que obre horitzons i assenyala camins de fugida.  

 

Art

Avui La Vanguardia publica un reportatge sobre el treball d'uns especialistes del MNAC que ha permès trobar una sèrie d'obres de Marià Fortuny que es consideraven desaparegudes. Són quadres molt bells, segons les fotografies que reprodueix el diari, com Alberca en la Alhambra o Almuerzo en un viejo convento en la Alhambra. Un alto en el camino, que potser s'inclinen més cap al realisme que cap a l'orientalisme i per això em resulten més cars. Però el que més m'interessa de la informació és la reproducció d'unes paraules que el pintor adreçava a l'hispanista Jean-Charles Davillier sobre el tipus de pintura que li donava més èxit comercial: Comienzo ya a estar un poco cansado (moralmente) del género de arte y cuadros que el éxito me ha impuesto y que (entre nosotros) no son la verdadera expresión de mi género de talento. I així constatem com el treball de caràcter alimentari acaba sent una constant en molts artistes, fins i tot de primera línia, com és el cas.

***

Precisament sobre Marià Fortuny.

M'agrada copsar al vol, mentre camino pel carrer, fragments de converses, frases caçades al vol, que, tretes de context, poden arribar a tenir una gràcia especial. L'altre dia, al carrer pintor Fortuny, just en la placeta on hi ha el monument al pintor, en una façana de ressonàncies neoclàssiques -un punt especialment feliç de la ciutat vella- una noia jove li diu a una altra:

- I wonder who this guy is.

***

I veig ara que l'exposició londinenca sobre el quadre de Poussin Una dansa per a la música del temps, que m'interessa més per les ressonàncies a l'obra d'Anthony Powell que per Poussin en si, s'acaba aquest 3 de gener. Així que tampoc la veurem, i esperem que no se'ns hagi d'escapar l'ambiciosa retrospectiva de Maillol que farà el Museu d'Orsay a partir de l'abril. Aquesta sí que no la podem deixar escapar, si la covid ho vol.

Breus

En primer lloc, un comentari de caràcter tècnic.La moderació de comentaris no em funciona bé, no rebo avisos, i ara m'acabo de trobar tot un reguitzell de comentaris d'anys anteriors que ni havia vist, ni lògicament, havia publicat ni respost. No sé si te massa sentit fer-ho ja. En qualsevol cas, sí que cal demanar disculpes.

***

Mirem una pel·lícula, El último día de los Smiths (Shoplifters of the world), que no acaba de resultar reeixida, però que parteix d'una bona idea i resulta graciosa. El dia de la separació dels Smiths, un fan del grup decideix segrestar una emissora local de música heavy i obliga el locutor a posar totes les cançons de la banda, una rere l'altra. Encara que la història no acabi de funcionar del tot, l'ambient nocturn decadent de la ciutat de Denver i la música dels Smiths empenyen la pel·lícula. El millor: quan el protagonista, per fer creïble la seva amenaça, dispara sobre la tassa dels Kiss del radiofonista. Qui no hauria volgut fer-ho?

***

El dubte que genera aquest virus a l'hora de prendre decisions, de si faràs bé trobant-te amb algú o no, el tedi de la persistència, el pes de l'autoresponsabilitat, la limitació d'allò que ens defineix com a humans... acaba posant a prova la nostra resistència íntima.

***

Busco una cita de Connolly que vaig incloure en el Quadern de Londres. Fullejo el quadernet i, sense pretendre ser immodest ni autocomplament, em satisfà, també íntimament.

***

Tantes coses per llegir i portem un ritme de lectura lent i cansí. Tinc Les Thibault (quatre volums, set novel·les), damunt la taula i estic pensant ja en la saga dels Forsyte de Galsworthy (sis novel·les, dos entreactes). I les pseudomemòries de Waugh, que crec que s'acabaran colant quan trobi el moment d'anar a una llibreria.

Potser ens hauríem de posar objectius menys ambiciosos, però en la vida -per una vegada ens submergirem de ple en la filosofia barata dels nous temps- ho volem tot.

***

Torna a fer un dia hivernal, assolellat i lluminós. Que no marxi mai l'anticicló.

***

L'amic F. -conversa agradabilíssima d'un capvespre de dijous- m'anima a que enviï el poemari escrit fa anys a algun concurs, malgrat els dubtes que compartim en relació amb aquests certàmens. Tanmateix, crec que li faré cas.

Notes

Quan el llenguatge és precís i ajuda a establir una divisió nítida: si es juga un partit, m'interessa, si es juga una partida, no. Juro que he sentit dir una partida de pàdel, i em sembla escaient.

***

Faig un cafè amb X, que m'explica que s'ha donat d'alta al tínder. És més, em fa una demostració pràctica d'ús. O, més ben dit, m'ensenya uns quants perfils de nois -o homes, tots en tenen més de quaranta- que li surten. Els va descartant de forma metòdica i justificada, i no li falta raó ni raons. No ho fa des d'una perspectiva elitista, ni des d'una alta exigència estètica, simplement m'assenyala la descura generalitzada amb què es mostren els individus: fotografies mal fetes, descripcions nefastes i presintàctiques, interessos poc interessants, superficialitat aclaparadora... Em fa notar el comú denominador de l'activitat física que mostren gairebé tots els candidats: curses, escalada, motocicleta, submarinisme, esquí... I no puc deixar de dir-li que quan la joventut mor, els homes ens aferrrem als seus últims estertors amb aquesta trista ostentació de poderío físic, que segurament també deu voler ser, freudianament i subliminalment, metafòric. Lamentablement, no puc constatar quin perfil tenen les candidates femenines, però el que em pensava que era un món festiu i hedonístic m'acaba deixant una imatge una mica depriment. Fins i tot, crec que anafrodisíaca,

***

Els repetits fracassos comencen a desconnectar-me de la lectura, fet que em preocupa molt.

***

El carrer Tallers, una altra Barcelona. I fugir dels cercles tancats, fins i tot de les geografies tancades, és extraordinàriament necessari. Vivim en una societat excessivament clusteritzada i això m'ho fa notar també l'X, arran dels perfils del tínder.

***

El millor de l'hivern, o d'aquesta falsa tardor que ja és hivern, és la llum. La llum filtrada pels carrers de la ciutat i que entra per un finestral, vestint d'elegància una sobretaula, la llum del dia que apunta i que ressegueix d'un taronja opal·lí el perfil de les muntanyes, les exuberants lluminositats del crepuscle, iridiscents i exhibicionistes, fins i tot excessives, que meuquegen una mica. O la llum del sol del matí, franca i inert, que no escalfa.

***

Si la llibertat és una llibreria, la felicitat podria ser un restaurant. Així ho diuen les cares de la gent, quan parlen, quan beuen, quan mengen.

Això ja ho venia a dir Pla arran d'aquells dinars pantagruèlics amb l'Hermós i la gent humil que habitava les cales de Begur.

***

La hipocresia, el defecte que més detesto. I a voltes no n'estic exempt, el que em provoca un gran malestar.

***

Un llibre fet d'articles, per definició, ja no és un llibre. I si, a més, hi ha articles repetitius o reaprofitats, el crim -de l'editor- és imperdonable.

***

Sento a la ràdio una escriptora- de formació advocada- que, a banda de la seva pròpia creació poètica i narrativa- ajuda a cantants de moda a escriure lletres de cançons. Em sembla una línia de negoci interessant.

***

Entro en una botiga de discos del carrer Tallers: m'agrada constatar que han canviat poc. Compro un cedé dels Oasis, una acció que deu ser doblement vintage. O neorrància, com diuen ara.

Breus

El treball d'hores d'ordenar, seleccionar, quadrar textos per a un eventual nou volum dels diaris fatiga fins a l'extenuació. Però, finalment, el resultat reconforta. Potser perquè un s'adona que aquest és el gènere còmode i, si se'm permet, propi.

***

El word ja assenyala com errònies les paraules amb accents diacrítics que els acadèmics han decidit eliminar. Com m'arriben a molestar aquests subratllats en vermell!

***

Les emocions són inherents a l'ésser humà, són allò que ens manté vius. Ara bé, crec que és un erroni situar les emocions al centre d'àmbits on ha de privar la racionalitat, com ara la política o el pensament. Exactament al revés del que succeeix ara.

En aquest regne de les emocions portat a l'extrem, qui pensa diferent no és un oponent en el món de les idees, sinó un enemic que t'ataca en allò més íntim.I, per tant, no s'hi ha de debatre sinó que se l'ha de combatre. Un greu error.

***

Fa anys no arribava a entendre com podia ser possible que algú que ho tenia tot -diners, reconeixement, fama, llibertat...- acabés sovint immers en la bogeria, les addiccions, el desordre vital... Ara, em passa a la inversa: em sorprèn, i m'admira, que algú que ho té tot sigui capaç de conservar l'equilibri.

Notes

Quan compro el diari, ho faig sempre amb un cert escepticisme. Del d'ahir, El País, més Babelia, més tots els suplements, n'aprofito només l'article d'Ana Iris Simón, Para el que mira sin ver, una apologia de la transcendència i la mística de tot allò que omple la vida, i una crítica alhora a qui redueix tot això als aspectes purament materials i negatius. Partint de la crítica que va rebre d'una periodista per haver escrit sobre la transcendència de la lactància -allà on ella se sentia unida a una cosa que la superava, l'amor, l'altra només hi veia molèsties i que et succionin la vida- acaba escrivint Símón: Por eso quien decide ignorar la tascendencia del vivir, del existir, del servir o del continuar, ese jamás se va a enterar de nada de esto aunque tenga la mejor vista o el oído más fino. Para él dar de mamar serán solo grietas y horarios, del mismo modo que probablemente las relaciones de pareja se reduzcan a discusiones y a tener que lidiar con las manías del otro. De la escuela se quedará quizá con el sueño que pasa uno desprertándose a las ocho o con el tedio de memorizar, y de la vida misma con aquel dia que le robaron la peonza... Ja m'imagino la posmodernitat, novament, contra Simón.

***

Parlo amb X. i em pregunta com es pot distingir, en aquests textos, algú com ell, que té un nom que comença per X, dels anònims X que apareixen aquí de tant en tant. I quedem que les X. inicials portaran sempre un punt el darrere, mentre que les X anònimes deixaran de portar-lo. Amén.

***

Economia de cafè. O de casino de poble. No deixa de sorprendre'm el contrast entre la crisi que venim arrossegant, la del 2008 més la coronavírica més l'actual crisi energètica i inflacionista, amb la proliferació de cotxes de bona marca pels carrers del meu poble.

No crec que, per més cimeres globals que se celebrin, es pugui revertir l'actual model de creixement. Bàsicament, perquè 'ha implantat un model que castiga, impositivament, l'estalvi i la quietud mentre es promou el consum, el moviment i el ritme frenètic. Des de l'aire, el nostre món és un immens formiguer. Però en comptes de recollir gra, les formiguetes el gastem com si cremés. Tothom a moure's, en una guerra desenfrenada per les millors retribucions, i a consumir. I després, mea culpa, per contaminar.

***

Els dogmàtics no resultarien molestos si no volguessin, indefectiblement, imposar els seus dogmes als altres. Són com els que escolten regueton, que són incapaços de fer-ho en silenci.

***

Novament, he tornat a perdre moltes idees per la ditxosa mania de no prendre notes.

***

Un llibre de converses i fotografies, luxosament editat, entre Barack Obama i Bruce Springsteen porta el títol de Renegados. Sent l'un expresident dels Estats Units i l'altre un dels cantants més exitosos i rics del món, el títol no l'acabo d'entendre.

***

Curiosament, feia molts anys que no anava un dissabte al mercat de Vic. Em va semblar que l'ecosistema havia canviat. Poques parades de bolets, que venien a preus astronòmics, i no hi vaig trobar J. Sí que vaig trobar l'altre J. amb la seva parada de llibres. Em vaig endur un Blai Bonet, Haceldama. Em va agradar l'edició d'Aymà, amb el títol imprès sobre la sobrecoberta de plàstic transparent i una vinyeta a la coberta.

***

Segueixo sense trobar el punt en les lectures. De El pont d'Alexander, de Willa Cather, m'agraden els ambients, determinades descripcions dels sentiments dels personatges, però el conjunt em resulta un xic lent i tediós. De Els virreis, de Federico de Roberto, el caràcter profundament interessat de tots els personatges i la visió tan negativa d'aquell món decadent de la societat siciliana del segle XIX, m'acaba pesant massa. Llegeixo que Pau Vidal, el traductor, qualifica l'obra de un Gattopardo sense pietat i és exactament així. I aquesta manca de pietat em pesa massa.

***

Diumenge. El dia es desperta amb alguna clariana tímida, però a migdia la grisor s'acaba imposant. Quan torno de comprar el pa, cullo algunes flors de lavanda que, curiosament, han florit a la tardor. El seu perfum m'impregna les mans i m'acompanya mentre escric això. Després couré els rossinyols i les trompetes que vaig comprar al mercat i així es mesclaran les olors de primavera i de tardor.

En dies així, rúfols i malenconiosos, trobo a faltar els pares i el món que se'n va anar amb ells.

***

Aquesta setmana va fer cinc anys que va morir Leonard Cohen. Recordo perfectament quan vaig sentir la notícia, a la ràdio del cotxe.

***

Les molèsties d'un refredat comú resulten estranyes i extemporànies a l'època de la covid.

***

Al suplement de viatges del diari, un article sobre els fragors de la nova Viena: nous museus, nous barris, nou art, nous hotels... Deixin-ho estar: a Viena hi anem a veure els dibuixos de l'Albertina, els Klimt i els Schiele del Belvedere, el vell art -alguns Durer, Vermeer, Brueghel, Velázquez...- del Kunsthistorisches, la biblioteca barroca, els edificis Sezession, els vells cafès, els carrers obscurs del Josefstadt...

Notes

Ahir va fer cinquanta anys Winona Ryder, musa de la generació X. Va ser la protagonista de Reality bites, aquella pel·lícula que es va considerar durant anys definitòria d'aquesta generació, la meva, sempre una mica maleïda per poc compromesa, construïda sobre l'individualisme i crescuda en una terra de ningú. Aquests cinquanta anys de Winona Ryder són el tret a la nuca definitiu a la nostra militant reactivitat a la maduresa, al nostre escapisme -fracassat- davant de les responsabilitats. Són la mostra més palpable d'un xoc amb la realitat; una realitat que té en el pas del temps el seu millor aliat.

El nou món es basteix cada vegada més en les identitats. I les identitats, això es innegable, s'acaben definint per oposició o reacció a d'altres identitats. Per això, sempre he pensat que cal fugir d'un identitarisme que no acabarà portant res de bo. Però com que és difícil fugir de les febleses humanes, no puc deixar de combregar amb l'identitarisme de la meva generació, que, evidentment, també es construeix per oposició a la generació anterior i posterior. A l'anterior -parlo ara de generacions no d'individus concrets- li tenim una tírria important per la seva hipocresia revolucionària, mentre que per la posterior, aquests millennials i derivats, el sentiment és més aviat d'incomprensió. Ni entenem les seves contradiccions ni ens interessa gaire entendre-les. Als X, els soixante-huitards que han ostentat sempre el poder, ens van definir com a egoistes i ara no els contradirem.

Recordo que vaig veure Reality bites al vell Cinema Alhambra de la Garriga, en una sessió doble untament amb una altra pel·li molt representativa d'aquells anys, de títol precisament Los peores años de nuestra vida, amb Gabino Diego, Ariadna Gil i Jorge Sanz. He de confessar que em va agradar més aquesta segona, potser perquè tenia menys ínfules. O potser perquè els X som inconsistents també en la militància.

***

Llegeixo La rama verde d'Eloy Sánchez Rosillo. És una mostra de la seva evolució des del to elegíac de poemaris anteriors a una mena de plenitud en la seva mirada vital. Sóc incapaç de recordar on vaig llegir una ressenya que explicava extraordinàriament aquest trànsit. És una llàstima perquè la citaria.

La rama verde és un volum de poesia excel·lent, però crec que no sorprendré ningú si afirmo que m'identifico més amb la seva mirada elegíaca primigènia. El món i la vida se'ns escapen i hem de cantar aquesta realitat.

Potser la representació més clara d'aquesta evolució poètica i vital és la contraposició que fa el mateix poeta entre el que escrivia fa molts anys a La playa i el que escriu ara a En la mañana inmensa. En el primer poema, incommensurable, expressava, de la mà del seu fill en una platja, la temença al pas del temps que s'enduria per sempre aquell moment de felicitat. Ara, a En la mañana inmensa, ens diu que res d'això no ha passat i conclou que Y ahí estamos tu y yo desde el principio, / en el mar del verano, bajo el sol, / dentro de este diamante que fulgura, / de esta mañana inmensa que es la vida.

No em puc imaginar millor exercici per als professors de literatura de tot el món que una anàlisi comparada dels dos poemes: una lliçó immensa de literatura i de vida.

***

No puc abstreure'm del to elegíac. En A unas moreras canta ESR a uns arbres que troba en el seu camí diari i que vol sorprendre en el moment exacte de l'explosió del brot primaveral. Però a mi el poema em fa pensar en la morera del jardí que teníem a la casa on vivíem abans. Als seus peus jugava a futbol l'À. llançant-se per la gespa en jugades impossibles. Davant seu cantava l'N. i feia els seus balls infantils que algunes gravacions testimonien encara. La seva mutació anual, de la frondositat de l'estiu a la nuesa hivernal, era la millor imatge del pas d'aquells anys, els de la infantesa dels nostres fills. I l'engruiximent del seu tronc anava en paral·lel al creixement imparable dels nens. Ara ja no veiem la morera, altres arbres l'han substituïda, i d'aquelles infanteses en queda el record, que val molt i suavitza la mirada nostàlgica.

Les moreres d'ESR fan el paper de la magdalena de Proust mentre la nostra morera és com les orenetes de Bécquer, que no tornarà. I això ens fa pensar que potser ja res de nou es pot escriure.

***

Recordo que quan vam anar a Nova York, l'any 2002, a les botigues més alternatives del Village venien unes samarretes amb la inscripció Free Winona. Reivindicaven la llibertat de l'actriu, detinguda per robar, crec, en uns grans magatzems. Es deia que patia de cleptomania. En el fons mai va interessar-me aquesta història ni el mite de l'actriu.

Ara veig als noticiaris unes manifestacions de frikis que, als Estats Units, reclamen l'aixecament de la custòdia parental a Britney Spears amb pancartes amb el lema de #FreeBritney.

El pas del Free Winona al #FreeBritney, amb el detall del hashtag inclòs, és una bona metàfora de l'evolució social. 

Notes

Entrevista a Jonathan Franzen al Babelia. Em sembla un personatge interessant i diu coses raonables -sobre les xarxes socials, sobre les finalitats de la novel·la-, és un polemista intel·ligent, novel·lista indiscutible per la crítica i especialista en ocells. Però, no sabria dir per què, no em sento impulsat a llegir-lo. És el que em passa amb molts autors nord-americans: una mena de llunyania indefinible.

***

Kureishi també m'és llunyà en molts aspectes: la contracultura, el Londres perifèric, els cercles pakistanesos... però em resulta proper en certes aproximacions a la vida i a les relacions humanes. També és interessant la seva concepció de l'escriptura. En el dietari que segueix als guions de les seves pel·lícules escriu coses com aquesta (sobre la reacció d'una ex-parella que es veu reflectida en un personatge): Todo esto me hace sentir culpable y rastrero; me hace pensar en que los escritores son como los espías, escarbando en los fracasos y las debilidades a la pesca de buenas historias. Por pura necesidad, ya que es la manera cómo ven el mundo, los escritores están investigando continuamente las vidas de las personas con las que se relacionan. Mantienen archivos privados de estas relaciones privadas. Y, en la superficie, parecen participar normalmente de la vida. Pero unos cuantos años después todo esto aparece por escrito, embellecido, transformado, distorsionado, aunque todavía continúa siendo una parte reconocible de la vida de alguien.

He de dir que en l'escriptura continuo guiant-me pel principi mèdic de primun, non nocere, però també es cert que algunes d'aquestes afirmacions les veig com a precises, per exemple, això de participar normalment de la vida, de forma aparent. O de veure el món d'una manera íntimament lligada a escriure.

***

Hi torna, Kureishi, unes pàgines més endavant, amb una precisió quirúrgica: Ahora, de nuevo en mi mesa de trabajo, tengo de inmediato la sensación de que escribir es un asunto un poco sucio. ¿Cuál es el objetivo de este poco claro intento de atrapar la vida, de sujetarla, modificarla y transmitirla, cuando en realidad tendría que ser vivida y olvidada? ¿Por qué aislarse para recrear algo que tiene sangre y una vida real en sí misma? Es una pura pretensión y vanagloria del escritor decir que lo que ha escrito es aún más auténtico que lo real, cuando no es así en absoluto.

I aquí sí que no puc estar més d'acord en que no intentem altra cosa que atrapar la vida, subjectar-la i transmetre-la (no sé si tant modificar-la). Aquesta és la gran obsessió: que no s'escapi la vida, que res sigui en va.

***

El valor de la lectura, encara que sigui com a complement. Només per aquests dos fragments m'ha valgut la pena empassar-me un diari sobre les vicisituds d'un rodatge que m'interessava ben poc.

I en les diferències que tinc sovint amb alguns grans lectors potser la clau estar en aquesta funció de la lectura: si és central o complementària. I aquella antiga dicotomia de lectors i escriptors, entès aquest últim terme en sentit ampli.

***

La tarda del dissabte visito un parell de llibreries a Vic. Miro i remiro, m'hi estic estona i quan surto amb les mans buides experimento la satisfacció insana del virtuós que ha resistit la temptació.

(Afortunadament, perquè després descobreixo que vaig estar a punt de comprar un recull dels poemes d'Alberto Caeiro que ja tinc, tot i que en una edició moderna).

***

Al cotxe, per casualitat, Ràdio Estel. Bona música, pop primer i swing després. Entremig, un butlletí de notícies explicades amb equanimitat. Grat descobriment.

***

Mentre llegeixo al jardí sento de fons l'assaig d'uns grallers. Sovint sento també des de casa inacabables batucades. Penso que la gent que assaja amb altres instruments també deu existir, però segurament aquesta música no arriba a les meves orelles. I aquesta reflexió m'evita quedar-me amb una visió molt negativa del nostre món.

***

X. s'ha construït una cuirassa que acaba projectant una mena d'altivesa i convicció que no escau amb al caràcter que li conec des de fa temps. En pensar-hi, m'assalta el dubte sobre si les persones canvien realment o simplement es disfressen.

Praga

La G. és fora el cap de setmana i m'estic a casa sol amb els nens, que ja no són nens i fan bastant la seva. Això vols dir que, el que fa uns anys hagués suposat una activitat intensa i sostinguda, ara són moltes estones de solitud. El tret més característic de la solitud és el silenci: el propi i l'extern. No parlar, no sentir pràcticament res. He perdut el costum de posar música i, encara més, el d'engegar la televisió -si no és per veure l'Espanyol, que avui ha empatat-, així que bàsicament estic en silenci. Escric ara, ja de nit, en el més profund silenci. L'À. és fora i l'N. prefereix estar a la seva cambra, fent les seves coses. El pas de la vida és això. Així doncs, acabada la intendència del sopar, el temps és tot meu, per llegir o escriure. I vinc aquí a escriure sense saber molt bé què en sortirà. Totes les idees que han anat emergint al llarg del dia i he anotat mentalment, s'han esborrat. Així que penso en Praga, on és la G., i em ve el record de vint anys enrere. El fred d'hivern, la ingenuïtat de la joventut, la bellesa de la ciutat, la foscor d'alguns carrers són elements que configuren un record que gairebé és una novel·la. Una novel·la d'atmosferes desdibuixades per la boira del temps. Com si aquells personatges ja no fóssim nosaltres ni acabéssim de saber ben bé quina part del record és real i quina no. Com els records inventats de Vila-Matas.

I així van caient aquells records, que juraria que no són inventats. Un cafè fosc de Malá Strana, on vàrem refugiar-nos del fred d'un vespre gèlid. Un home gran que ens va vendre a preu irrisori unes entrades per una òpera, que vàrem comprar més per fer-li un favor que per un interès real en la funció. Un cafè art-nouveau, silenciós com el meu dia. Una cava de jazz, de tòpic de pel·lícula en blanc i negre. El dinar en un menjador, immens i fred, d'un hotel de luxe decadent de Karlovy Vary, que vàrem pagar encara a preu de república postcomunista; mentre dinàvem, gronxats per l'estupefaent escenari d'una novel·la centreuropea, s'anava fent fosc i s'encenien els llums de sodi de la petita ciutat balneària. El record em porta també alguns Durer i Cranach del museu del Castell. O una immensa estufa de ceràmica, on acostàvem les mans, també al Castell. Una llibreria de vell desangelada, de sostres alts i llum baixa. Les marionetes que penjaven de la façana d'un aparador de Malá Strana. Una plaça deserta, de llambordes, amb la façana d'una església barroca al fons, tota per a nosaltres. Els cignes nedant per les aigües glaçades del riu.

No sé si m'agradaria tornar a la ciutat perquè res d'allò ja no existeix. Aquellas que aprendieron nuestros nombres, esas no volverán. I tinc ganes de que torni la G. per preguntar-li què en queda d'aquell record, tot i que segur que ella vindrà contenta del viatge i em presentarà imatges nítides del present, sense voler pensar en fantasmes ni boirines. Així que no li espatllaré la seva empremta recent i nova amb l'obsessió de la imatge d'unes petjades borroses, d'un passat que ni tan sols sé si és imaginat.