Comentava l'altre dia amb l'amic R. el meu gust per les novel·les de Modiano, a qui definiria com un autor d'atmosferes. Un autor que ens acaba explicant en cada novel·la quasi la mateixa història, però on l'argument resulta quasi superflu. Són els ambients -opressius, extemporanis, misteriosos, inquietants, simenonians- el que busquem en Modiano. I el que trobem en cadascuna de les seves noves novel·les, que busquem sempre en els taulells de les llibreries franceses, com la magnífica Sauramps de Montpeller, d'on va venir L'herbe des nuits.
I entre els ambients de desapareguts cafès de carrers obscurs parisencs tan cars a l'escriptor francès, m'ha frapat avui llegir aquest fragment:
À la table la plus proche, un group dont j'écoutais distraitement la conversation était composé d'élèves de l'école des Mines. Ils fêtaient quelque chose, sans doute le début des grandes vacances. Ils se photographiaient avec leurs iPhone dans la lumière terne, neutre du présent. Un banal après-midi.
Utilitza Modiano aquesta imatge frívola per evocar, per contrast, el passat d'un cafè -abans le 66, ara Le Luxembourg- en el qual els individus dubtosos han deixat pas als estudiants desenfadats. Segurament el recurs és eficaç, però, francament, hauria preferit no trobar iPhones a les pàgines de Modiano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada