Segueixo amb els meus intents d’immersió en el cinema de la nouvelle vague amb resultats desiguals. Encara que això sigui possiblement una heretgia, he de dir que, globalment, la sensació és d’una certa indiferència. Més que allò de ai Jean-Luc, ai Jean-Luc, vull entendre’t però no puc, que canten Els amics de les arts, sovint el resultat és una certa fredor que t’envaeix quan apareixen els crèdits finals i t’adones que allò era tot. Potser cal seguir provant, com amb la tònica, encara que la tònica inicialment genera, amb la seva amargor, un cert rebuig i aquestes pel·lícules no. Més aviat, en molts casos, una melangia letàrgica d’aigua de Vichy. Curiosament, en literatura sempre he estat més partidari de les atmosferes que dels arguments, però en moltes d’aquestes pel·lícules trobo que amb els ambients, perfectament definits i dibuixats, no n’hi ha prou.
Aquest cap de setmana li ha tocat el torn a Mi noche con Maud, d’Eric Rohmer, i el cert és que m’ha semblat molt més sòlida que l’última i evanescent temptativa feta amb Claude Chabrol i que, he de confessar, em va generar una més que evident somnolència. Resulten bellíssimes en aquest film les escenes exteriors de Clermont-Ferrand: les imatges dels carrers amb els cotxes francesos de l’època, que tant m’agraden, la neu omnipresent, la vista panoràmica de la ciutat en una de les escenes clau, els recorreguts en bicicleta d’una de les protagonistes, els diferents plans de l’església durant les misses, les multitudinàries sortides de la fàbrica Michelin, els rètols lluminosos dels comerços, difuminats per la boira nocturna. I coincideixo en això, i en altres coses -alguns diàlegs també em van semblar indigeribles, plumbis- amb la crònica que va fer fa temps Compostela i que vaig recordar tan bon punt va iniciar-se la pel·lícula. Són aquests ambients, freds, nocturns, una mica opressius de la vida de província, i el contrast amb l’evident calidesa del personatge de Maud el més efectiu de la pel·lícula, encara que també l’argument de l’atracció i la contenció, que reapareix al final en l’escena memorable de la platja, li dóna un innegable valor.
Potser he arribat al punt d’inflexió i comença a agradar-me la tònica.
Aquest cap de setmana li ha tocat el torn a Mi noche con Maud, d’Eric Rohmer, i el cert és que m’ha semblat molt més sòlida que l’última i evanescent temptativa feta amb Claude Chabrol i que, he de confessar, em va generar una més que evident somnolència. Resulten bellíssimes en aquest film les escenes exteriors de Clermont-Ferrand: les imatges dels carrers amb els cotxes francesos de l’època, que tant m’agraden, la neu omnipresent, la vista panoràmica de la ciutat en una de les escenes clau, els recorreguts en bicicleta d’una de les protagonistes, els diferents plans de l’església durant les misses, les multitudinàries sortides de la fàbrica Michelin, els rètols lluminosos dels comerços, difuminats per la boira nocturna. I coincideixo en això, i en altres coses -alguns diàlegs també em van semblar indigeribles, plumbis- amb la crònica que va fer fa temps Compostela i que vaig recordar tan bon punt va iniciar-se la pel·lícula. Són aquests ambients, freds, nocturns, una mica opressius de la vida de província, i el contrast amb l’evident calidesa del personatge de Maud el més efectiu de la pel·lícula, encara que també l’argument de l’atracció i la contenció, que reapareix al final en l’escena memorable de la platja, li dóna un innegable valor.
Potser he arribat al punt d’inflexió i comença a agradar-me la tònica.
2 comentaris:
Muy buen comentario. De cine francés, no sé si has visto cosas de Robert Bresson: ese sí que es grande.
Un saludo
Gracias. No, no le conozco. Mi ignorancia en cine es enorme. Tomo buena nota.
Publica un comentari a l'entrada