Dissabte a la nit: la família dorm i jo m’assec al sofà. Engego la tele i m’enganxo a una pel·lícula de 8TV, Charlotte Gray. Recordo haver-la vist al mític cinema Alhambra de la Garriga, que resisteix numantinament l’hòrrida marea de multisales clònics i perifèrics.
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).
Veig la pel·lícula intermitentment, a causa dels odiosos talls publicitaris, però prou per reconèixer els carrers i les cases de Saint-Antonin Noble Val, gaudir dels ulls violetes de Cate Blanchett, patir davant l'escena on Blanchett pedala estèrilment per arribar abans que els nazis a la casa on s'amguen dos nens jueus o celebrar després l’assassinat de l’empalagós i vomitiu col·laboracionista que ha denunciat els nens.
Sóc gairebé especialista en veure pel·lícules fragmentàriament, però ni estic al cas de la programació de la tele ni tinc la capacitat de concentrar-me davant la pantalla de casa com en una sala de cine -menys encara si les pel·lícules estan mutilades per llarguíssims interludis publicitaris. De vegades, he hagut de deixar escapar finals de pel·lícules apassionants (en recordo ara una d’argument inquietant amb Daniel Auteuil i Juliette Binoche) per la incapacitat física de resistir a mitjanit una enèsima tanda d’anuncis.
En aquest cas, però, vaig arribar al final i vaig tenir la meva recompensa: un cop acabada la guerra, Cate Blanchett deixa plantat a l’excessivament planxat nòvio anglès que donava per mort i se’n torna a les valls de l’Aveyron amb el jove francès de la Resistència.
Acabo aquest escrit fent professió de fe envers les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, especialment si transcorren a França, expliquen històries de la Resistència, compten amb espies anglesos infiltrats i s’hi circula amb bicicleta. Demanaria als lectors del bloc que, si coneixen algun film o sèrie amb aquests ingredients, no dubtin a prescriure-me’l (si us plau, absteniu-vos però de recomanar Alló, alló).
(M'agradaria recuperar una sèrie que va emetre TV3 cap a l’any 1985 d’espies anglesos a la França ocupada. La seguíem quan fèiem segon de BUP i ens apassionava. Si algú me’n pogués donar notícia li estaria molt agraït. Recordo que els espies utilitzaven noms d’ocells en francès –hi havia una hirondelle- per identificar-se).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada