18.11.26

Notes

Entre els lectors d'aquest blog hi ha un parell d'investigadors que apunten que el fado a què fèiem referència en el post anterior és una creació de la intel·ligència artificial, la qual cosa em deixa totalment estorat. Donaria per reflexionar-hi a bastament -també sobre els meus escassos coneixements del món del fado- però millor deixar-ho en l'estorament.

***
Als seus divuit anys, l'N. es beneficia de l'anomenat bo cultural, pagat pel Govern d'Espanya. Són quatre-cents euros, distribuïts de la següent manera: dos-cents per a arts en viu, cent per a contingut digital i cent per a productes amb suport físic. Això vol dir que els joves poden destinar cent euros a la compra de llibres i dos-cents a entrades a concerts, sense cap criteri discriminatori. Cent eurets (cinc llibres) a petites editorials i dos-cents euracos en un megaconcert d'U2, Oasis o Rosalía, per posar alguns exemples d'artistes que, com és ben sabut, no necessiten gaire ajuts públics per arribar a final de mes. D'aquest manera, a un producte que requereix d'una cadena, majoritàriament feble, formada per escriptor-editor-llibreter es destinen la meitat dels recursos que a les arts en viu, que també abasten molts creadors necessitats d'impuls, però dels qual se'n poden beneficiar també, sense cap criteri de selecció, artistes multimilionaris i grans empreses promotores. Que aquests artistes i empreses rebin, indirectament, diners dels impostos de tots -grans i petits contribuents- em sembla, modestament, una barbaritat i potser també una immoralitat.

***
Surto al migdia a comprar un llibre. Agafo el metro fins al centre. Al vagó, un home amb el cap perdut disserta en veu alta sobre cremalleres i braguetes. Sense deixar de ser conscient del drama, no puc evitar que les seves elucubracions solitàries, amb una construcció sintàctica prou elaborada, em facin una certa gràcia. Els passatger del vagó, ben ple, l'ignoren. Després, quan emergeixo a la Rambla veig un parell de treballadors de les inacabables obres que s'hi fan, fent la migdiada. L'un estirat a terra i l'altre sobre un toro, en una posició quasi acrobàtica. Tinc una admiració creixent pels homes que fan aquestes feines manuals i, també, una certa enveja. Potser és allò que deia Pessoa: només perquè la seva vida no és la meva. Segueixo el meu camí i, entre les moltes frases en llengües forànies caçades al vol, sento una noia, que camina darrere meu, parlant per telèfon amb un accent baleàric preciós. No em fixo en la conversa, només en l'entonació, tan amable i alhora balsàmica en aquest centre de ciutat pres pels turistes i el soroll. A les terrasses dels bars, més turistes, que també envejo. A la Central, dificultat per concentrar-me en la tria del llibre. Vaig d'una secció a una altra, neguitós pel temps que corre. Maleïda esclavitud!

***
De tornada, paro a fer una primitiva. Em ve al cap una cançó de José Luis Perales (!) que deia y soñará con una de catorce que le toque un día y que le salvará... I passant d'una cosa a una altra recordo de sobte un fet llunyà i perdut: quan era un nen vaig fer un tretze. El meu pare feia una quiniela cada setmana i me'n deixava fer una a mi. Deuria tenir jo onze o dotze anys. I un dia vaig treure un tretze, que es va pagar molt poc -mil pessetes de l'època crec- perquè no hi va haver cap resultat sorpresa, però fou un tretze a la fi, que em va revestir familiarment d'una certa aura: El nen ha fet un tretze. Que lluny queden aquells temps, flonjos i confortables!

***
Jo votaré a qui em prometi retornar al món dels anys vuitanta, vaig dir-li l'altre dia a l'S.
(Tenint en compte que en els anys vuitanta encara creia en les promeses, potser fins i tot en les electorals).