Segle XX

Darrerament l'À., amb una intenció crítica pròpia de l'adolescència, em diu que sóc del segle XX. El to és el mateix amb què tradicionalment s'ha utilitzat l'adjectiu decimonònic, que curiosament és incorrecte en català i no té en la nostra llengua un equivalent exacte. És a dir, ser del segle XX per a ell -per a ells- és sinònim d'antic, passat, teconògicament obsolet...
Potser té raó, però modestament, vist el panorama actual -social, polític, econòmic, comunicatiu, cultural, musical...- per a mi aquest qualificatiu resulta gairebé un elogi. Sí que hi ha elements que m'agraden més del món d'ara que del de fa vint o trenta anys, però n'hi ha molts d'altres que no. Així que potser sí que sóc del segle XX. Bé, matisem: del darrer terç del segle XX, perquè de les primeres dècades no hi ha gaire coses que m'agradin i començo a trobar-hi alguns paral·lelismes amb el món actual.

Pla i Stendhal

El que més m'ha interessat del discutible Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, de Josep Pla, és aquesta cita de Stendhal: L'homme d'esprit doit s'appliquer à acquerir ce que lui est strictement nécessaire pour ne dépendre de personne, mais, si cette sûreté obtenue, il perd son temps à augmenter sa fortune, c'est un misérable.

Wasting time

Avui fa cinquanta anys que Otis Redding enregistrava una de les cançons més captivadores de la música popular moderna. Malauradament, Redding moriria tot just quatre dies després en un accident d'avió, sense recollir l'èxit d'aquesta meravellosa cançó, però la fortuna va fer que, per poques hores, ens quedés el llegat d'aquesta música que ens balanceja i ens fa còmplices del plaer de deixar passar el temps asseguts en el moll d'una badia, o allà on sigui, wasting time.

Diari de Londres (i VIII): Impressionistes

Un passeig matinal per Kensington Gardens i Hyde Park és agradable. Ha marxat la pluja insistent i avorrida del dia anterior i al cel hi ha clarianes. Al parc hi ha gent que camina, corre, passeja els gossos... Això ja ho havíem explicat. També hi ha escoles de futbol que munten partidets i entrenaments per a nens, aprofitant l'extensió dels prats. Els pares es miren bocabadats com els nens s’amunteguen sense ordre darrera la pilota, malgrat les ordres contràries i benintencionades dels entrenadors. Però per a un nen no hi ha cap esquema tàctic que pugui vèncer l’atracció magnètica d’una pilota.

Arribem al Serpentine. Jo recordo que el protagonista d'Una música constant, una de les meves novel·les de referència, de l’autor angloindi Vikram Seth, és una serp d’aigua, és a dir, membre d’un grup de persones que neden, en qualsevol època de l’any, per aquell llac allargat del Hyde Park. Ja sé que no hauria de fer-ho, però jo m'acostumo a creure tot el que em diuen els escriptors. Tanmateix, en alguns moments havia arribat a pensar que aquestes serps d’aigua podrien ser una llicència literària. Totes les circumstàncies –el fred, el color de l’aigua, la presència de cignes i ànecs que hi viuen i hi defequen...- apuntarien en aquesta direcció. Per tant, ja n’estava quasi convençut del tot, quan vaig veure una senyora traient-se la roba en un racó del parc. Estàvem a tres o quatre graus. Lògicament, ens vam quedar a veure què passava. La senyora devia tenir uns seixanta anys. Amb vestit de bany, va baixar per unes escales de piscina d'un dels laterals del llac i, dins d’un espai habilitat, va fer unes quantes braçades. El que més em va sorprendre de tot plegat és que, després de tota la parafernàlia incomoditat –canvi de roba, fred, aigua bruta, mullena...- el bany durés només uns trenta segons. Com si es tractés únicament de ficar-se a l’aigua. Després es va dutxar allí mateix –dubto que l’aigua fos calenta- i es deuria tornar a canviar. Una serp d’aigua.

***

Passport to Pimlico és el nom d’una comèdia britànica que no he vist i que em ve al cap a l’hora d’agafar el metro fins aquest barri. Sé poques coses de Pimlico, més enllà de la seva situació -al sud de Belgravia i tocant el riu-, del record llunyà d’uns carrers de cases blanques i del fet d’acollir la Tate Gallery, l’original Tate, ara anomenada Tate Britain per diferenciar-la de la puixant Tate Modern.

Anem a la Tate per veure l’exposició sobre els pintors impressionistes francesos  fugits a Londres a causa de la guerra francoprussiana  (una de les múltiples guerres francoalemanyes que tan mal han fet al continent europeu i al món sencer). L’exposició porta per títol The EY exhibition: impressionists in London. Pregunto què vol dir aquest EY, que no aconsegueixo relacionar amb el nom de cap museu, cap col·lecció ni cap moviment pictòric, i resulta que és l’acrònim d’Ernst & Young, que, entenc, deu finançar la mostra. Sembla, doncs, que no n’hi ha prou amb les divuit lliures que es paguen per cap a l’entrada.

En qualsevol cas, i més enllà de l’EY, aquest impressionists del nom de la mostra és un petit engany. Perquè a l’exposició hi ha impressionistes però també hi ha algun pompier i, al final, Derain. Això no treu que l’exposició sigui magnífica, que ho és, però el títol no acaba de ser exacte. Sense entrar en molts detalls, jo em quedo amb un parell de paisatges de Pissarro i Sisley, amb dues vistes boiroses del Tàmesis de Whistler (tan aconseguida la manera de captar l’atmosfera que Oscar Wilde la va qualificar d’invenció de boires) i amb la sala dedicada a les diferents versions del riu i de les cases del Parlament pintades per Monet. En va arribar a exposar trenta-set. Tot i que aquí n’hi ha menys, passar una estona en aquesta sala, mirant d’endur-se en el record la imatge d’aquestes s vistes que el geni de Giverny pintava des de la terrassa del Saint Thomas’ Hospital és una bona manera de tancar una escapada a Londres.

Diari de Londres (VII): Come on Fulham!

El metro de la District line circula amb lentitud i s’adorm a les parades. Jo també. He dormit molt poc les darreres dues nits i començo a notar-ho. Però el son del tren és més llarg i danyí que el meu i  ens fa anar tard. Quan finalment arribem a l'estació de Putney Bridge, una colla de gent, majoritàriament homes, baixa apressada. No ens cal saber el camí, només seguir la riuada. Les guspires de pluja segueixen el seu rosec. A passos ràpids seguim carrers que fan giragonses, passem per un túnel, deixem al costat una bella església i creuem un parc que voreja el Tàmesis. Deu ser bonic a la llum del dia, però a quarts de sis de la tarda ja és nit tancada i només veiem els llums dels edificis de l'atra riba. La resplendor dels focus de l’estadi, cada cop més propera, ens mostra la ruta i, després d’uns vint minuts d’intens caminar, arribem a Craven Cottage, amb el partit ja començat. Pugem a la grada –la mítica Johnny Haines- i ens acomodem en el nostre seient de fusta. Coberts per una estructura metàl·lica decimonònica, una columna de ferro ens tapa justament la línia de l’àrea. Però es tractava d’això, no? Aquell mateix dia s’ha jugat un derbi londinenc de traca, els spurs contra els gunners, o el que és el mateix, Tottenham-Arsenal, però l’objectiu no era veure un partit adotzenat d’equips milionaris. No. Era seure en aquest seient de fusta a Craven Cottage -el camp més antic d’Anglaterra, diuen, de 1896- i animar, o no, el Fulham en el seu enfrontament de la lliga de segona divisió anglesa contra el poderosíssim Derby County. Veure aquest partit era prendre partit per la tradició vers la falsa modernitat, per l’esport de sempre contra el nourriquisme de futbolistes pentinats pel seu enemic, pels diumenges a la tarda de partit (encara que avui sigui dissabte) enfront de la dictadura de la Pay TV , pel fatalisme del Fulham davant la prosperitat del seu veí Chelsea...

Animarem, doncs, al Fulham, encara que animar, el que es diu animar, aquí s’animi poc. De fet, els que fan més soroll són els seguidors del Derby County, situats en un dels gols. Tampoc s’exhibeixen gaire símbols, més enllà d’algunes bufandes blanques i negres. L’ambient gèlid del camp quasi fa semblar la bombonera a un estadi barceloní el nom del qual no vull recordar. Només de tant en tant sorgeixen uns crits de Come on Fulham! que recorden una mica, potser per la manca de fe, el càntic d’ànim, acompanyat de tres palmades, corejat en uns altres camps catalans que sí que vull recordar: Sarrià i els seus posteriors successors.

No sé si aquests crits contribueixen o no al fet que el Fulham marqui el primer gol del partit, en un llançament de falta perfectament executat, que els permet marxar a la mitja part amb avantatge: one-nil. Els jugadors entren als vestidors pel córner on som nosaltres. Els veiem de ben a prop, però sembla que aquí tampoc hi ha gaire mitificació. Veig passar Rui Fonte, el 9 del Fulham, exdavanter portuguès de l’Espanyol que va ser nineta dels ulls de Pochettino, ara exitós entrenador dels spurs. Baixem al bar de sota la grada on ens serveixen cervesa, amb alcohol, a diferència del que passa als camps espanyols. M’entretinc llegint un mural que explica la història, poc exitosa, del club. Recorden especialment una final de l’Europa League perduda no fa gaire anys contra l’Atlètic de Madrid. Nosaltres els guanyem: de perdudes, en tenim dues.

La segona part comença amb fredor, aprofitada pel Derby County per empatar. Fatalitat. La resta ja és poc remarcable. El joc local s’assembla a la pluja: constant, voluntariós, tossut però sense resultats pràctics. Els crits d’ànim s’espaien, la humitat es fica dins dels ossos, els aficionats locals –que costa de classificar sociològicament- es resignen. Un a un i cap a casa. Com en la millor tradició blanc i blava.

Diari de Londres (VI): a l'East End

Quan es trepitja per primera vegada  l’East End londinenc, és fàcil embolcallar-se i embolicar-se amb els tòpics. Que sí la pobresa i l’emigració, que sí els cockneys  i les campanes de Saint-Mary-le-Bow, que sí Jack l’Esbudellador, que si Banglatown, que si el mulculturalisme i la regeneració trendy d'aquests barris... El cert és que, més enllà d'haver estat fan quan era adolescent d'aquella sèrie mítica, no tinc clar ni què s'entén ben bé per East End ni quins són els límits d'aquesta àrea, així que deixo córrer tòpics i històries diverses i em centro en el que  trobem sortint del metro d’Aldgate East. Primer, carrers comercials d’escàs interès, després l’artèria de Brick Lane -el cor d’una àrea que ha canviat molt en els últims temps - i, finalment i amb més atractiu, els carrers transversals, trobem diverses mostres de les cases de maó ennegrit pròpies del barri. Algunes d’elles han estat reconvertides en botigues de tendència o en despatxos professionals, d’altres romanen tancades. El tret que diferencia més clarament les unes de les altres són les portes: perfectament esmaltades amb colors lluents i elegants, les unes; despintades, brutes i pollades, les altres.

En un d’aquests carrers, Hanbury Street, envoltada de parades de menjar, botigues de roba de segona mà, antics magatzems i fàbriques, i parets plenes de street art, hi ha la llibreria que porta el nom, en espanyol, de Libreria, diuen que en homenatge a Borges. Librería Bookshop és l’exemple de com l’interiorisme pot convertir un espai corrent en un lloc extraordinari. Apareix sovint en seleccions de les llibreries més boniques del món, a causa de la concepció del seu espai. El sostre i la paret del fons de mirall generen, a banda de major amplitud, un efecte particular, en consonància amb l’univers literari borgià. El disseny de les prestatgeries de fusta és el complement perfecte: el color groc, les irregularitats i corbes, els espais buits que acullen punts de lectura amb làmpades, coixins i butaques... tot contribueix a crear un espai diferent al de les llibreries a l’ús. La manera com es defineix està en consonància amb aquesta concepció: every aspect of Libreria is designed to help you discover new books and ideas, and encourage interdisciplinary thinking. Igualment, conscients d’aquesta naturalesa particular, l’espai es lloga en el seu conjunt per a celebracions privades. També contribueix a diferenciar-se la música ambiental, que per volum i tipologia, fuig igualment del que és habitual en els fils musicals. La classificació dels llibres respon així mateix a un criteri peculiar. Res de ficció/no ficció, literatura nacional/literatura estrangera; aquí els llibres es classifiquen i s’exposen sota epígrafs com ara La ciutat, Wanderlust o Encant per als desencantats. No m’agradaria estar en la pell de qui classifica els llibres.

En el seu esperit especial, Libreria té també algunes manies, com ara la prohibició d’utilitzar el telèfon mòbil –inclosa la seva aplicació com a càmera fotogràfica- en el seu interior. Una llàstima, perquè no podrem reproduir aquí el seu bell espai. Sí que m’agrada, en canvi, una de les declaracions d’intencions que inclou el seu web: browsing in our bookshop is a world away from the narrow algorithmic recommendations of Amazon.com. Un bon postulat.

***

Sortint de Libreria, i sota una pluja fina, agafem el camí cap a Wapping, passant primer pel vell mercat de Spitafields. El camí es fa llarg, fins al punt de decidir escurçar-lo agafant un taxi, que ens deixa a Wapping High Street.

Wapping, ben desert en aquelles hores, és un barri curiós i bonic. Zona portuària a la riba del Tàmesis, ha vist com els antics magatzems de maó han estat reconvertits en habitatges d’alt nivell. Els preus dels pisos que veiem anunciats a l’aparador d’una agència immobiliària en són la prova. A través d’algun d’aquests edificis s’accedeix a una mena de passeig que voreja el riu. Sota un cel gris que deixa anar una pluja lleu però constant, el Tàmesis es mostra reptador. Les aigües baixen tèrboles i mogudes, d'un color terròs que contrasta amb els grisos de l'atomosfera; la boira difumina els edificis de l’altra riba. Passa alguna embarcació d’esbarjo i vaixells de la policia, que tenen la seva central allà mateix. L’endemà, a la Tate, veurem un parell de whistlers, que ens recordaran aquesta vista del riu. De tant en tant, entre els antics magatzems, hi ha unes escales humides i molsoses que baixen fins l’aigua; les onades ens esquitxen quan ens hi apropem. Sembla com si el riu volgués defensar el seu territori. Fa respecte. Pel camí, trobem algun vell pub vell que, amb els seus llums càlids i emmoquetats flonjos, es mostra hospitalari, en contrast amb l'atmosfera humida. Quasi no es veu ningú caminant per Wapping, que sembla una ciutat adormida sota la pluja trista i incessant: una pluja freda que disfressa de diumenge d'hivern aquest dissabte de tardor.

Diari de Londres (V): matí

M’agrada caminar quan fa fred. M’he despertat a les sis del matí, he fet una mica de temps i he sortit a passejar per Kensington Gardens. Feia fred, però ja hi havia gent corrent, passejant els gossos, caminant... Una noia m’ha donat el good morning en creuar-nos; l’educació sempre resulta agradable. Jo, que sóc poc receptiu a les qüestions animals, m’he adonat de la felicitat dels gossos que corrien per aquest parc; aquests espais oberts, gairebé inabastables, els exciten i els vivifiquen, només cal veure’ls córrer d’un costat a l’altre. Els esquirols els guarden sempre una distància prudencial. Constato també, un cop més, la bellesa dels arbres vells i grans, la majestuositat de les seves formes, l’harmonia cromàtica que configuren. En sortir del parc, m’endinso pels carrers del barri, pels principals, amb cases senyorials, i pels del darrera, els anomenats mews, antigues sortides de servei, estables... avui en dia també reconvertits en habitatges. Darrera les rengleres de cases, apareix de tant en tant la punxa excessiva, una mica desproporcionada, d’alguna església. Per un dels carrers, que fa de pont, creuo la Circle line, potser la línia de metro més anacrònica i romàntica de la ciutat. Sensació pessoana de poder viure aquí una vida aliena i feliç.

***

Curzon street és un carrer de Mayfair que dibuixa una corba lleu i dolça. En aquesta corba, just al davant del passatge que condueix al vell Shepherd’s Market hi ha Heywood Hill, que s’autodefineix com the biggest little bookshop in the world, probably. M’encanta aquest probably, tan british, que transmet prudència, modèstia i alhora guarda les espatlles: ve a dir que el món és molt gran i no fos cas que pogués haver-hi en algun lloc una petita llibreria millor que la nostra. En el web, la descripció s’amplia encara més de la manera següent: un referent literari en si mateix, generacions d’escriptors, lectors i col·leccionistes de tot el món angloparlant han estimat la nostra petita botiga con un espai de civilització i un lloc on la bona escriptura i els bells llibres realment importen. Poc més s´hi podria afegir.

 S’accedeix a la llibreria pel portal de l’edifici i, després, per una porta de fusta opaca i convencional que, en ser traspassada, condueix a un espai que sembla més la sala d’estar d’una casa que no en un comerç. Efectivament, la llibreria és petita: una sala principal amb els llibres nous i una habitació contigua, al fons, amb un petit despatx i una selecció de llibres vells i antics. Ni tan sols el disseny  actual de les cobertes dels llibres anglosaxons, tan estrident, arriba a alterar l’atmosfera d’aquesta llibreria, que  transporta indefectiblement a uns altres temps. No costa gens imaginar-se aquí l’escriptora Nancy Mitford, la gran de les germanes d’una família peculiar, que va treballar i atreure tot un cercle d’amistats a Heywood Hill durant la Segona Guerra Mundial. He regalat mitfords però no n’he llegit mai cap i ara me n’han vingut ganes; demanaré a la G. que m’aconselli.

 De l’espai de la llibreria, m’agrada especialment la taula on s’exposen els llibres d’art i de gran format, acompanyats d’una escultura figurativa i amb una  llar de foc al fons. Tanca el conjunt un client tan ben vestit que sembla un figurant de la mateixa llibreria. Compra un llibre que, malgrat la meva tafaneria, no aconsegueixo identificar i li emboliquen magníficament, a joc amb la seva indumentària impecable.

 De Heywood Hill resulten especialment reconegudes les seves subscripcions, anomenades A Year in Books, on els llibres arriben tan ben presentats que quasi deu saber greu desempaquetar-los. Dins d’aquest servei, destaca el sorteig que fan anualment d’un llibre al mes per a tota la vida. Aquest any hi he participat, sense èxit. El guanyador es va fer públic la setmana passada i va ser Matt Pollard, del Regne Unit. Llàstima.

Diari de Londres (IV): les galeries

Els divendres, la National Gallery i la National Portrait Gallery tanquen tard, a les nou del vespre. A la Portrait fan un concert de música francesa de l’època de Cézanne, en el marc de l’exposició de retrats de l’artista. Quan hi anem, la sala és plena de gent i amb prou feines es veu res, així que desistim. Donem, però una ullada, per algunes sales de la galeria. Les meves preferides són la dels romàntics -perquè allí hi ha Keats, Byron, Shelley, Wordsworth... i l’únic retrat que es coneix de Jane Austen-, la dels Tudor –amb obres de Holbein i la resta de pintors de l’època- i la dels personatges de la primera meitat del segle XX –amb Joyce, Woolf i companyia. Però el que sorprèn d’aquesta visita és l’activitat que s’hi fa. Les dues sales són plenes de gent, gent jove bàsicament, asseguda al terra, dibuixant i copiant les obres. Si no portes el teu material, fins i tot t’ofereixen un paper de qualitat i uns llapissos. Enorme enveja per l’estima a les arts que hi ha en aquest país i que es constata en situacions com aquesta.

L’exposició de retrats de Cézanne està també força concorreguda, malgrat les divuit lliures (que si fas donació voluntària pugen a vint) de l’entrada. La tesi de l’exposició és que Cézanne es limitava a retratar el que veia i no pretenia fer emergir la personalitat o l’estat d’ànim dels personatges retratats. Malgrat tot, a mi, curiosament, el retrat que més m’agrada és un dels de la seva dona en què, a diferència de la gran majoria, porta els cabells desfets i denota, volgudament o no, una estat de malenconia.

Sortits de la Portrait, fem una visita ràpida a algunes sales seleccionades de la National Gallery. No deixaria mai de visitar aquest museu, absolutament brutal. Diria que tenen el millor de cada època, tot i que, per l’hora que és, ens hem d’acontentar amb els impressionistes, postimpressionistes –enamorat un cop més del Banyistes a Asnières de Seurat- i els holandesos del segle XVII: Vermeer, De Hooch i companyia. I ens hem de conformar també amb descartar les exposicions dedicades a la pintura monocroma –negre, blanc i grisos-, a la influència de Van Eyck en els prerafaelites, als quadres, dibuixos i pastels de Degas de la col·lecció Burrell i al pintor finlandès Gallen-Kallela , que sembla força interessant. I resulta que a la Tate Britain exposen ara els impressionistes francesos que van fugir a Anglaterra per la guerra francorprussiana. I resulta també que a la Tate Modern comença la setmana que ve una retrospectiva de Modigliani... Mare meva, quina ciutat!

***
I en passar per Charing Cross Road, sempre mirar la placa i recordar la llibreria del número 84, immortalitzada pel Helene Hanff..
I en sortir del metro de Tottenham Court Road, mirar sempre enlaire cap al cartell de la Central School of English i recordar aquell descobriment de Londres i, de retruc, del món, i pensar com n'érem de joves i que fugaç és la vida. Leopardi again.

Diari de Londres (III): Bloomsbury

Possiblement Bloomsbury sigui el barri literari londinenc per excel·lència. De fet, per als foranis, Bloomsbury és més un referent literari que no pas geogràfic. La plaça més bonica de Bloomsbury és sens dubte Bedford Square, trufada de plaques blaves a les façanes de les cases. De fet, tot el barri és ple de plaques que assenyalen que en tal o tal altra casa va viure algun personatge important en la història de la ciutat. Bedford Square és, però, de llarg, el meu indret preferit del barri. Hi passo una bona estona, caminant amunt i avall, mirant aquí i allà, fent fotografies. És primera hora de la tarda, però els fanals comencen a encendre’s i emeten una llum d'un altre temps, com tota l'atmosfera del barri. Georgiana? Victoriana? No sabria dir-ho amb certesa, en tot cas, una llum de sodi, de color ambre, com la que  projecta el sol a aquesta hora. El jardí central del square és tancat. Hi veig un esquirol, que aquí també és un tòpic, corrent per l’herba. Els arbres majestuosos es despullen ja per l’hivern. Els seus grisos contrasten amb els colors de les portes de les cases, vermelles, blaves, verdes. Quan m’he impregnat de l’esperit de Bedford Square i de les seves cases –em fixo especialment en una que acull una llibreria antiquària d’aparença infranquejable- creuo el barri fins Lamb’s Conduit Street, on es troba Persephone Books.

Persephone Books no és una llibreria a l’ús. De fet, és més un segell editorial i punt de venda dels llibres que edita. Però el lloc és bonic i especialment cuidat, com les seves edicions. Persephone Books està especialitzada en publicar llibres d’escriptores del segle passat, moltes d’elles oblidades. Desconec gran part, per no dir el conjunt, de les autores dels llibres que allí s'exposen, però en compraria molts, encara que fos per simple tsundoku. Cada exemplar porta un punt de llibre a joc amb el paper de les guardes. Aquest és només un detall dels múltiples que configuren aquesta iniciativa i aquest espai: pòsters, flors, ceràmiques, robes, una antiga màquina de cosir... M’emporto un exemplar –gratuït- de la revista de l'editorial i una selecció dels diaris de Virginia Woolf, que espero no em resultin molt difícils de llegir.

No he estat gaire estona a Persephone, però quan surto ja gairebé és fosc. M’encamino cap a la London Review Bookshop, uns carrers més enllà. A tocar de la llibreria hi ha una botiga de càmeres fotogràfiques clàssiques. L’endemà, quan hi tornem per comprar un rodet, el propietari fa una brometa amb el preu: twenty million pounds, please, diu. I el que em fa gràcia és pensar que quasi m’ho arribo a creure, vist el que es paga aquí per qualsevol cosa, excepte pels llibres, curiosament.

La London Review Bookshop és una llibreria més convencional, si no fos perquè té adjacent una cafeteria, permanentment plena, on fan uns pastissos esplèndids, a jutjar per l’aspecte. La llibreria stricto sensu és més que correcta, amb l’afegitó de ser també el referent d’una de les revistes literàries més prestigioses del país. Aquí s’hi fan presentacions i xerrades d’alt nivell –the best book events in the city, segons el seu web-, moltes d’elles de pagament. L’espai és gran, diàfan, potser el més ampli dels que  he visitat fins ara. Al pis de baix hi ha una bona secció de poesia i un espai de literatura infantil. En sortir, m’agrada veure-hi un aparador dedicat al merescudíssim premi Nobel Ishiguro.

Diari de Londres (II): Notting HIll

Surto de l’hotel per anar caminant fins al meu següent destí, la llibreria i agència literària Lutyens & Rubinstein, al cinematogràfic barri de Notting Hill. La passejada entre Bayswater i Notting Hill és més que agradable; transcorre entre carrers tranquils, de cases blanques, l’homogeneïtat de les quals es trenca de tant en tant per alguna façana acolorida sense complexos: rosa, blau fosc, groc pàl·lid...Tot i que és migdia, acompanya ja una llum que té un punt de crepuscular. Les fulles caigudes dels arbres, que tapissen les voreres, tampoc s’avergonyeixen del seu cromatisme desacomplexat: grocs, vermells, ocres, daurats... Això em fa tornar de nou al Londres tardoral de Connolly:

Ocre y Dorado. Cortinas y sillas ocres en Yeoman’s Row, baldosas doradas en el fuego, las hojas verdes a través de las ventanas con celosías, después las hojas amarillentas y finalmente las ramas negruzcas de los árboles (… )Cuando de pronto digo Otoño, al principio no veo otra cosa que ocres y dorados, después me vienen tres imágenes entrelazadas: el tapete de cuero ocre sobre mi sofá, los dos almohadones dorados, el vestido ocre de R. encima, su rostro y sus cabellos dorados (…) Un anochecer ventoso en Fulham Road, el ruido de los autobuses, el crepúsculo de noviembre mientras me alejo de los jardines de Elm Park entre remolinos de hojas caídas de los plátanos y los olmos que crecen muy juntos sobre el pavimento resbaladizo a causa de la lluvia; el remolino del cuarteto de Debussy  aunando la amplia curva de la calle y la depresión de mi corazón; caminando en este ventoso anochecer, cuando las farolas acaban de encenderse, calado por la lluvia, solo en la amplia calle, una calle ocre con luces doradas.

Jo camino de dia, sense pluja ni vent, sota la llum també daurada del sol i, en el meu camí, i a mesura que m’aproximo a Portobello Road, vaig trobant més botigues i cafès. Alguns d’aquest cafès tenen taules a fora, on la gent s’asseu a prendre alguna cosa, buscant el sol. Em fan enveja, m’asseuria jo també en una taula a dinar qualsevol cosa, en horari europeu, però vull entrar primer a L&R. La llibreria es troba a Kensington Park Road, carrer paral·lel a la concorreguda Portobello Road. A les parades del mercat d’aquest carrer en trobo un parell de llibres vells, que m’entretenen una mica. En una d’elles ofereixen una primera edició anglesa de 84, Charing Cross Road, la joia de Helene Hanff, però les 60 lliures del preu i, ja posats a filar prim, el fet que existeixi una edició americana anterior, em dissuadeixen. Llibres vells, vinils i andròmines diverses m’aparten temporalment del meu objectiu, però arribo finalment a Lutyens (no sense haver tret el cap abans a Books for cooks i a The Notting Hill Bookshop, on se suposa que treballava el personatge de Hugh Grant en la pel·lícula que porta el nom del barri, o potser ara ja és al revés).

Lutyens & Rubinstein és una llibreria petita -aquest serà el comú denominador, sense saber-ho prèviament, de totes les llibreries que aniré visitant-. La ubicació, el local, la façana, l'aparador, la decoració... la fan especialment bonica. A banda de llibres, ofereixen una selecció de papers elegants, targetes, bosses de roba i demés gadgets. Bado una mica pel local, abans de posar-me a mirar llibres. Agafo un full de paper, curosament dissenyat i imprès, que explica el servei de subscripcions d’L&R. Aquest és un altre punt en comú amb moltes d’aquestes llibreries londinenques: l’enviament periòdic (normalment mensual o bimensual) a una sèrie de clients de llibres seleccionats, i a voltes personalitzats, en funció dels gustos de lector. Em pregunto si aquest servei seria extrapolable al nostre país. No ho tinc clar del tot.

A la taula de novetats hi trobo un altre llibre que m’interessa: la correspondència de Proust amb la seva veïna del pis superior. Entre d’altres coses, en aquestes cartes Proust mira de persuadir la veïna perquè eviti fer sorolls molestos per a la concentració que requereix l’escriptura d’una obra monumental com la seva. Resisteixo novament la temptació.

On ja no la resisteixo és al pis inferior, on, enmig d’una taula em trobo amb The diary of a Bookseller, que resulta ser, com el seu nom indica, el conjunt d’anotacions diàries de Shaun Bythell, un esquerp llibreter de vell d’un poble d’Escòcia. No només el títol i el contingut són un reclam, també ho és la bella il·lustració de la coberta. Mentre m’estic al pis de baix, sento veus darrera les prestatgeries. No, no són imaginacions meves: en un moment donat, una d’elles corre com si fos una porta i en surt una senyora. Crec que al darrera s’hi fa algun tipus d’activitat. Quan pujo a pagar el llibre, la noia de la llibreria es congratula de la meva elecció i jo del seu tracte amable. M’acomiado i me’n vaig, no sense deixar de fer unes quantes fotografies del bonic exterior.

Diari de Londres (I): l'arribada

Escric aquestes primeres notes assegut al seient de l'avió. La pesadesa dels avions i dels aeroports resulta un tòpic d'una certitud absoluta, més després de llevar-se, com ha estat el meu cas, a les quatre del matí. S'asseu al meu costat una noia jove anglesa, emblemàticament rossa, d'una bellesa excessivament estandarditzada i de rostre lluent, quasi diria oliós, per excés de cosmètics. Es passa el viatge dormint. Jo me'l passo, com sempre, intentant encabir les cames en l'irrisori espai entre files, recolzant el cap a la carcassa de l'avió per mirar, també, d'agafar el son, sense acabar d'aconseguir-ho.
Llegeixo, amb l'afany d'aclimatar-me, uns fragments del dietari londinenc de Cyril Connolly, el mític crític literari impulsor de la també mítica revista Horizon. N'extracto ara uns fragments, que m'agraden especialment. Sobre l'estudi que lloga un jove Connolly a Knightsbridge:

Una hora soñolienta en la casa vacía, sentado en mi futura butaca, leyendo ociosamente mientras alguien desliza los dedos sobre el piano y los niños del barrio juegan en la calle; la tarde plomiza anuncia lluvia. Disfruto de las voces de los niños y del triste ruido sordo de su pelota cuando golpea contra los muros. Exploro la casa y me enamoro de ella. Una extraña intimidad, una sensación de posesión en la casa vacía, me siento como Childe Roland y creo que aquí podré escribir bien.

Tot i que després, el confort el fa canviar d'opinió sobre això d'escriure:

Soy cada vez más y más feliz, el otoño me embriaga, al igual que Londres, y Yeoman's Row y los niños del barrio y las tardes pasadas à l'ombre des jeunes filles en fleur. Cada vez se me hace más y más difícil leer o escribir.

Hi ha coincidència temporal en aquest apunt i el viatge que  he emprès: la tardor. Londres i la tardor: magnífica combinació. Després segueix Connolly reflexionant sobre la còmoda felicitat i cita una conversa amb l'historiador de l'art Bernard Berenson:

Yo me quejé de mi felicidad material, de que en estos momentos disfrutaba tanto de la vida que no se me ocurría ninguna idea más allá de una vaga meditación sobre las cosas materiales. Me dijo que no me preocupase. Las ideas ya te vendrán -dijo- pero la juventud se marchará.

Ja tenim aquí, doncs, aquesta joventut que fuig, leopardianament, que passa més temps fugint - o havent fugit-, que sent en si mateixa. Un dels temes eterns de la literatura... i de la vida.

***

Just abans d'aterrar, mentre l'avió va descendint, impressiona veure la plana eterna d'Anglaterra, un puzzle de camps verds separats irregularment per murs d'arbres de color de bronze. Els camps més protegits del sol matinal conserven encara una fràgil pàtina blanca de gebre, un efímer vestit hivernal.

***

A l'aeroport i fins agafar el tren, es repeteixen els episodis de gran pesadesa -cues, controls, multituds- vençuts gràcies a una certa letargia mecànica, més que no pas a l'estoïcisme o a la disciplina.
Al tren, observo per la finestra els suburbis de la ciutat: rengles i rengles de cases de maó brut, coronades per xemeneies marypoppinsianes. A la llunyania comencen a aparèixer els gratacels de la City i, de cop, ens trobem amb la mola de la central elèctrica reconvertida de Battersea, protegida per un immens mur de vidre. Creuem el riu entre un mar ferrós de rails i entrem a la vella estació de Victoria. Alegria immensa de ser, per fi, a Londres.

***

Agafo el metro a la mateixa estació de Victoria, fins a Sloane Square, on tinc el meu primer destí: John Sandoe Books. M'hi arribo caminant per King's Road, una mica avergonyit per rac-rac excessiu de la maleta que arrossego. Però sembla que l'elegància de Chelsea ho suavitza tot una mica.
En el meu darrer viatge a Londres, instal·lat precisament a Chelsea, vaig passar unes quantes vegades per davant de John Sandoe, sempre a primera hora del matí o al vespre, en horari de tancament. Aquesta vegada la llibreria és oberta. Abans d'entrar, miro l'elegant aparador, de fusta negra, coronat per la bella tipografia del rètol. Entro i deixo la maleta en un racó. Veig copes brutes en caixes i restes d'ampolles de vi, d'alguna celebració de la vigília. Regna una certa atmosfera de ressaca i em sap greu haver-me perdut la festa. Em sorprèn la limitació de l'espai, l'acumulació de llibres i un cert desordre. Em costa una mica orientar-me, però ràpidament trobo alguns llibres que compraria: una biografia d'Anthony Powell, una edició molt bonica de Tales of the Jazz Age, de Fitzgerald, amb daurats art déco a la sobrecoberta, i un llibre sobre el Londres ocult, amb testimonis de personatges que viuen en els límits -en tots sentits- de la ciutat. Aconsegueixo controlar-me i, de moment, no compro res: és absurd acumular molts llibre en un idioma que em costa esforç llegir. Pujo, això sí, al pis de dalt, on hi ha els llibres de butxaca i els de viatges. Em fixo en les fotografies d'escriptors que hi ha a l'escala i em sobta trobar-hi entre els grans mites de la literatura anglesa, Karl Ove Knausgard, tot i que també és un mite. John Sandoe Books em sembla una llibreria sòlida però potser n'esperava més.

(La traducció al castellà del dietari de Cyril Connolly és de Mauricio Bach. Pertany a Uno de mis Londres. Cyril Connolly, Obra selecta, Debolsillo).

Tsundoku

L'amic R., com aquell qui no fa la cosa, em passa això.
I, sí, de vegades no és possible llegir-los tots, però no puc estar més d'acord en què la seva mera presència emana confort.

Aix

Confort de trobar escrit per un altre allò que hem pensat o sentit tantes vegades. Avui, precisament, en un moment d'especial calma, havent dinat, amb el sol ja baix que imposa el nou horari d'hivern. Llegeixo al dietari de Juan Manuel Bonet, La ronda de los días:

Invierno y Aix. Sentado todo el día, viendo la fuente de los nueve cañones, sueño una vida aquí, lejos del mundo y sus suplicios. Caminan siluetas por el Cours, se afanan sin prisas. En el museo duermen los cuadros. Los libros en sus cuevas, las lámparas en el interior de las viviendas, las persianas filtrando el rumor callejero tras los altos ventanales. Sentado aquí, en esta ciudad de músicas, a la sombra tutelar de la montaña, sueño una provincia blanca, no aquella de la que tanto hablamos, no aquella negra. Sueño, y mis sueños se los lleva el rumor del agua.

I és curiós que aquests somnis ens vinguin sempre a la Provença, aquesta província blanca.

Mascotes

Anem al camp de l'Espanyol amb l'N. A la mitja part, amb desplegment de música i fums, es presenten les noves mascotes de l'equip, el Perico i la Perica, moderns, acolorits i flamants, contrastant amb el vell perico una mica descolorit i rònec que ens acompanyava fins ara. Lluny de deixar-se endur per la bellesa i la modernitat, el primer que diu l'N. és:

- Em fa pena l'altre perico.

I com m'agrada que sigui així!

Migdia

Al migdia, faig una escapada als estands de la Setmana del llibre en català que hi ha davant de la catedral per fugir d'humors negres. Estic a punt de comprar-me tres o quatre llibres, però faig un exercici de contenció (l'altre dia m'explicaven que en japonès existeix una paraula per expressar l'acció, tan practicada, de comprar llibres i no arribar a llegir-los). Finalment, el més valuós que m'enduc és l'escena que m'acompanya quan ja me'n vaig: mentre el sol m'enlluerna entrant pel carrer de la Palla, un guitarrista inicia els acords de Space oddity. Tanco els ulls al sol i deixo que la música m'acompanyi i es vagi apagant mica en mica, mentre m'allunyo lentament.


***
L'altre dia parlàvem amb l'A. de Montaigne i de la Boétie, perigordins ambdós; dels escenaris de la seva vida i de la seva amistat, tan intensa. També de l'assaig que el segon va començar a escriure als setze anys sobre la servitud voluntària, que sembla encara vigent. Per això, em fa il·lusió la coincidència de trobar a Sur les chemins noirs, una referència a l'obra d'Étienne de la Boétie, en concret al fet que Sylvain Tesson contraposa el seu desig de perdre's en la geografia -un dels eixos del llibre- amb la servitud voluntària. La desaparició  desitjada, antídot de la servitud voluntària, diu.

Els camins negres

Ull clínic de la G. en dir-me, a la llibreria Chemins d'encre de Conques, que em fixés en Sur les chemins noirs, de Sylvain Tesson, en edició de la blanche de Gallimard.

No tinc per costum subratllar els llibres, però en aquest cas estic temptat de fer-ho contínuament. El llibre, una mena de dietari d'un viatge a peu per creuar França a través de camins perduts (els camins negres), és un autèntic festival de reflexions intel·ligents i sumament crítiques sobre el nostre món, la tecnologia, el progrés (Tesson cita Cocteau per dir que podria tractar-se del desenvolupament d'un error)...

Ompliria aquest text de cites de Sur les chemins noirs si volgués ser exhaustiu a l'hora de recollir aquelles que m'han fet pensar o amb què he concidit amb major o menor grau. Molt propera em resulta la seva visió sobre les noves tecnologies o sobre el lloc que volem ocupar en el món: alguns homes volen entrar a la història mentre que d'altres volem desaparèixer en la geografia, diu per justificar la seva ruta pels camins negres, com una metàfora del seu pas per la vida al marge dels camins oficials. O, respecte al paper de les noves tecnologies, es pregunta retòricament si realment milloren l'espècie i ens fan més lliures i amables. En aquest sentit, cita el filòsof italià Giorgio Agamben, per assenyalar que respecte a la desorbitada proliferació de les tecnologies som el cos social més dòcil i més submís que mai ha aparegut en la història de la humanitat.

No he arribat ni a l'equador de Sur les chemins noirs, però tot i les dificultats lèxiques que em planteja en alguns moments (el registre no és simple), em resulta una lectura d'un interès extraordinari des de perspectives diverses i variades. Un d'aquells llibres que deixen petja.

Literatura portàtil

D'aquí uns minuts tinc previst acabar Dies de pluja, el volum cinquè de La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgard. Llegits, doncs, 5 de 6 i a l'espera que L'Altra editorial publiqui el sisè. Aquest cinquè volum té exactament set-centes divuit pàgines. I ja sé que aquest criteri té poc de literari, però ara tinc una certa necessitat de -citant Vila-Matas- alguna cosa que pertanyi al món de la literatura portàtil.

Dic això perquè precisament ahir vaig trobar-me a la Central amb les últimes novel·les d'Auster i Marías, que per a mi són sempre cites ineludibles i que en aquesta ocasió em van semblar especialment atractives, però l'extensió dels volums és més que respectable i la seva lectura ha quedat de moment posposada.

Igual que hi ha moments en què ens atreuen les sales d'un museu que contenen pintures d'escenes intimistes davant de les grans composicions, o preferim escoltar un quartet decambra abans que una orquestra simfònica, ara és moment per a mi de lectures més breus, que no tenen perquè ser menys ambicioses ni exigents.

Influencer

Respecte a l'anècdota que explicàvem l'altre dia sobre la recomanació de ¿Dónde vamos a bailar esta noche? m'escriu l'amic P. i m'explica que va ser ell qui va comprar el llibre aquell dia a la Documenta. Poques hores abans havíem pres un cafè junts i n'hi havia parlat. Així que al final resultarà que sí que sóc un influencer.

Pinzellades del dia

A la llibreria Documenta, que cada dia m'agrada més, demano per ¿Dónde vamos a bailar esta noche?, de Javier Aznar, que no veig sobre les taules. La llibretera que m'atén em mira amb cara de sorpresa i em pregunta a quin lloc ha sortit avui la recomanació d'aquest llibre. Responc amb una cara de sorpresa encara més intensa que no ho sé, que jo ja l'he llegit aquest llibre, que m'ha entusiasmat, el recomano a tothom i ara el volia comprar per regalar. Llavors m'explica que just fa una estona li han preguntat per aquest llibre i acaba de vendre l'exemplar que tenia. Li dic que deu ser casualitat, ja que no crec que la meva capacitat d'actuar com a influencer analògic vagi tant lluny. M'ofereix mirar, i això l'honora, si el tenen a una llibreria propera, però declino l'oferiment. Finalment, m'enduc un microassaig sobre els pintors holandesos del segle XVII.

***
Vaig a una perruqueria moderna del Born a rapar-me (dir que vaig a tallar-me els cabells resultaria presumptuós, ateses les circumstàncies). Sona a la ràdio una cançó de moda i la noia que em passa la màquina es posa a cantar-la sense complexos. Veig llavors al mirall una escena curiosa: la meva pròpia imatge, aparentment formal i circumspecta però amb un somriure d'irònica felicitat que se m'escapa, i la noia, lluint una exhibició de tatuatges, pírcings i un pentinat binari (rínxols a la zona frontal, cabells rapats als laterals) cantant a ple pulmó. Tot amb un fons de miralls que multipliquen l'escena des de diferents perspectives. Em vénen ganes de fer un insagram story.

***
Mentre pujo en cotxe, enganxo un programa de ràdio on expliquen, en una interessant complementarietat dialèctica entre el conductor i la col·laboradora, els orígens del hip-hop a la Nova York dels anys 70-80. He de reconèixer que m'hi enganxo perquè comencen parlant dels Ramones, però la història em resulta francament interessant. Em pregunto per què programes com aquest queden relegats al mes d'agost i la resta de l'any ens hem d'acontentar amb escoltar fins la milionèsima vegada l'actualitat política o la pseudoinformació futbolística.

***
Quan s'acaba aquest espai i entra la publicitat, canvio d'emissora i a la radiofórmula que connecto posen just en aquell moment Chica de ayer. Una cançó que m'agrada molt però em posa sempre doblement trist: per la pròpia història que explica i per la trista història d'Antonio Vega.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.

Llibreries

No és cap secret la meva admiració cap a les llibreries franceses. Llibreries de vell -amb horaris molt peculiars, això sí- llibreries de nou; llibreries grans, llibreries petites; llibreries de tota condició i a tot arreu. A diferència del nostre país, on les llibreries només s'omplen un dia l'any, més d'una vegada he sentit enveja davant la densitat humana trobada un dissabte a la tarda qualsevol en llibreries de ciutats franceses. Per exemple, a Mollat, a Bordeus, o a Sauramps, a Montpeller. A Barcelona això només passa al Zara o a l'Apple Store.
En aquesta darrera escapada, aquesta admiració no ha fet més que créixer, amb tres exemples concrets. A Domme, preciosa població del Périgord situada sobre una cinglera expecialment al vespre quan el sol baixa i la vila comença a despoblar-se, on vam trobar una llibreria de vell amb una amplíssima secció de còmics, oberta fins hores intempestives (especialment intempestives segons el criteri francès). A Figeac, on la preciosa Le Livre en Fête encanta amb la seva ubicació -en una casa amb bigues de fusta a la façana i portalada gòtica- i amb la bellesa cromàtica -blancs i blaus- del seu aparador amb una selecció de llibres per a l'estiu. I, especialment, a Conques, on sorprèn enormement torbar-se amb una llibreria com Chemins d'encre, títol poètic que defineix aquesta petita joia situada a escassos metres de la gran joia romànica de l'abadia de Santa Fe de Conques. Una finestra oberta a un carreró i unes escales donen entrada a aquesta modesta -en les formes- i ambiciosa -en el fons- llibreria, on trobem, a banda d'una excel·lent selecció de llibres, una magnífica exposició de dibuixos que commemora els deu anys de la llibreria. Arbres, es diu aquesta mostra, que recull pintures de Michel Cure i dibuixos de Jean-Michel Bacquet Són aquests dibuixos els que ens embadaleixen per la seva factura destra i precisa i, sobretot, per la particular atmosfera, nítida i elegant, que envolta les escenes, fins al punt de lamentar -coses de l'economia- no poder-nos-en emportar cap a casa. I mentre parlem d'aquests dibuixos amb la llibretera, ens crida l'atenció una escultura -un nu- que veiem de reüll dalt d'una prestatgeria. No ens estem de preguntar i ens diuen que és d'Henry Parayre, escultor que desconeixíem, i del qual ens ensenyen un llibre magníficament editat per la mateixa llibreria. Són aquests detalls -la llibreria, l'exposició, l'edició d'aquest llibre- i no d'altres els que fan gran una cultura i un país.

Instants

De Cesare Pavese: No es recorden els dies, es recorden els instants.

Doncs això.

U2

Mirant avui l'instagram he pensat que costaria trobar en aquest país algú més, apart de mi, que no hagués anat al concert d'ahir dels U2.
Deixant de banda les bromes, el mercantilisme, la meva aversió per les unanimitats i el mainstream, i la meva opinió sobre l'evolució musical dels U2, rememorar els 30 anys de The Joshua Tree em posa en situació d'alerta sentimental. Em veig fa trenta anys, juntament amb els meus amics, davant d'un televisor Philips a la saleta de casa, bocabadat, veient i escoltant el videoclip de Where the streets have no name. O un parell d'anys abans -sense The Joshua Tree encara- estirat fumant (quin homenet!) amb el sac de dormir com a coixí en el prat de davant d'una casa de colònies, mentre un radiocaset emet els sons de New year's day. L'escena ja va ser descrita.
El poder evocador de la música és enorme i, si s'accepta el topicàs, U2 forma part de la banda sonora de la meva vida. No puc de reviure moment viscuts mentre sona, per exmple, With or without you.

Un llibre que segur que em compraré (i llegiré)

Llegeixo a Núvol que han concedit el Premi Creixells a Joan Buades per la novel·la Crui. Els portadors de la torxa. La ressenya que el mitjà fa d'aquest llibre, autofinançat per Verkami després de reiterades negatives d'editorials, em sembla prou interessant i la comparteixo amb l'R.
L'R., sempre perfectament informat de tot, em posa al cas de la polèmica que ha generat la concessió d'aquest premi pel fet que el llibre no hagi estat editat de forma convencional. Em fa arribar alguns tuits de figuretes de la literatura local que, continuant amb els diminutius, fan una mica de vergonyeta. Algú els contesta que posar en dubte la concessió d'un premi per raons tècniques (i de retruc qüestionar així la vàlua d'una obra) no seria la millor manera de donar la benvinguda a un outsider al milieu literari. Molt modestament, m'afegeixo a aquest corrent amb aquest humil text, amb la compra (i lectura) segura d'aquest llibre i amb la voluntat de fer-ne taca d'oli. Demano disculpes per si ofenc algú. Mai m'hauria pensat que em tocaria fer aquest paper davant de tants alternatius defensors de l'establishment,

Apunts de Montpellier

En l'últim número de la revista Clarín trobareu els apunts de Montpellier que alguns deveu haver llegit aquí, ampliats i reescrits en castellà.

Roma (I)

El meu últim record de Roma era el d'una ciutat hivernal, amb el cel fosc i un vent glaçat que tallava les mans. Tenia molt viva la imatge d'una Piazza Farnese rotundament buida i majestuosa i d'una Via Giulia que mostrava la seva bellesa indiscutible i silenciosa, enmig d'un temps inhòspit.
Tinc un record encara més llunyà, plenament adolescent, d'una Roma estival i gairebé irreal. M'hi veig, assegut en una terrassa de la Piazza di Santa Maria in Trastevere, dinant amb els meus pares vestit amb una samarreta blanca que llueix el logotip de la candidatura de Barcelona'92.
Han passat més de trenta anys d'aquest últim record i gairebé quinze del primer, i no sé quin quedarà d'aquest darrer cap de setmana viscut, amb totes les lletres, a Roma. Potser el que més m'ha impressionat aquesta vegada és el caràcter extraordinàriament cinematogràfic de la ciutat, un fet que m'havia passat desapercebut altres vegades i que només havia experimentat de forma tan poderosa en una altra gran ciutat, Nova York. Segurament deu ser una visió una mica esbiaixada i un punt tòpica de la ciutat: Roma, La dolce vita, Vacances romanes, El talent de Mr. Ripley, La grande bellezza... massa condicionants. Però el cert és que, passejant per Roma, costa no trobar potencials escenaris de pel·lícula, i encara més, resulta difícil no sentir-se part d'alguna escena cinematogràfica en gairebé cada racó de carrer, en cada placeta, davant de cada font. Els falsos gessamins florits cobrint una façana, les restes de la pintura d'una Marededéu en l'ocre ferruginós i ennegrit d'una paret, la música de l'aigua d'una fontana, l'americana i els cabells blancs impecables d'un senyor que camina impertorbable als tocs de clàxon d'un motorino, els crits excessius a tothora (porca putana! cridava un home a ple pulmó, imbatible, sota la nostra finestra a les sis del matí)... Tots aquests ingredients, emeblemàticament caricaturescos però alhora autènticament reals, configuren els elements d'aquest film que anem confegint mentalment sobre la base del nostre substrat de sentiments recents, que configura el grau de sensibilitat de la pel·lícula sobre la qual queden fixades cadascuna de les escenes que anem rodant. I entre tanta bellesa i tanta vida traiem una mica de mèrit a un Fellini, de qui pensem que allí, qualsevol. I alhora sentim que, si ens donen una vespa i ens treuen el color, ben bé podríem ser Gregory Peck. I, evidentment, qui no es ficaria vestit a la Fontana di Trevi per donar la mà a Anita Ekberg. Jo sí, per descomptat: fuig, Marcello! I així anem deixant córrer la ment, fent volar il·lusions improbables entre cantonades d'angle geomètricament impossible, racons d'higiene més que discutible, cartells de tipografies pretèrites i ingènues, gossos vells que ens miren -o així ho sembla- amb ulls velats per les cataractes, façanes convexes d'esglésies redundants i alhora imprescindibles, cadires aparentment abandonades sobre paviments de llambordes pleistocèniques, heures que regalimen com llàgrimes sobre murs vestits amb tons ataronjats, noies de llarga cabellera negra que ems miren amb ulls d'ametlla amarga... Realitat o decorat?

There is a light...

Vaig passar l'altre dia per davant d'una botiga de discos del carrer Tallers i, en l'estat d'eufòria que provoquen determinats dinars i que m'acompanyava en aquell moment, vaig decidir entrar-hi. Aparentment, era la meva una presència estranya en aquell indret, però, vista la música que allí s'oferia, ràpidament es va produir un encaix entre aquells discos i jo. Vaig buscar la S de The Smiths, el grup que més m'acompanya ara, i em vaig endur un parell de cedés. La veritat és que la vista se me n'anava cap als vinils, però el meu vessant pràctic es va acabar imposant al romanticisme de l'eufòria postdinar.
En la meva època de joventut, tot i compartir pràcticament de forma absoluta els gustos amb els amics, sempre hi havia qui tenia més tendència a comprar discs d'un grup que d'un altre. I era l'amic M. qui acabava comprant sempre els elapés dels Smiths i ens els gravava. Aquelles cintes, o bé s'han perdut o bé no troben aparell que les reprodueixi, així que amb The queen is dead i The world won't listen, comprats l'altre dia, recupero part de la música desapareguda d'aquella època.

***
Són aquests dos discos els que més escolto ara en els meus viatges en cotxe. Curiosament, la música dels Smiths necessita un temps per anar entrant, i ho fa de forma particular, diria que estranya. És com si hi hagués un moment per a cada cançó; temes que passen desapercebuts d'inici imposen després la seva sensibilitat amb una força absoluta. En aquesta cadència, ara és per a mi el moment de There is a light that never goes out. La poesia d'aquesta cançó i la veu de Morrissey gronxant-s'hi em resulten en aquests moments absolutament poderoses, properes i irresistibles.

Take me out tonight
Where there's music and there's people
Who are young and alive

Driving in your car
I never, never want to go home
Because I havent got one anymore

Take me out tonight
Because I want to see people
And I want to see light

Sant Jordi

Ahir, per primera vegada en molts anys en un dia de Sant Jordi, no vaig comprar cap llibre. Diguem que no vaig sentir cap necessitat ni estímul per a fer-ho. Però no vaig deixar de celebrar el dia del llibre de la millor manera possible: llegint.
El dia abans havia passat per la llibreria de l'amic Costa, d'on vaig endur-me la primera edició (diuen que censurada) d'El mar, de Blai Bonet, i havíem passejat i viscut intensament les hores amb uns amics, així que ahir era un dia perfecte per estar a casa. Gairebé no vaig ni sortir-ne: només al matí, per comprar el pa i un parell de roses i, a la tarda, per anar a córrer una estona. Deu quilòmetres per Avencó, al vespre, acompanyat pel càntic del riu i per una temperatura magnífica.
Abans, havent dinat, vaig seguir la meva lectura de la saga de Knausgård. Primer, a ple sol, que de seguida es va demostrar excessiu i incòmode, i després a l'ombra del lilà florit. I fou allí, on vaig viure un d'aquells moments -estranys i extraordinaris- de comunió perfecta amb una lectura. Hi ajudava el silenci, hi ajudava la solitud, hi ajudava l'entorn -l'aire movia les fulles i feia que el moviment de la seva ombra es projectés sobre les pàgines del llibre- i hi ajudava, sobretot, l'obra. No repetiré el perquè del meu gust per Knausgård, però sí que diré que, d'alguna manera i amb tota modèstia, la seva mirada sobre la vida conflueix en molts moments amb la meva, un fet difícil de trobar, que m'estimula i m'entusiasma. Per què sortir a comprar més llibres, doncs, si tenia aquell a la mà? Ja ho faré un altre dia.

Sant Sulpici

Justament dimarts parlàvem amb l'A. de l'OuLiPo, de Queneau, de Perec, de Bénabou, de construir gàbies de sons, paraules, paràgrafs, frases... i saber-ne escapar. De La disparition, que ara ha traduït Adrià Pujol, i de la Tentative d'épuisement d'un lieu parisien. Al vespre, vaig voler rellegir algun fragment d'aquest llibre (el vaig trobar al seu lloc, estranyament!) i em va retornar a l'instant l'impacte de la primera lectura d'aquest experiment literari d'esgotament de tot allò que Perec, instal·lat a la plaça Saint Sulpice, veia. La novel·la d'allò que passa quan no passa res, que deia l'autor. I,curiosament, avui he sentit a la ràdio que era Sant Sulpici. Felicitats!

Nus de la Trinitat

L'À., que ja ha après a fer allò que els empordanesos anomenen collonar i que coneix la meva aversió cap a qualsevol forma de cua (automobilística o simplement humana), em pregunta de vegades amb un mig somriure burleta:
- T'agrada el nus de la Trinitat?
Doncs si m'ho hagués preguntat avui, li hauria respost que sí que m'agrada. Aquests dies de Setmana Santa el trànsit s'ha reduït molt notablement i avui he circulat amb fluïdesa per aquest nucli viari. Mentre el cotxe lliscava, he mirat d'una altra manera l'scalextric de carreteres que es creuen a diverses alçades i amb diferents graus de curvatura. El conjunt era quasi bell, com un poema futurista. Mentre avançava, el sol començava a aixecar-se en un cel enteranyinat de núvols lleus i esfilagarsats. Es veia, al fons, la silueta fosca, gairebé com un retallable infantil, de la metròpoli -Santa Coloma, Sant Adrià-, amb la punxa nítida i quasi londinenca d'un campanar, i les tres xemeneies, tan característiques, a la llunyania. La xemeneia d'una fàbrica, aquesta més propera, emetia un aire càlid que difuminava el paisatge, fent-lo ballar, com un miratge canicular. He pensat en algun poema de J.V. Foix. A la ràdio del cotxe, menys avantguardista, la veu de Cristina Lliso cantava una de les lletres més boniques d'Enrique Urquijo.

Notes

Ahir al migdia vaig fer una escapada a l'exposició de retrats de Picasso. Quan vam ser a Londres la feien a la National Portrait però vam optar per la col·lecció permanent del museu, que no havíem vist encara.

L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.

Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis  i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.

Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.

***

Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.

El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.

Felicitat

En un passadís obscur i inhòspit del metro, a quarts de nou del matí, un músic de carrer -no especialment ben dotat- toca amb un acordió La vie en rose. I t'adones llavors com de simple, fàcil i barata pot ser la felicitat. I, efímera, afegeixes mentre vas avançant i les notes de la melodia s'apaguen.

De la primavera, Keats i la malenconia

Després de les intenses i persistents pluges d'aquests dies, coincidents amb el canvi d'horari, el dia d'avui s'ha mostrat rotundament llarg, lluminós i expansiu. Quan he sortit a córrer, els reguerols d'aigua apareixien d'arreu, la riera baixava amb una força inusual - i era com si ella mateixa se sorprengués del seu poder-, els brots dels arbres es mostraven incontinents, el verd omnipresent quasi enlluernava. La tarda, acompanyada d'una llum dolça i terapèutica, s'ha fet inacabable. Aquesta força irrefrenable de la vida m'ha fet anar a buscar aquests versos de Keats, de l'Oda a la malenconia, que, crec, cal citar en la versió original:

But when the melancholy fit shall fall

Sudden from heaven like a wheeping cloud,

That fosters the droop-headed flowers all,

And hides the green hill in an April

     shroud ;

Then glut thy sorrow on a morning rose,

Or on the rainbow of the salt sand-

    wave,

Or on the wealth of  globed peonies ;

I, malgrat aquests versos de Keats i el poder de la vida i la natura que s'expressen en dies com avui,  em queden dubtes sobre la seva capacitat real de vèncer la força de la gris i roent malenconia.

Knausgard / Morrissey

Durant l'última setmana he dedicat les meves hores de lectura a Ballar en la foscor, el quart volum de l'obra autobiogràfica de Karl Ove Knausgard. Feia temps que no em sentia tan intensament implicat en una lectura ni tan viscudament transportat a uns escenaris literaris -reals, però literaris a la fi- com en aquest Ballar en la foscor, on Knausgard narra la seva etapa adolescent i post-adolescent en diversos escenaris de la Noruega dels anys 80. I segurament aquesta immersió profunda no té altra explicació que les analogies que -salvant totes les distàncies- un lector mínimament receptiu és capaç de trobar entre l'adolescència narrada i la pròpia. Sempre i quan, és clar, l'autor tingui la capacitat de saber expressar-se amb absoluta sinceritat i despertar així la complicitat necessària. I en això Knausgard és un mestre.

Tot allò que configura i defineix la primera joventut -rebel·lia, dubte, inseguretat, despertar sexual, contradicció, permanent cerca dels límits- és el centre de Ballar en la foscor i això la fa profundament interessant i viva, potser més que cap altre dels volums de La meva lluita que he llegit fins ara (i que són tots els traduïts aquí, excepte el primer).

I la música, element essencial en la vida del protagonista, juga també un paper important en l'obra. I la coincidència d'edats fa que els referents musicals de l'autor-protagonista siguin també en molts casos compartits. Dic això, perquè curiosament aquesta lectura ha coincidit amb la recuperació que he fet aquests darrers dies de la música dels Smiths, que apareixen en algun moment del llibre (crec recordar que el protagonista posa un disc seu per impressionar alguna noia), però que sobretot, amb les seves lletres, combreguen a la perfecció amb l'atmosfera i l'essència rebel i introspectiva de Ballar en la foscor i del seu protagonista. Penso sobretot en l'excel·lent Half a person, que comença ja amb una declaració d'intencions (Call me morbid, call me pale), i que després desgrana alguns versos meravellosos que demostren el geni de Morrissey i la seva capacitat de dibuixar una realitat, una imatge, amb quatre paraules:

And if you have five seconds to spare

Then I'll tell you the story of my life:

Sixteen, clumsy and shy

That's the story of my life

Fantàstics The Smiths!

Notes

Després d'unes quantes lectures fallides, reconforta trobar-se amb un valor segur: la sinceritat i el sentiment directe, expressats de forma extraordinàriament efectiva per Karl Ove Knausgard.

***
I ja que parlem de sentiment directe, es constata la complexitat de la ment humana quan, davant d'una situació hipotètica però no per això imprevista, la reacció pròpia acaba resultant inesperada.

Distraccions

Deixo l'A. a casa d'un amic, i la G. i l'N. al cinema. M'assec en una terrassa, a recer d'aquest sol, estranyament càlid, de febrer. L'objectiu és treballar en la revisió dels textos que han d'acabar de donar forma al volum Bloc de notes. Però és curiós com qualsevol excusa em serveix per escapar-me dels treballs rutinaris. Així que començo a escoltar les converses de les taules veïnes, intento esbrinar en què treballen les noies silencioses que, a la taula del davant, teclegen en sengles ordinadors portàtils, em distrec amb les formes dels núvols o el skyline de la ciutat de Vic...I al final, faig  una fotografia del moment i no puc evitar venir aquí a escriure aquestes línies amb el mòbil.

***

Mentre m'evadia amb una altra distracció  -llegir els missatges del whatsapp- ha bufat un cop sec de vent i se m'ha endut un parell de fulls. M'he aixecat de cop, però una de les noies dels portàtils, que també devia estar badant- ha estat més ràpida i ha sortit disparada a perseguir els fulls. El vent ha parat i els ha atrapat de seguida. Me'ls ha donat tot rient. 

Croquis de Montpellier (i III)

El mercat de llibres de l'esplanada del costat de la Comédie resulta un fracàs -només tres o quatre parades mal assortides-, així que fem una escapada a Sauramps i, després, a Le grain des mots, que no coneixia. Resulta difícil orientar-se entre l'assortida oferta editorial que inunda, com a tot arreu, les taules de novetats, però al mateix temps és interessant anar llegint, una mica a cegues, contraportades i solapes, i guiar-se finalment per criteris com ara el segell editorial. Així, la vista se'n va sempre, per prestigi i també per l'atracció visual, cap als volums de la blanche de Gallimard. N'hi ha uns quants que semblen interessants, però finalment em decanto per Beauté, de Philippe Sollers i Voyage avec Vila-Matas, d'Anne Serre. On verra.

***
Abans de dinar fem una escapada al parc de Peyrou, just davant de l'Arc de triomf. Sota aquest cel que sembla contenir tots els matisos de gris, és gairebé impossible no creure's a París. Els arbres nus i majestuosos i els bancs de fusta vella contribueixen a l'engany. La gent passeja, algú fa fotografies i una noia dóna voltes corrent com si el parc fos una improvisada pista d'atletisme. Em fa una certa enveja. L'esplanada del parc és prou gran com perquè tothom quedi una mica aïllat, en solitari. I en solitud i en aquest entorn, és fàcil que la ment comenci a divagar.

***
M'explicaven l'altre dia d'una senyora que qualificava d'existencialista tot aquell jove que s'apartava una mica del camí establert i convencional. S'està tornant un existencialista, deia, Clar que això era a l'època en què Sartre i Simone de Beauvoir impartien doctrina des dels cafès de Saint-Germain i Juliette Gréco, precisament nascuda a Montpellier, hi posava banda sonora. Doncs bé, sol al parc del Peyrou, jo també em torno una mica existencialista i m'aixeco el coll de l'abric a l'estil Camus, que sempre m'ha resultat molt més proper que l'antipàtic Sartre. Llàstima que no porto cigarretes, perquè fins i tot em vindria de gust fumar, per arrodonir l'estampa. M'acontento, però, amb el repte de començar a confegir mentalment un poema, en francès, que després acabaré a casa. Quan sóc fora, m'agrada fer l'exercici d'intentar pensar, a estones, en la llengua del país i així ho faig ara, anant una mica més enllà, amb aquest poema que titulo Jardin de Montpellier.

***
Quan ja fem camí cap al cotxe, per marxar, passem per davant d'una llibreria de vell, que, curiosament i estranya, és oberta. Hi entrem. Demano de poder veure una estampa antiga de Degas que tenen a l'aparador. És un aiguafort que representa una ballarina i sembla original. Està signat a la planxa i també a mà, en llapis, en una de les cantonades. També aquesta signatura fa bon aspecte, però encara que no hi fos, el gravat seria valuós. I bonic. El llibreter em diu que no em pot assegurar si és o no original, i me l'ofereix a un preu molt baix. No dubto gaire a endur-me'l.

***
A casa, cerco per internet, en pàgines de subhastes, informació sobre el meu Degas. Constato que el viatge a Montpellier ha valgut molt la pena.