L'exposició és magnífica; comença amb els dibuixos de joventut de l'època barcelonina, que sempre val la pena tornar a veure, i acaba amb obres dels anys 50 i 60, que a mi m'agraden menys. Entremig, el millor de l'exposició, al meu parer. Algun quadre de l'època blava, una sèrie de dibuixos extraordinaris (recordo especialment el de Max Jacob), els retrats de Dora Maar i Fernande Olivier, i, per damunt de tot, l'extraordinari quadre, càlid i clàssic, que representa Olga Khokhlova asseguda, serena, mig de perfil.
Mentre el mirava, va arribar una nena amb un bloc i un llapis i es va asseure a terra per fer-ne un apunt. El seu germà gran, dret, feia el mateix amb el dibuix de Fernande Olivier. Va ser un moment bonic. Mentre ells dibuixaven, jo em vaig haver d'acontentar amb unes fotografies fetes amb l'iphone amb què ara escric aquestes línies.
Va ser un migdia -de fet una hora- molt ben aprofitada, però encara m'han quedat ganes de tornar-hi.
***
Avui, he acompanyat l'N. a una festa de pijames. Abans de baixar del Montanyà, on era -és- la festa, he parat en un racò que freqüentàvem força fa uns anys, des d'on hi ha una vista magnífica d'Aiguafreda de Dalt.
El sol ja havia baixat i la llum era la millor del dia. Fins i tot el verd una mica esquerp dels boscos de pins s'endolcia. La visió era immillorable, la mateixa que mil anys enrere. Fresquejava i el vent feia moure les fulles dels arbres. Només aquesta fressa de les branques agitant-se i la remor de la riera de Martinet, a la fondalada, trencaven un silenci intens i valuós. L'església d'Aiguafreda de Dalt, tocada pel bronze del sol, presidia el paisatge, mentre la casa de l'Afrau, al fons de la vall, estava amagada ja entre les ombres. Els arbres riberencs tot just treien els primers brots, mentre pins i alzines imposaven la seva verdor. M'he estat una bona estona allà sol, sense fer res, només mirant. I potser també pensant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada