Diari de Londres (IV): les galeries

Els divendres, la National Gallery i la National Portrait Gallery tanquen tard, a les nou del vespre. A la Portrait fan un concert de música francesa de l’època de Cézanne, en el marc de l’exposició de retrats de l’artista. Quan hi anem, la sala és plena de gent i amb prou feines es veu res, així que desistim. Donem, però una ullada, per algunes sales de la galeria. Les meves preferides són la dels romàntics -perquè allí hi ha Keats, Byron, Shelley, Wordsworth... i l’únic retrat que es coneix de Jane Austen-, la dels Tudor –amb obres de Holbein i la resta de pintors de l’època- i la dels personatges de la primera meitat del segle XX –amb Joyce, Woolf i companyia. Però el que sorprèn d’aquesta visita és l’activitat que s’hi fa. Les dues sales són plenes de gent, gent jove bàsicament, asseguda al terra, dibuixant i copiant les obres. Si no portes el teu material, fins i tot t’ofereixen un paper de qualitat i uns llapissos. Enorme enveja per l’estima a les arts que hi ha en aquest país i que es constata en situacions com aquesta.

L’exposició de retrats de Cézanne està també força concorreguda, malgrat les divuit lliures (que si fas donació voluntària pugen a vint) de l’entrada. La tesi de l’exposició és que Cézanne es limitava a retratar el que veia i no pretenia fer emergir la personalitat o l’estat d’ànim dels personatges retratats. Malgrat tot, a mi, curiosament, el retrat que més m’agrada és un dels de la seva dona en què, a diferència de la gran majoria, porta els cabells desfets i denota, volgudament o no, una estat de malenconia.

Sortits de la Portrait, fem una visita ràpida a algunes sales seleccionades de la National Gallery. No deixaria mai de visitar aquest museu, absolutament brutal. Diria que tenen el millor de cada època, tot i que, per l’hora que és, ens hem d’acontentar amb els impressionistes, postimpressionistes –enamorat un cop més del Banyistes a Asnières de Seurat- i els holandesos del segle XVII: Vermeer, De Hooch i companyia. I ens hem de conformar també amb descartar les exposicions dedicades a la pintura monocroma –negre, blanc i grisos-, a la influència de Van Eyck en els prerafaelites, als quadres, dibuixos i pastels de Degas de la col·lecció Burrell i al pintor finlandès Gallen-Kallela , que sembla força interessant. I resulta que a la Tate Britain exposen ara els impressionistes francesos que van fugir a Anglaterra per la guerra francorprussiana. I resulta també que a la Tate Modern comença la setmana que ve una retrospectiva de Modigliani... Mare meva, quina ciutat!

***
I en passar per Charing Cross Road, sempre mirar la placa i recordar la llibreria del número 84, immortalitzada pel Helene Hanff..
I en sortir del metro de Tottenham Court Road, mirar sempre enlaire cap al cartell de la Central School of English i recordar aquell descobriment de Londres i, de retruc, del món, i pensar com n'érem de joves i que fugaç és la vida. Leopardi again.