Diari de Londres (V): matí

M’agrada caminar quan fa fred. M’he despertat a les sis del matí, he fet una mica de temps i he sortit a passejar per Kensington Gardens. Feia fred, però ja hi havia gent corrent, passejant els gossos, caminant... Una noia m’ha donat el good morning en creuar-nos; l’educació sempre resulta agradable. Jo, que sóc poc receptiu a les qüestions animals, m’he adonat de la felicitat dels gossos que corrien per aquest parc; aquests espais oberts, gairebé inabastables, els exciten i els vivifiquen, només cal veure’ls córrer d’un costat a l’altre. Els esquirols els guarden sempre una distància prudencial. Constato també, un cop més, la bellesa dels arbres vells i grans, la majestuositat de les seves formes, l’harmonia cromàtica que configuren. En sortir del parc, m’endinso pels carrers del barri, pels principals, amb cases senyorials, i pels del darrera, els anomenats mews, antigues sortides de servei, estables... avui en dia també reconvertits en habitatges. Darrera les rengleres de cases, apareix de tant en tant la punxa excessiva, una mica desproporcionada, d’alguna església. Per un dels carrers, que fa de pont, creuo la Circle line, potser la línia de metro més anacrònica i romàntica de la ciutat. Sensació pessoana de poder viure aquí una vida aliena i feliç.

***

Curzon street és un carrer de Mayfair que dibuixa una corba lleu i dolça. En aquesta corba, just al davant del passatge que condueix al vell Shepherd’s Market hi ha Heywood Hill, que s’autodefineix com the biggest little bookshop in the world, probably. M’encanta aquest probably, tan british, que transmet prudència, modèstia i alhora guarda les espatlles: ve a dir que el món és molt gran i no fos cas que pogués haver-hi en algun lloc una petita llibreria millor que la nostra. En el web, la descripció s’amplia encara més de la manera següent: un referent literari en si mateix, generacions d’escriptors, lectors i col·leccionistes de tot el món angloparlant han estimat la nostra petita botiga con un espai de civilització i un lloc on la bona escriptura i els bells llibres realment importen. Poc més s´hi podria afegir.

 S’accedeix a la llibreria pel portal de l’edifici i, després, per una porta de fusta opaca i convencional que, en ser traspassada, condueix a un espai que sembla més la sala d’estar d’una casa que no en un comerç. Efectivament, la llibreria és petita: una sala principal amb els llibres nous i una habitació contigua, al fons, amb un petit despatx i una selecció de llibres vells i antics. Ni tan sols el disseny  actual de les cobertes dels llibres anglosaxons, tan estrident, arriba a alterar l’atmosfera d’aquesta llibreria, que  transporta indefectiblement a uns altres temps. No costa gens imaginar-se aquí l’escriptora Nancy Mitford, la gran de les germanes d’una família peculiar, que va treballar i atreure tot un cercle d’amistats a Heywood Hill durant la Segona Guerra Mundial. He regalat mitfords però no n’he llegit mai cap i ara me n’han vingut ganes; demanaré a la G. que m’aconselli.

 De l’espai de la llibreria, m’agrada especialment la taula on s’exposen els llibres d’art i de gran format, acompanyats d’una escultura figurativa i amb una  llar de foc al fons. Tanca el conjunt un client tan ben vestit que sembla un figurant de la mateixa llibreria. Compra un llibre que, malgrat la meva tafaneria, no aconsegueixo identificar i li emboliquen magníficament, a joc amb la seva indumentària impecable.

 De Heywood Hill resulten especialment reconegudes les seves subscripcions, anomenades A Year in Books, on els llibres arriben tan ben presentats que quasi deu saber greu desempaquetar-los. Dins d’aquest servei, destaca el sorteig que fan anualment d’un llibre al mes per a tota la vida. Aquest any hi he participat, sense èxit. El guanyador es va fer públic la setmana passada i va ser Matt Pollard, del Regne Unit. Llàstima.