A la llibreria Documenta, que cada dia m'agrada més, demano per ¿Dónde vamos a bailar esta noche?, de Javier Aznar, que no veig sobre les taules. La llibretera que m'atén em mira amb cara de sorpresa i em pregunta a quin lloc ha sortit avui la recomanació d'aquest llibre. Responc amb una cara de sorpresa encara més intensa que no ho sé, que jo ja l'he llegit aquest llibre, que m'ha entusiasmat, el recomano a tothom i ara el volia comprar per regalar. Llavors m'explica que just fa una estona li han preguntat per aquest llibre i acaba de vendre l'exemplar que tenia. Li dic que deu ser casualitat, ja que no crec que la meva capacitat d'actuar com a influencer analògic vagi tant lluny. M'ofereix mirar, i això l'honora, si el tenen a una llibreria propera, però declino l'oferiment. Finalment, m'enduc un microassaig sobre els pintors holandesos del segle XVII.
***
Vaig a una perruqueria moderna del Born a rapar-me (dir que vaig a tallar-me els cabells resultaria presumptuós, ateses les circumstàncies). Sona a la ràdio una cançó de moda i la noia que em passa la màquina es posa a cantar-la sense complexos. Veig llavors al mirall una escena curiosa: la meva pròpia imatge, aparentment formal i circumspecta però amb un somriure d'irònica felicitat que se m'escapa, i la noia, lluint una exhibició de tatuatges, pírcings i un pentinat binari (rínxols a la zona frontal, cabells rapats als laterals) cantant a ple pulmó. Tot amb un fons de miralls que multipliquen l'escena des de diferents perspectives. Em vénen ganes de fer un insagram story.
***
Mentre pujo en cotxe, enganxo un programa de ràdio on expliquen, en una interessant complementarietat dialèctica entre el conductor i la col·laboradora, els orígens del hip-hop a la Nova York dels anys 70-80. He de reconèixer que m'hi enganxo perquè comencen parlant dels Ramones, però la història em resulta francament interessant. Em pregunto per què programes com aquest queden relegats al mes d'agost i la resta de l'any ens hem d'acontentar amb escoltar fins la milionèsima vegada l'actualitat política o la pseudoinformació futbolística.
***
Quan s'acaba aquest espai i entra la publicitat, canvio d'emissora i a la radiofórmula que connecto posen just en aquell moment Chica de ayer. Una cançó que m'agrada molt però em posa sempre doblement trist: per la pròpia història que explica i per la trista història d'Antonio Vega.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada