Una cantonada

Doctor Dou cantonada amb Pintor Fortuny. Sembla que siguem a l’Eixample i no al Raval. Un Eixample més petit i silenciós, de carrers estrets i recollits, però amb edificacions elegants i senyorívoles: balcons de ferro, galeries de vidre emmarcades amb fusta, bells finestrals. En plena tarda hivernal, la llum és molt lleu i amb prou feines destaca els colors, també suaus i continguts: el verd poma de les persianes, el gris fosc dels metalls, els diferents tons de marró de les portes. Els arbres tenen també aquí unes dimensions discretes, gairebé arbustives. Som parats davant d’una magnòlia jove, impúber, aliena a l’exuberància d’alguns exemplars de la seva espècie. No sé per què però aquest indret em fa pensar en algun racó –no sabria dir quin- de Nova York.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.

El Nadal d'un pare

Aquest és el primer Nadal que hem passat sense el pare. I el cert és que la pròpia bogeria que envolta aquests dies -les logístiques de dinars, compres, regals, moviments familiars- acaba per arraconar els sentiments vertaders. Les alegries, la cridòria, els excessos foragiten tant els sentiments -l'enyor, per exemple- com el veritable sentit de la festa.
Mentiria, doncs, si digués que en la festa familiar d'aquest Nadal -que va ser per Sant Esteve- vaig trobar a faltar especialment el pare. Potser perquè els últims anys ja no era gaire ell, però, sobretot, per la falta material d'espai i recolliment per fer-ho. Hi he pensat més ara, en fer aquest petit balanç, i sobretot durant aquest any llarguíssim que ha passat des d'aquell 3 de febrer.
En molts moments han anat apareixent, com autèntics flashback, les seves frases, expressions, posats; les anècdotes que relatava i que tots coneixíem de memòria.
I en pensar en això he recordat indefectiblement aquest article d'Andrés Trapiello, un dels records més bonics a la memòria d'un pare.

Feliç Nadal

Des d'Aiguafreda, diversos camins de terra s'enfilen entre els foscos alzinars dels vessants més solells del Montseny fins arribar a un indret de nom tan bell com el seu paisatge: el pla de la Calma.
Aquest altiplà s'estén des dels contraforts del senyorívol Matagalls fins la falda del turó de Tagamanent (mot palindròmic de (t)nen amagat) i es vesteix ara amb prats d'herba suau, ara amb tupids bruguerars, ara amb bosquets d'alzines centenàries. Alguns dies d'hivern, aquest paratge emergeix com una estranya península sobre el mar de boira que inunda la plana. De nit, el cel negre hivernal s'engalana amb infinits estels que brillen fins punxar els ulls del visitant.
Per aquestes dates, sempre se m'apareix la imatge d'un caminant enfredorit, que, amb les espatlles encongides, creua aquestes planícies guiat per la fumera llunyana que surt d'un vell mas de pedra vermella. I penso que no hi hauria res millor que convertir-se en aquest misteriós caminant nocturn en el moment en què obre la porta d'aquella casa i es deixa portar fins la l'escalf d'un foc encès a terra. Aquest ha estat sempre el meu somni de Nadal.
Ara, tinc a les mans un llibre vell i bell, i em sorprèn trobar-hi elements d'aquest somni:

Més per damunt l'insòlita negror dels espadats
y de la vasta calma de serenor divina,
la Creu de Matagalls perdura gegantina.
Y les remades salten, rostos avall, de dret.
De Coll-Pregón arriven soptadament al net.
El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna
s'ha tota esblanquehit y perfilat com una
donzella, a qui l'edat torna gentil, prudent.
Y la corona tot l'estol del firmament.
Ja envolten el corral de sinuós teulat.
Ja el remat es a dins. La porta s'ha tencat
y pel llindar balder traspua el color groc
que escampen els tions des de la llar de foc.


Són els versos de grafia arcaica que tanquen precisament El pla de la Calma, poema de Guerau de Liost publicat el 1908 a La montanya d'amethystes. Amb ells us vull desitjar un molt bon Nadal a tots.

Pessebre (o tots els papers de l'auca)

Avui faig festa. La G. marxa a treballar i els nens es desperten -ben d'hora- i vénen al llit. Estic encara mig adormit i diu l'N.:

- Papa, juguem al pessebre. Jo sóc el nen Jesús, l'À. és en Josep i tu la Maria.
- D'acord.
- La Maria no fa aquesta veu!
- D'acord (veu femenina impostada).
Pausa somnolenta.
- Va, juguem!
Li acarono la cara. M'agafa la mà.
- Maria, per què tens pèls?

Desemmascarat

El Papa Noel -el Pare Manel que deia el meu germà quan era petit- no és tingut en gaire estima a casa nostra. Mai l'hem convidat a que ens visités. Per això, quan ahir vam entrar en una botiga i vam trobar-lo, amb la seva barba postissa i la seva panxa de coixins, no ens va fer cap por que els nens s'hi acostessin a recollir caramels i a fer-se una fotografia amb ell. Poc hi havia a perdre si descobrien la seva evident falsedat (tot i que era un Pare Noel que feia força patxoca i superava amb escreix la lamentable mitjana habitual). Però, estranyament, i malgrat poder veure de prop els seus artificis, l'À. no va dir res. Ha estat avui l'N. qui, sobtadament i sense que vingués al cas, ha deixat caure:

- Aquell Papa Noel no era de veritat, eh! Era un senyor disfressat. Portava rellotge.

I ha seguit amb les seves coses, com si res, mentre nosaltres ens hem quedat parats pel descobriment de la petita, sense saber què dir, amb el riure que se'ns escapava per sota el nas.

Tribus i mercats

Article publicat ahir a El Punt Avui:

Tribus i mercats
Àlex Figueras

La banda sonora d'aquest article es remunta als anys 80: Frankie goes to Hollywood. Després de l'èxit –i l'escàndol– aconseguit l'any 1983 amb el hit Relax, aquest grup anglès va tornar al capdavant de les llistes de vendes de mig món amb la cançó Two tribes. Eren els anys de la irrupció dels videoclips. Vivíem llavors, sense saber-ho, el crepuscle de la guerra freda. Però tot i que la perestroika era a la cantonada, res no feia presagiar aquella revolució. Els líders soviètics rígids i decadents se succeïen –Andrópov, Txernenko– i Ronald Reagan preparava amb mà d'acer l'anomenada Guerra de les Galàxies. No s'albirava el seu guant de seda de les negociacions amb un Gorbatxov que encara feia barretines, esperant el seu moment.
Els qui teníem llavors quinze anys no érem aliens al fantasma permanent de la guerra freda i d'un eventual enfrontament nuclear. I, mentre alguns simpatitzàvem clarament pel bàndol occidental, d'altres preferien els règims dictatorials de l'Est. Qualsevol cosa abans que el dimoni ianqui. No deixa de ser curiós que això passés encara als vuitanta, després de dècades d'estalinisme i postestalinisme.
Enmig d'aquest clima, Frankie goes to Hollywood treia Two tribes, que, a banda d'un divertimento pop, pretenia ser un al·legat pacifista. El vídeo en qüestió representava els dos grans líders mundials, Reagan i Txernenko, enfrontant-se en un ring mentre la resta de mandataris del món feien apostes. Era una lluita ridícula entre els caps de dues tribus. Amb la perestroika i la caiguda del mur de Berlín vàrem viure uns anys de fascinació i una certa ingenuïtat. Vèiem com s'acabava el totalitarisme comunista i s'imposava la llibertat. Amb el pas dels anys, però, hem pogut comprovar que no tot han estat flors i violes ni per als països de l'Est –presa en molts casos d'oligarquies corruptes– ni per al conjunt del món.
En tenim una prova en la situació que estem vivint en els últims mesos. Els governs dels països d'Occident s'enfronten a un enemic que no porta botes militars ni banderes roges; no té exèrcits ni armes nuclears. És gairebé invisible però molt difícil de derrotar. Els països d'Europa, i també els Estats Units, han de fer front a l'afany desmesurat dels mercats –se'n parla així en abstracte com si fossin éssers sobrenaturals invencibles– i al poder omnímode de les agències de ràting: uns interessos immisericordes que no tenen aturador. El capitalisme és víctima del seu èxit i de les seves mancances. Aquesta nova guerra freda no té l'amenaça del conflicte nuclear sinó del col·lapse econòmic i social. No lluitem contra una altra tribu, és el bruixot de la nostra que ha perdut el control dels seus encanteris.

Complicitats, proximitats

Alguna vegada he manifestat la meva incapacitat de connectar amb determinades obres -literàries, artístiques- que em resulten llunyanes. Es tracta sovint de grans noms de l'art i la literatura, autèntics mestres, i, per això, algú podria pensar que aquestes afirmacions responen a un cert esnobisme o a una volguda transgressió. Res més lluny de la realitat. Veig com una mancança la meva manifesta incapacitat de trobar complicitats amb la majoria de personatges de Stendhal, Tolstoi o, fins i tot, Dickens. I em sento de vegades estrany per la meva fredor davant, per exemple, l'art precolombí o de l'Extrem Orient. M'emociona entrar en una catedral gòtica però em deixa indiferent una piràmide maia; experimento moltes sensacions en passejar pels carrers d'una ciutat hanseàtica però m'haurien de pagar diners perquè anés a Hong Kong o a Shanghai; canvio de seguida de canal quan fan un western però es fàcil que m'enganxi a qualsevol pel·lícula espanyola actual. És així, no hi puc fer-hi més. Necessito una dosi molt alta de complicitat per vincular-me amb una obra, un autor, un indret. Per això, em fa gràcia trobar-me amb aquesta referència a El quadern gris a Los vagamundos, d'Andrés Trapiello:

¿Y por qué es tan bueno? En parte por su argumento, al alcance de qualquiera. Pocos vienen a este mundo para ser protagonistas de La cartuja de Parma o de Guerra y paz, pero todos llevamos dentro nuestro cuaderno gris particular.

És això.

Passejants i somniadors

Fa anys, en una fira de llibres de Toulouse, van regalar-me un punt de llibre consistent en la reproducció d’una pintura neoimpressionista en què es veia dos personatges –barbuts i amb aspecte de saberuts- passejant per la riba d’un riu. Els edificis vermells de l’altra ribera permetien identificar fàcilment la ciutat –la mateixa Toulouse- però mai vaig aconseguir saber qui eren els caminants –un d’ells amb un llibre a les mans- ni el pintor, ni l’obra, que em va semblar bella i evocadora.
Fa unes setmanes, a principis de novembre, en una curta estada a Toulouse, vam entrar per primera vegada a l’interior del Capitole. No sé ben bé per què no ho havíem fet abans. Potser perquè en teníem prou amb la visió exterior de la majestuositat excessiva de l’edifici. O perquè ens atreien més les terrasses dels cafès i braseries de l’altre costat de la plaça, ideals per un esmorzar matinal de tardor, amb el sol encara baix. Doncs bé, la qüestió és que finalment, enmig d’una munió de persones –molts tolosans endiumenjats i desenfeinats-, vam creuar el pati interior, on un ram de flors a terra recordava l’aniversari de l'execució del Duc de Montmorency, i vam pujar l’escala fins arribar als enormes i desangelats salons que s’obren al públic. Esperàvem trobar-nos allí amb les inevitables pintures d’al•legories històriques –de fet, també n’hi havia- que semblen haver estat creades per guarnir les parets d’aquest tipus d’edificis públics, però ens van sorprendre, en una de les sales, uns quadres –de grans dimensions, això sí- d’un estil puntillista però alhora acadèmic, d’un cert avantguardisme passat per la tradició, si això es possible. Seurat passat per Millet i Pissarro. L’autor, Henri Martin, no el coneixíem però de seguida vam combregar amb la seva pintura lluminosa, poètica, quotidiana, sense ínfules. Entre aquells grans quadres n’hi havia un que representava una sèrie de personatges passejant per la riba del Garona i, allà al mig, hi havia els dos savis barbuts del punt de llibre. El títol, Les rêveurs ou les promeneurs. Ben trobat: passejar sempre té un punt de somni.
Ara, per acabar de tancar aquest cercle, em trobo al bloc d’Andrés Trapiello aquestes entrades il•lustrades amb les esmentades pintures d’Henri Martin i amb data de 29 de novembre de 2011. Coincidències.
I intentant saber qui era el pintor Martin, la socorreguda viquipèdia ens explica, entre d’altres coses, que el seu caràcter discret i poc donat a les estridències el va fer deixar París per retirar-se a Marquayrol, una casa prop del poble de Labastide-du-Vert, on va poder dedicar-se, amb la calma necessària, a pintar els meravellosos paisatges del Quercy i de la vall del Lot. No cal dir que m’agrada el to d’Henri Martin.

Llums i ombres

Als taulells de les parades de llibres vells ens esperen de vegades les joies més inesperades. Joies modestes, sense brillantors desmesurades ni excessos operístics, però que mostren de seguida el seu valor. Un valor que podem trobar en l'elegància d'una edició, en la perfecció d'una tipografia o en l'expressió d'una determinada realitat, sovint estranya o llunyana i valuosa de per si.
Avui ens ha caigut a les mans un llibre de fotografia txecoslovaca dels anys 50. Ha estat començar a fullejar-lo i sentir que havíem trobat quelcom realment valuós. No per tractar-se d'una edició bella o extraordinària -era un llibre típic de l'època imprès sobre paper corrent, amb el text en tres llengües- sinó pel seu contingut, per la bellesa de les seves fotografies.
Desconec absolutament el món de la fotografia txeca i sóc incapaç d'aventurar el grau de reconeixement que puguin tenir els fotogràfs que s'inclouen en el volum, peró sí que puc donar fe del seu meravellós treball, ben palès en les pàgines d'aquest llibre Licht und schatten. Són imatges que retraten, majoritàriament, escenes de la vida del dia a dia d'aquells anys i que tenen el denominador comú de mostrar una ànima molt viva. Des dels retrats fins als paisatges, passant pels nus o les composicions més buscadament artístiques, totes elles tenen la capacitat de commoure, de no deixar indiferent.
No he dubtat ni un moment a l'hora d'endur-me aquest llibre, que, un cop a casa, he mirat i remirat, fent també el ferm propòsit d'intentar conèixer qui eren aquests fotògrafs txecs, saber si la glòria va ungir-ne algun o si, per contra, el seu art es va mostrar amb veu apagada i oculta i va quedar enterrat pel pas del temps.

Magdalena d'ametlla amarga

L’altre dia, mentre escoltava per la ràdio del cotxe una d’aquelles emissores de música comercial que poso de vegades per escapar-me de la inhòspita realitat dels informatius, va sonar una balada del grup alemany Scorpions. Parlar en aquest cas de la magdalena de Proust seria segurament prostituir una de les imatges més belles i perfectes de la literatura universal, però, salvant totes les distàncies, l’efecte que aquella música produïa sobre el conductor d’un Renault Scenic per l’autopista de Mollet no diferia gaire de la capacitat evocativa que la magdalena sucada en una tassa de te generava en el narrador de la Recherche.
És ben sabut que entre pobles veïns ha existit sempre una important rivalitat. Com amb tantes altres coses, el mal anomenat progrés ha acabat també amb aquestes disputes atàviques. Sant Pau, primer ermità, guardeu-nos del centellà, sentencia una glosa popular del nostre poble, en referència als nostres veïns del nord. I tots hem sentit explicar als nostres pares com acostumaven a acabar els derbis futbolístics locals. Doncs bé, per bé o per mal, en l’època de la nostra adolescència, quan ens va tocar anar a estudiar el batxillerat al poble veí, això ja havia passat avall, que deia Pla.
Tanmateix, es forjava llavors una altra rivalitat, igualment visceral: la rivalitat musical.
No sabria explicar-ne bé el motiu, però estranyament per aquells anys s’havia format a Centelles una colònia de heavies. Acostumaven a jeure al sol, com llangardaixos, a la cantonada de la Violeta, vestits amb caçadores texanes guarnides amb lamentables estampats –dibuixos plens de calaveres, irrisòriament satànics- i guarnits amb cinturons i canelleres amb punxes metàl·liques. Però el pitjor de tot no era la seva estètica ofensiva al bon gust -que fins i tot podia fer gràcia- sinó que el seu estil musical s’imposava incomprensiblement en quasi tots els joves del poble.
Nosaltres, per contra, sabíem que feia uns anys a la Gran Bretanya el món de la música havia viscut una revolució, que havia mort els vells dinosaures i s’havia estès arreu del món. Els temps havien canviat tant que Bob Dylan s’havia quedat fossilitzat. A Espanya, el moviment punk i les seves evolucions havien arrelat especialment a Madrid i, curiosament, a Galícia. Mentre a Barcelona perdien el temps amb l’anomenat rock laietà, nosaltres ens delíem per viure la movida madrileña o la movida galega.
En aquell context es desenvolupava el nostre BUP –unes sigles que resulten ja innocentment anacròniques- i aquella rivalitat soterrada es manifestava sobre tot en els esdeveniments especials: festes, setmanes culturals o excursions en autocar per anar a esquiar o conèixer el país. Era especialment en aquells viatges quan es produïa una lluita més aferrissada per veure qui guanyava i posava les seves cintes a la ràdio de l’autocar. I era llavors quan la nostra minoria es feia més evident. Tristament, acabaven imposant els seus Iron Maiden per sobre dels nostres Clash, els seus Judas Priest per davant dels nostres Siouxsie and the Banshees, els seus Scorpions per damunt dels nostres Sex Pistols. I, el que és pitjor, els seu Barón Rojo destronaven els nostres Golpes Bajos, els seus Leño (!), els nostres Siniestro Total. I el més insuportable de tot era quan ens havíem d’empassar els crits de nen malcriat satanitzat del vocalista d’AC DC i l’estridència infantiloide de les guitarres d’aquest suposat grup musical. Només de pensar-hi se’m posa la pell de gallina.
Així doncs, tinc encara ficades al cap totes aquestes músiques i recordo especialment les seves empalagoses balades, que també agradaven a les noies i que feien sonar un cop rere l’altre per veure si queien a les seves xarxes. I això és el que em recorda auesta cançó dels Scorpions. És un sentiment agredolç, en què la dolçor del record de l’adolescència es dilueix en l’amargor insofrible del heavy metal. Per això, decideixo acabar de cop amb aquesta magdalena farcida d’ametlla amarga amb un gest molt lleu. Premo el cassete –el meu cotxe encara en té- que surt de la ranura de la ràdio i se sent aquell clec tan característic. Darrere d’ell, esvaint totalment els mals esperits musicals, sona:

Anècdotes gripals

L'N. sent que la seva mare diu que l'À. té una tos seca. Ve corrent cap a mi i diu:
- Papa, jo tinc una tos sucosa.

L'À. té febre, està calent. Li dic que sembla una estufa. Ell, per contra, sent un fred intens. Diu:
- Què dius, papa! És al revés: semblo un ós polar.

Font nocturna

No és cap hora, però ja és ben fosc. Només aquí i allà algun fanal crea reduïts espais de llum al seu voltant; una llum mig boirosa, quasi victoriana. El parc és pràcticament desert i tan sols s'albira de tant en tant alguna figura humana, caminant apressada, a la llunyania. Semblaria que caminar per aquests vorals solitaris, de vespre, hauria de fer respecte, quasi por. Hom recorda a més un crim estrident que va produir-se fa anys en aquest mateix parc, al quiosc modernista que se'ns apareix ara just al davant. Però no apareix cap sentiment de por, més aviat un cert alliberament i confort en recórrer al final del dia uns paratges solitaris que, per l'ocasio, s'han vestit del segle XIX que els va concebre. I la vista no se'ns en va a l'esquerra, cap a l'elegant quiosc, sinó que queda atrapada en la imatge de la dreta: la visió nocturna, gairebé màgica, de la font de la cascada.
A aquesta hora, l'aigua de l'estany té un color verd maragda fosc, que reflecteix alguna llum amagada, i pren un aspecte marí i encantat. D'ella apareixen les figures inquietants dels grifons, que donen al conjunt l'aspecte d'una il·lustració d'Arthur Rackhan. Més enllà, els diversos conjunts escultòrics, com figurants teatrals, i de fons l'estructura monumental de la font, coronada per l'àuriga d'un daurat apagat per la foscor de la nit. El silenci, només trencat per la música de l'aigua, acompanya aquesta escena. Mentre la contemplo, l'esplanada és ben deserta i només veig algú que, curiosament, s'enfila i es perd per les escales de la font. Resto només uns instants parat, impressionat per la imatge, però reprenc ràpidament el meu camí pel temor que algun fet inesperat trenqui l'encís del moment. Vull endur-me -i m'enduc- el record d'aquesta visió romàntica, mitològica, celta.

Gris fosc

Un vagó de metro a l’hora punta. Males cares, bosses sota els ulls, afaitats imperfectes, palideses, expressions de tedi. Els afortunats amb feina i supervivents a la crisi.
Convicció objectiva que la felicitat és incompatible amb l’obligació.

Reflexió generacional. La crisi postolímpica ens va posar barreres quan preteníem entrar en el món dels adults. Ara que hi som de ple i hauríem de ser la punta de llança per lluitar contra l’actual crisi –econòmica, política, de valors-, ens sentim depassats.
Encara que potser això són només excuses de mal pagador i el problema rau en la nostra pròpia feblesa i caràcter acomodatici.