Tribus i mercats

Article publicat ahir a El Punt Avui:

Tribus i mercats
Àlex Figueras

La banda sonora d'aquest article es remunta als anys 80: Frankie goes to Hollywood. Després de l'èxit –i l'escàndol– aconseguit l'any 1983 amb el hit Relax, aquest grup anglès va tornar al capdavant de les llistes de vendes de mig món amb la cançó Two tribes. Eren els anys de la irrupció dels videoclips. Vivíem llavors, sense saber-ho, el crepuscle de la guerra freda. Però tot i que la perestroika era a la cantonada, res no feia presagiar aquella revolució. Els líders soviètics rígids i decadents se succeïen –Andrópov, Txernenko– i Ronald Reagan preparava amb mà d'acer l'anomenada Guerra de les Galàxies. No s'albirava el seu guant de seda de les negociacions amb un Gorbatxov que encara feia barretines, esperant el seu moment.
Els qui teníem llavors quinze anys no érem aliens al fantasma permanent de la guerra freda i d'un eventual enfrontament nuclear. I, mentre alguns simpatitzàvem clarament pel bàndol occidental, d'altres preferien els règims dictatorials de l'Est. Qualsevol cosa abans que el dimoni ianqui. No deixa de ser curiós que això passés encara als vuitanta, després de dècades d'estalinisme i postestalinisme.
Enmig d'aquest clima, Frankie goes to Hollywood treia Two tribes, que, a banda d'un divertimento pop, pretenia ser un al·legat pacifista. El vídeo en qüestió representava els dos grans líders mundials, Reagan i Txernenko, enfrontant-se en un ring mentre la resta de mandataris del món feien apostes. Era una lluita ridícula entre els caps de dues tribus. Amb la perestroika i la caiguda del mur de Berlín vàrem viure uns anys de fascinació i una certa ingenuïtat. Vèiem com s'acabava el totalitarisme comunista i s'imposava la llibertat. Amb el pas dels anys, però, hem pogut comprovar que no tot han estat flors i violes ni per als països de l'Est –presa en molts casos d'oligarquies corruptes– ni per al conjunt del món.
En tenim una prova en la situació que estem vivint en els últims mesos. Els governs dels països d'Occident s'enfronten a un enemic que no porta botes militars ni banderes roges; no té exèrcits ni armes nuclears. És gairebé invisible però molt difícil de derrotar. Els països d'Europa, i també els Estats Units, han de fer front a l'afany desmesurat dels mercats –se'n parla així en abstracte com si fossin éssers sobrenaturals invencibles– i al poder omnímode de les agències de ràting: uns interessos immisericordes que no tenen aturador. El capitalisme és víctima del seu èxit i de les seves mancances. Aquesta nova guerra freda no té l'amenaça del conflicte nuclear sinó del col·lapse econòmic i social. No lluitem contra una altra tribu, és el bruixot de la nostra que ha perdut el control dels seus encanteris.