Feia fred, érem joves i estàvem a París, què més podíem demanar? Això passava uns dies de desembre de l’any 2000. Mentrestant, Corretja, Ferrero i companyia guanyaven la Copa Davis a Barcelona. Però això poc ens importava llavors. Passejàvem enfredorits pels carrers de Saint Germain, del Marais o de Les Halles sense un objectiu gaire clar. Es feia fosc de seguida i sovint plovisquejava. Entràvem i sortíem de les llibreries i, quan teníem massa fred, ens preníem un te calent en algun cafè. Vam resseguir la reixa de l’obscur Luxemburg, vam fotografiar –en blanc i negre- el reflex del Panteó sobre l’asfalt mullat, vam descendir amb respecte el carrer de l’Odéon i vam fer ressonar amb passos ferms les taules del pont de les Arts. S’anunciava arreu un concert de Charles Aznavour. Vam comprar algun llibre de Camus, en sòbria edició de Gallimard, als bouquinistes del Sena. A cada racó hi vèiem una foto de Doisneau, Brassaï o Cartier-Bresson. Hauríem volgut creuar-nos amb Daniel Auteil interpretant-se a si mateix. Dins nostre sonava Edith Piaf o Charles Dutronc. Il est cinq heures, Paris s’éveille.
Però curiosament el record més viu d’aquells dies no és gens parisenc. Ni tan sols francès. Cada matí havíem d’agafar el metro per anar al centre. Era un metro nou, sense separació entre vagons, llarg. Un dia, va entrar una noia amb una guitarra i va cantar meravellosament bé Kiss me de Sixpence none the richer. Va deixar tothom bocabadat i feliç. I aquesta cançó, interpretada en un vagó de metro, ha estat el pòsit que ha sedimentat d’aquella estada a la més senyora de les ciutats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada