The last yoghurt

Tinc pensat l’inici de l’argument d’una pel·lícula. Fins i tot té títol, en anglès, com es porta ara: The last yoghurt. Tracta d’un home que, cada dia abans de sortir de casa per anar a treballar, es menja un insuls iogurt desnatat. Va provant diferents sabors i textures però tots resulten igual de tristos i avorrits. Un dia decideix que aquell iogurt que s’està menjant serà l’últim i que farà un gir a la seva vida. El paper el podria fer perfectament Eduard Fernández.
Jo també em menjo cada mati un iogurt –Vitalínea- i els mesos de bonança ho faig a la terrasseta de la cuina, dret. Tot és molt ràpid, però aquest moment em permet gaudir de la fresca del matí, del cant i el tràfec dels ocells i de la visió sempre agradable dels cingles. Avui s’ha produït un petit miracle: un ocell s’ha posat sobre la branca d’un arbre, a molt poca distància dels meus ulls. Era una femella de pardal, petitona. S’hi ha estat un moment, ha fet un parell de saltirons i no ha dit res. Llàstima. Esperava que em suggerís alguna cosa sobre el futur dels meus iogurts.