Febre

Després d’una tarda amb febre, l’À. se’n va a dormir. Pujo al cap d’una estona a posar-li el termòmetre: marca 39,9 graus. Havent-ne viscut de tots colors i sabent la seva fidelitat a l’herència febril paterna, no m’espanto especialment. Activem el ritual d’antitèrmics, draps humits, vigilància... M’assec al seu llit i, de sobte, em diu:
-Una cosa, papa, traieu-me l’helicòpter.
Tampoc em sorprèn desmesuradament. Conec els meus deliris febrils –que no sé per què sempre introdueixen balls de números i operacions matemàtiques complexes- i recordo com un familiar proper –i jove- amb febre alta demanava un dia que avisessin ja el capellà. La sorna familiar encara dura.
Aquests episodis de febre i malaltia comuna, sobretot infantil, disparen ràpidament els mecanismes del record. Mentre estic assegut al llit del meu fill constato com hi ha coses que no han canviat gaire amb el pas dels anys. Abans preníem aspirines diluïdes amb sucre i aigua en una cullera, ara xarops de paracetamol o ibuprofèn, però es manté el cerimonial de draps freds, termòmetres, companyia nocturna. La febre va unida a la nit: nits sense dormir, tenebroses, en què la mare o el pare pateixen i guareixen, mentre el nen es deixa bressolar pels tentacles hipnòtics de la febre. De vegades, resulta plaent endormiscar-se en els braços traïdors de la febre.
Aquests dies de calor, obrim les finestres perquè passi l’aire fresc i ens ajudi a baixar la temperatura. Se sent la remor nocturna del carrer, el so de les campanes de l’església que toquen les últimes hores del dia vell o les primeres del nou. Esperem amb ànsia fins que apareix la suor beatífica al front de l’À. La febre comença a baixar. El pols s’acomoda al ritme habitual. Tanquem les finestres i cedim unes hores al poder de la son.